Un document extraviat dins una carpeta de l’Arxiu Municipal de Vilafranca, m’ha ajudat a conèixer la història d’un vilafranquer que va haver de deixar el seu poble per haver d’anar a lluitar als camps de batalla del Maestrat i de Catalunya durant la Primera Guerra Carlina. M’ha semblat una història tan increïble que vull compartir-la amb vosaltres.
Les guerres carlines marcaren una profunda crisi política, econòmica i social a l’estat espanyol del segle XIX: moririen entre 150.000 i 200.000 persones durant el conflicte que anà des de la Primera Guerra Carlista (1833-1839), la Segona Guerra Carlista (1846-1849) i la Tercera Guerra Carlista (1872-1876). Aquest enfrontament és -en el que molts historiadors han definit- la guerra civil més llarga que mai hagi sofert l’estat espanyol.
Però, anem a conèixer una mica més el personatge, el context polític, els protagonistes i els escenaris i desenvolupament del conflicte.
Qui era Francesc Mestre
Dins el lligall 187/2 de l’Arxiu Municipal de Vilafranca, s’hi localitza la llicència absoluta del vilafranquer Francesc Mestre Gayà. Aquest document -per la seva data- no correspon a aquesta carpeta, però, gràcies a aquest fet, la casualitat m’ha portat a descobrir-lo i fer una breu recerca per conèixer el nostre protagonista.
Francesc Mestre i Gayà va nàixer a Vilafranca l’any 1812 (de moment sense poder-ne precisar la data exacta) i era fill de Jaume Mestre i Antònia Gayà. Tenia un germà, Jaume, que havia nascut l’any 1813. Vivien al carrer de Sant Martí, a una de les primeres cases després de l’església en direcció a Sant Martí. Amb tota probabilitat era de malnom «Riu». En la descripció que en fan els militars, el descriven «labrador, estatura 5 pies y una pulgada, su estado soltero, religión católica, flaco, ojos pardos, color trigueño, nariz larga». Podem saber que no sabia llegir ni escriure ja que en el document d’ingrés va signar amb una creu acompanyat de dos testimonis: Guillem Rigo i Pedro Pou.
En les dades que apareixen en els padrons de cases i d’habitants de 1828, 1829 i 1835 (1), Jaume , el pare de Francesc, hauria mort anys enredera ja que Antònia apareix com «vídua». La família es dedicava a la pagesia i no consta que fos propietari ni arrendatari.
En el moment de concloure aquest article, no he pogut localitzar més dades biogràfiques de Francesc (si va formar família i la data de la seva mort). A l’Arxiu Parroquial de Vilafranca, hi he pogut trobar la data de defunció de Jaume, el germà de Francesc, que va ser dia 8 d’octubre de 1864 (a la inscripció apareix com jornaler i fadrí).
Francesc es cridat a files
Francesc era de la quinta de 1835 i ingressà a l’exercit isabelí dia 30 de setembre de 1835. Dia 11 d’octubre ingressà a la caserna de Palma per rebre instrucció militar. Dia 11 de gener de 1836, Inspecció Militar el va destinar a l’arma de cavalleria, concretament al Regiment de Cavalleria, a l’Esquadró de Diposit. Francesc i el seu esquadró fou destinat a València on hi varen romandre fins a final de 1836 on, novament, aprofitaren per a rebre més instrucció. L’any 1837 va continuar formant part de l’Esquadró de Dipòsit fins el 23 d’agost del mateix any on es va incorporar a l’Esquadró Provisional d’Arganda, a Madrid. A final de gener de 1838, Francesc fou incorporat a un esquadró de campanya i destinat a unir-se al Regiment de Cavalleria de Catalunya. A final de març, fou reincorporat el Cos de Cavalleria de Reus on hi va romandre fins a final del mateix any realitzant serveis de campanya de guerra de l’exercit liberal a Catalunya. L’any 1839 i part de 1840, va continuar batallant, junt amb el seu esquadró al diferents fronts contra els carlins de Catalunya.
A la seva fulla de serveis, s’hi destaca una de les accions més destacades en les que va participar Francesc: la del 20 de gener al camp de batalla, la de la nit del 10 a l’11 de març en l’atac a l’exercit carlí a la vila d’Alpens i, com més destacada, el mes de juliol en la persecució de la resta de l’exercit carlí que, després de l’assetjament i pèrdua de Berga, va fugir cap a França.
Francesc, després de la victòria de l’exercit isabelí sobre el carlí, es va reincorporar al seu regiment, al 8a Companyia del Regiment Espanya nº 12 de Cavalleria. L’any 1841 el va passar a les casernes de Barcelona, Mataró i Igualada. El mes de juny de 1842 va donar per finalitzada la seva carrera militar i la seva llicència definitiva de l’exercit. No consta en el seu expedient que escalàs en la professió militar ni que rebés cap distinció o medalla.
Com he insinuat al principi de l’article, la manca de més dades -en el moment de la redacció d’aquest article- fan que no pugui concloure alguns dels episodis i circumstàncies de la vida Francesc. Si en el futur es localitza alguna informació més, es complementarà en aquest mateix articles.
