Gairebé tothom ha sentit a parlar dels Premis Nobel, però és poca la gent que coneix els premis Ig Nobel. Aquests, amb la intenció de parodiar els anteriors, s’atorguen a aquelles investigacions que segons el lema de l’organització: primer et fan riure i després pensar. Per tal que es facin una idea: el 2010 es va atorgar un Ig Nobel a una investigació que demostra que com més temps fa que una vaca està ajaguda més probable és que s’aixequi prest.
Mai havia sentit parlar del Senyor Le Senne fins que se’l va proposar per ocupar el càrrec de president del Parlament de les Illes Balears i en varen començar a circular opinions de tota mena. Vaig sentir curiositat així que vaig llegir alguns dels seus articles i, tot i que vaig començar rient, ara no puc aturar de pensar. Allò que em té intrigat és: com una persona que en el seu darrer article s’autodefineix com extremadament racional, a mi, en canvi, em sembla tan extremadament irracional?
Com que les persones no som perfectes i el senyor Le Senne és una persona; la lògica diu que el senyor Le Senne no és perfecte. Evidentment, som conscient que aquest mateix sil·logisme me’l podria aplicar a mi mateix, però aquí acabaria l’article i no em convé. Així doncs, permeteu-me donar-li la culpa a ell. Què li pot estar passant? La meva hipòtesi és que el senyor Le Senne intenta analitzar el seu entorn de forma racional, però comet errades sistemàtiques tan importants que el resultat de la seva anàlisi esdevé completament irreal. Però, a què es deuen aquestes errades?
Tenim una tendència natural a evitar les situacions que ens generen malestar. Per exemple aquelles en què ens trobam davant un fet que no s’avé amb allò que coneixem, esperam o creiem. Enfront aquest malestar i amb la intenció de recuperar el benestar perdut, les persones reaccionam de diferents formes. Algunes recuperen el confort simplement adaptant-se als fets i, per tant, canviant els seus coneixements, expectatives o creences. D’altres, tot i reconèixer els fets, els hi resten validesa, en cerquen incansablement d’altres que indiquin o semblin indicar el contrari i ,donant més validesa a aquests darrers, aconsegueixen tornar a sentir-se còmodes a costa de confirmar falsament els seus sabers, esperances o convenciments. Finalment, per algunes persones, el malestar pot ser tan intens que, per tal d’evitar-lo, arriben a negar qualsevol fet i evidència que sigui necessari i així preserven intacte allò que saben, creuen o esperen. En la meva opinió, segons es reflecteix en els seus articles, el senyor Le Senne bé es pot incloure en aquest darrer tipus de persones.
Volia escriure un article parlant del senyor Le Senne i sense utilitzar la paraula penis, però arribats aquí i fet el recompte em quedaven encara un grapat de caràcters disponible així que com bé veuen no ho he assolit l’objectiu.
No tenc cap esperança d’haver-los fet riure, però m’agradaria haver-los fet pensar.