En Joan Socies ha escrit a aquest mateix digital un article sobre les singularitats de les candidatures electorals del Pla, comentant algunes de les particularitats que més criden l’atenció de les 47 llistes que dia 28 de maig competiran per fer-se amb la batlia dels seus respectius pobles. En un dels paràgrafs, sota el títol de “Dones”, escriu les següents (colpidores) paraules: “de les 47 candidatures presentades als 14 municipis sols 13 d’elles estan liderades per dones” tot i que, ni més ni menys, representam el 50% de la població.
És evident (i està empíricament comprovat) que les dones disposam de menys temps per ser presents a l’espai públic ja que les jornades remunerades al mercat de treball se’ns superposen amb les jornades no remunerades -ni reconegudes- dedicades a les cures. Això fa molt difícil trobar un foradet per anar a entrenar, per anar a fer uns vins amb quatre amigues o per donar-te una dutxa tranquil·lament i sense presses. Ens han fet creure que la conciliació és només laboral i familiar però no, companyes, també és personal. I dins aquest espai “personal” trobam l’oportunitat de dedicar el nostre temps, recursos i esforços a l’espai públic (i conseqüentment, polític).
De la manca de reconeixement de les aptituds de les dones per exercir determinades tasques de poder i del mansplaining – homes condescendents que tenen la innecessària necessitat de donar-nos lliçons contínuament, sobretot en públic- en aquests espais ja en parlarem un altre dia.
Els homes han fet política pública tota la vida, al Pla i arreu, i nosaltres ens hem anat incorporant a aquest món lentament durant les dècades recents, sense ocupar, en la majoria dels casos, posicions protagonistes. És per això que, com a montuïrera, realment em commou que per primera vegada, després del 28M, hi pugui haver una alcaldessa dirigint la política del poble. El meu sincer agraïment a les que han decidit fer aquest pas endavant.
Amb això no vull dir, no me malinterpreteu, que les candidatures liderades per dones siguin automàticament millors que les liderades per homes. Simplement, pens que la presència de les dones com a possibles líders municipals és un fet a celebrar més enllà dels colors polítics, ja que es tracta d’una qüestió de justícia social i feminista. Vull destacar el cas de Llubí, ja que 3 de les 5 candidatures presentades compten amb una dona al capdavant. A Montuïri també estam de celebració, però a molts altres municipis totes les candidatures les lideren homes i, com mostren les xifres, estam encara lluny de liderar en un 50-50%.
Ara bé, també hi ha altres aspectes a tenir en compte: qui acompanya el candidat o candidata i en quin ordre? Per exemplificar-ho i alhora no fer comparacions entre partits diferents, agafarem dues llistes del mateix partit en municipis diferents: Més per Montuïri i Més per Sant Joan. En els dos municipis, la majoria absoluta es troba en els 6 regidors, així que serà amb el número que durem a terme aquesta comparativa: si Més per Sant Joan obté la majoria absoluta, tindrem 5 regidors i només 1 regidora, perquè tot i complir amb el percentatge de dones marcat per la llei, les dones ocupen les posicions de més avall a la llista. En canvi, si Més per Montuïri assoleix majoria absoluta, tindrem 4 regidores i 2 regidors.
L’ordre importa. Fa canviar per complet la composició dels ajuntaments i el pes que tenim les dones en la presa de decisions. Si bé és cert que moltes vegades les agrupacions municipals presenten dificultats per armar les llistes, és important no perdre de vista quin lloc ocupam. No ens hem de conformar a ser la meitat dels noms de cada llista, sinó que també hem de reivindicar ocupar les primeres posicions, doncs són les que ens permeten ser presents als governs locals i decidir i influir en la millora de la vida dels ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles.
I per acabar, hem de pensar en totes les nines dels nostres municipis. Dotar-les de referents és importantíssim. Tenir dones que ens inspiren des de petites ens fa somiar més gran, ens fa sentir que som capaces i que tenim un ventall d’opcions que, d’altra manera, no ens podríem imaginar. Quantes nines a Montuïri volen ser cossieres? Efectivament, entre poques i cap, perquè per Sant Bartomeu observen que elles no tenen cap espai a damunt el cadafal i creixen sense, ni tan sols, plantejar-s’ho. En canvi, s’imaginen un dia a la Selecció Balear de Bàsquet, o presentant Téntol a IB3, o dirigint la Banda de Música i, qui sap si a partir d’aquestes eleccions es podran imaginar també presidint la Sala de Plens de l’Ajuntament del seu poble.