L’origen de les guerres carlines
L’esdeveniment pel qual es van originar aquests enfrontaments va ser la Pragmàtica Sanció de 1830, per la qual es derogava la llei sàlica, una llei que prohibia a les dones accedir al tron d’Espanya.
Aquest fet de va deure al fet que Ferran VII, ja molt malalt, no havia tingut descendència masculina i, no obstant això, havia tingut una filla, Isabel, qui a partir de 1830 passava a ostentar el títol de princesa d’Astúries.
Davant això, el germà del monarca (l’infant Carles Maria Isidro) veient que se li tancava l’accés al tron d’Espanya va aprofitar l’any 1832 l’estat de salut del seu germà perquè aquest derogués la Pragmàtica Sanció. El problema va ser que, abans de la seva mort, la tornaria a validar fent de nou impossible l’accés del seu germà al tron.
Seguint amb el nostre breu resum sobre les guerres carlistes, el 29 de setembre de 1833, moria Ferran VII i amb això arribava en poder Isabel II, encara que per la seva minoria d’edat, el tron d’Espanya va ser regentat per la seva mare, Maria Cristina.
Per a poder governar, la regent va haver de secundar-se en els liberals, que van veure una oportunitat per a acabar amb la monarquia absoluta de Ferran VII i crear a Espanya un sistema liberal en el qual existís una monarquia parlamentària.
La primera Guerra Carlina (1833-1839)
El mateix dia de la mort de Ferran VII el seu germà, Carlos María Isidro es proclamava rei d’Espanya, produint un aixecament al País Basc i Navarra, als quals se li va afegir ràpidament Catalunya.
El triomf en aquests territoris es deu al fet que el nou govern liberal volia acabar amb els furs del País Basc i Navarra, mentre que Catalunya es va sumar a la rebel·lia amb el somni de recuperar els furs que els havien estat sostrets amb els Decrets de Nova Planta introduïts sota el regnat de Felip V després de la Guerra de Successió espanyola.
En el nostre cas, el que era l’antic Regne de Mallorca, es va mantenir fidel a la nova reina Isabel II. Així i tot, hi hagué una sèrie d’intents i conspiracions per tal que Mallorca es sumés a les pretensions de Carles. El 10 d’agost de 1835, uns 200 homes s’organitzaven a Manacor i Eivissa. Empresonaren un grapat de polítics liberals i realitzaren diversos desordres que aviat arribaria a les orelles del Capità General que va sufocar aquest aixecament enviant tropes de les Milícies Provincials des de Palma. Aquesta sublevació seria coneguda per «sa Llorençada» o el «Rabombori».
L’inici de la guerra, després de l’aixecament carlí de Talavera de la Reina l’octubre del 1833, va caracteritzar-se per la consolidació d’un front de guerra al nord on els carlins, malgrat que mai van aconseguir conquerir una ciutat important, van obtenir un seguit de triomfs militars. Els carlistes van aconseguir formar un exèrcit regular de 30.000 soldats mentre que l’exèrcit liberal era format per 180.000 homes –uns 70.000 aplicant la tècnica de lluita de guerrilles–.
Dins d’aquesta primera guerra carlista, l’aspirant al tron, Don Carlos, va comptar amb l’ajuda de Rússia, Àustria i Prússia, mentre que Isabel II va comptar amb l’ajuda d’Anglaterra, França i Portugal. Un dels generals més importants del bàndol carlista va ser Zumalacárregui, que va mantenir en suspens a les tropes liberals durant molt de temps. Després de la seva mort, el bàndol rebel va començar a enfonsar-se produint-se moviments liberals en les zones que fins llavors havien estat els seus bastions, com va ser el cas de Bilbao l’any 1835.
Després d’aquesta fita, el general Espartero, líder indiscutible del bàndol liberal, va anar prenent més places carlistes, fent que aquest bàndol es dividís encara més, aconseguint amb això una sèrie de tractats de pau. El Conveni de Vergara de l’any 1839 posava fi a la primera guerra carlista a Espanya, que deixava com a monarca d’Espanya a Isabel II. Encara que els combats van seguir fins a l’any 1840 amb la presa del Maestrat aragonès, el qual va ser l’últim reducte del general Cabrera que es va refugiar a França.
Notes:
(1)- Llig. 147-1. Arxiu Municipal de Vilafranca.
Bibliografia:– Naixement i Evolució del Carlisme a la Mallorca del Segle XIX. Miquel Ferrer i Flórez.
– El carlisme (i altres). Revista SAPIENS. Ciències Socials en Xarxa. Vicente Moreno Cullell.
– Historia de España contemporanea.J. Paredes
Fonts:
Real Academía de la Historia. (Fonts i bibl.: Arxiu General Militar, Secc. 1a, Llg. CH-163.) A. de Ceballos-Escalera i Gila, J. L. Isabel Sánchez i L. Cevallos-Escala i Gila, La Real i Militar Orde de Sant Ferran, Madrid, Palafox & Pezuela, 2003.
Arxius:
– Arxiu Municipal de Vilafranca
– Arxiu Parroquial de Vilafranca
Informació extreta del blog jaumesanso.wordpress.com