Caminàvem per Toulouse amb na Maria quan vaig rebre un missatge que em demanava si voldria col·laborar amb aquest nou mitjà. Just quan botava la notificació, na Maria me contava que, fa molts anys, un cosí de la seva padrina, quan venia una vaca, sempre comprava una petita joia a la seva dona. En lloc d’entregar-li en mà, li amagava per dins el paller. Així, la sorpresa que tenia l’estimada era doble.
Avui dia, ningú té vaques per vendre, ni pallers per amagar joies. I joies per amagar, poques. Els “Compro Oro” han proliferat com esclata-sangs a les cantonades de les ciutats, perquè ara preferim tenir doblers en mà per invertir-los en iphones, tauletes i altres gadgets que, molt lluny de ser una novetat, són part del nostre dia a dia. O de nosaltres mateixos, gairebé.
Poc s’imaginava, el conco de na Maria que els pagesos d’avui dia portarien una tauleta dins el seu tractor per anar controlant, via satèl·lit, si han passat dues vegades per la mateixa tirada. De fet, segurament li costaria imaginar que un sol pagès pogués llaurar en un sol horabaixa diverses hectàrees de cultiu. I ben segur, que tampoc s’imaginava que, amb el que val una vaca avui dia, el pagès pràcticament no tendria ni per comprar una joia.
El món avança molt aviat i tot canvia; quin tòpic tan encertat. Pensàvem que amb la pandèmia tot funcionaria a ralentí pel bé comú, però ni molt menys. L’efecte postpandèmia ha estat el mateix que quan tornes de vacances i obres el correu electrònic: saturació. I si no, provau d’entrar en cotxe a Palma en ple mes de juliol.
Això sí, els ocells han seguit el seu ritme, els fruiters han continuat florint (amb més o menys dificultat, el canvi climàtic no ho està posant gens fàcil) i els cicles naturals han seguit el seu curs. Almenys, això és el que hem vist al nostre petit paradís quasi gens corromput d’Es Pla. Poc corromput amb el permís de les autocaravanes aparcades en sementers, que broten com males herbes sobre la terra que els locals hem venut per un grapat d’euros, perquè ara la terra no val res.
Amb tot, els tractors han continuat traginant remolcades de gra a les cooperativa agrícola, mentre Putin enviava míssils a Ucraïna i la paraula inflació es convertia en trending topic dia sí i dia també. I mentre el tractor descarregava unes quantes tones d’ordi al fossat de la cooperativa, del supermercat que hi ha adjacent als silos carregats amb tones d’ordi, en sortia una dona de 60 anys –amb sobrepès evident– amb una pizza precuinada entre les mans. Tampoc s’imaginava, el conco de na Maria, que a devora la cooperativa podríem trobar pizzes precuinades molt més barates que el que val un mig quilo de vedella.
No sé ben bé de què parlarem: pot ser de vaques, de pagesos, de guiris, de caravanes, d’aliments o d’educació. Segurament no aclarirem gaire cosa, però ens llegirem mentre esperam si tot el que ens envolta torna a lloc, com aquell nin que ha remogut el llot d’un safareig i espera que torni a sedimentar, ansiós per veure si l’aigua torna clara.
Fa mal dir si hi tornarà o no, igual que fa mal preveure si el camí d’aquest nou mitjà serà tan pla com indica el seu nom. Però si el camí no ha de ser planer, que almenys faci capavallada. I sinó, vendrem una vaca. O dues, si fa falta.