Fa uns mesos quan tornàvem de Barcelona per les vacances de Pasqua a bord d’un vaixell amb nom italià va sorgir un debat amb uns amics ciutadans. La conversa en qüestió era sobre les diferències entre créixer a Palma o a la Part Forana, culturalment parlant, i, per tant, en darrer terme també políticament.
Un jove que creix en un poble petit del Pla no té una oferta ni remotament comparable a la d’un jove llonguet, o fins i tot, a la d’algú del poble de Rafel Nadal. Els nostres són pobles petits i pobres, de tradició pagesa i amb poca projecció (inter)nacional. Que el tren només passi per tres dels catorze pobles de la mancomunitat tampoc ajuda. Habitualment, no tenim programacions regulars de cinema o teatre. Presentacions de llibres i concerts sí que són esdeveniments més comuns, però, amb això no basta. No tenim llibreries i just tenim biblioteques municipals amb catàlegs llastimosament desactualitzats.
Record llegir un article de l’Ara Balears on s’explicava que a la Part Forana només hi ha set (7) llibreries. Això és més dramàtic si tenim en compte que cap d’aquestes es situa al nostre petit desert d’espigues d’or. No obstant això, no vull ser molt pessimista tampoc. Set també són les revistes locals amb les quals compta el Pla: del Díngola al Llum d’Oli i de Fent Carrerany a Es Saig passant per Sa Sella o la Bona Pau. Revistes que són vertaderes estructures de país i que fan una feinada per mantenir als nostres veïnats informats i entretinguts. Però per fer més gran aquest oasi i calmar aquesta set cultural haurem de fer una passa més. Ara que estam a punt d’inaugurar un nou cicle polític on la nostra identitat cultural estarà més en disputa que mai cal enfortir les estructures municipals. Som qui som, en part, gràcies a la tasca que han fet els darrers seixanta anys les delegacions locals de
l’Obra Cultural Balear, entre molts altres col·lectius. És per això que hauríem d’apuntalar aquests vells fonaments o bastir-ne de nous si fes falta.
Amb aquestes paraules no voldria menysprear als pobles de la nostra comarca, ans al contrari; el que voldria és evidenciar que partim amb un desavantatge considerable. Sempre que parlam de situacions de pobresa, en el tema d’abandonament escolar, per exemple, sabem que la situació familiar hi juga un paper molt rellevant a l’hora de deixar els estudis o no. Si el jove estudiant no té un suport a casa per a continuar estudiant, enfront de les adversitats econòmiques el més fàcil serà deixar de fer-ho. Doncs en el cas que ens ocupa passa el mateix. Davant la falta de recursos i equipaments culturals a l’abast dels joves planers, el bagatge cultural familiar és encara més transcendental que en una situació normal. Amb tot, això no fa més que naturalitzar les desigualtats i perpetuar l’ordre dominant. Igual que podem parlar de pobles o barris amb un nivell de renda més baixos, també hauríem de parlar de pobles amb més o menys capital cultural. Hem de saber fer una bona diagnosi per tal de poder-hi posar remei.
Un dels records més tendres que tenc dels estius de principis de mil·lenni eren els dissabtes de teatre popular o cinema a la fresca. Que aquest apropament de la cultura al poble (amb tot el sentit de la paraula poble) ja no es doni avui en dia és una mostra més del retrocés en la democratització de la cultura que patim. Perquè com deia Emili Darder només la cultura ens fa ciutadans lliures, i afegesc, hauríem d’aspirar que un jove de Pina pugui despertar inquietuds per l’obra d’Agustí Villaronga, Annie Ernaux o Bill Evans amb la mateixa facilitat amb la qual ho faria un jove que ha crescut i socialitzat al barri de Pere Garau.