La nit del passat divendres un fort terratrèmol va sacsejar bona part del Marroc. El sisme de magnitud 6,8 graus ha deixat, de moment, quasi 2.800 morts i 2.476 ferits. Allà, a la serralada de l’Atles, al poble d’Imlil, al peu de la muntanya del Toubkal i a pocs kilòmetres de l’epicentre, una montuïrera, Aina Fiol González (Montuïri, 2004), va viure el terratrèmol acompanyada de quatre familiars que resideixen a Alaró i Pòrtol.
Fiol, tornà a Mallorca el passat diumenge i ara ja és a Menorca on estudia. La montuïrera explica que “encara estic assumint tot el que vaig viure i veure”. “En un primer moment no era conscient del que estava passant. Va començar amb un tremolor suau que pensava que algú me movia el llit, però després va anar molt més i record les mirades amb els companys d’habitació, van ser uns 12 segons que ens semblaren eterns i aquelles mirades entre nosaltres, aquelles mirades…” explica Fiol recordant aquells moments.
Els que vam sobreviure vam ser els turistes i els que tenen cases bones
Després d’allò, d’aquella sacsejada, tot era por i preguntes. Hi haurà rèpliques? Què feim? On dormim? On anam? Què ha passat realment?.
Aina Fiol ens explica el seu viatge inoblidable al Marroc. A més, hores abans del terratrèmol n’Aina havia fet el cim del Toukbal, de 4.167 m.
QUADERN DE VIATGE
Aina Fiol, de 18 anys, havia arribat el dia 6 de setembre a Marràqueix. Anava acompanyada dels seus cosins i un tio, en total eren cinc persones. L’objectiu era fer el cim del Toukbal divendres dia 8 de setembre. El primer dia era per fer turisme per la ciutat. I així ho feren, aquí ho podeu veure al seu Instagram.
Dia 7 es desplaçaren cap a Imlil, lloc on tenien un Riad (refugi/hotel) per acostar-se al cim. Aquest poblet està ubicat a uns 1.800 metres d’altitud. D’allà el mateix dia ja caminaren fins al segon refugi en el camí cap al cim.
Dia 8. El despertador va sonar a les tres de la matinada, era el dia de fer cim. El Toubkal a 4.176 metres els esperava. A les 4 de la matinada partiren, tres hores de caminar i a les 7.30 hores del matí ja eren dalt de tot. Allò hagués pogut ser el gran record del viatge, aquella fita, aquell cim per una jove de 19 anys, i de fet ho era en aquell moment. Però el destí havia de canviar hores despés.
“D’allà dalt baixarem directe cap al primer refugi a Imlil, on havíem de fer nit. Pel camí hi havia diferents botigues d’artesania així que baixarem sense pressa aturant-nos quan ens interessava” explica Fiol. “Aquest muntanya és bastant transitada per turistes que volen fer el seu cim. Nosaltres cinc anàvem amb un guia, ja que ara és obligatori fer-ho així ja que al 2018 es va produir la mort de dues turistes en aquella zona”.
Devers les 17.30 els cinc mallorquins arribaren a Imlil. Alguns quedaren al Riad i altres sortiren a passejar un poc més. A les 20 hores es retrobaren per sopar. Després, cansats, tornaren a les habitacions i aprofitaren el wifi per contactar amb amics i familiars per explicar-los la jornada d’alta muntanya que acabaven de fer.
EL TERRATRÈMOL
Aquí va ser quan ajaguts, al llit parlant amb els seus amics (a les 23.11 h va enviar el darrer whatsapp) “vam començar a sentir un tremolor suau i vaig dir de bromes per WhatsApp, ‘aquí hi ha un terratrèmol’. Però no va ser cap broma. De seguida vaig veure que no era ningú que me movia el llit, el tremolor va augmentar, les finestres s’obrien i es tancaven, tot el que hi havia a l’habitació anava d’un costat a l’altre”. “Van ser 12 segons eterns -diu Fiol- amb els cosins ens miràvem. Aquelles mirades entre nosaltres, aquelles mirades creuades ho deien tot. Van ser uns segons infernals”.
“Quan es va aturar, de seguida va venir el meu tio i sortirem a fora. Allà tothom que hi havia estava alterat. La casa de davant l’hotel tenia tot l’interior destrossat, al nostre Riad tota la cuina estava girada damunt davall”. En aquells moments a l’exterior i entre el caos i l’assimilació del que havia passat va haver-hi una rèplica “de devers quatre graus”, diu Fiol.
“Llavors els treballadors del Riad ens deien que no ens moguéssim d’allà, ens van treure matalassos i ens van dur a dormir a l’exterior, a un aparcament proper. No volíem dormir a l’interior. Així que ens donaren mantes i els matalassos”.
Abans de dormir-se, a poc a poc s’adonaven de la magnitud de la tragèdia. “Al nostre poble, a Imlil, em sembla que no va haver-hi morts, però sentíem crits dels pobles veïns i la gent parlant per telèfon també es veia que als pobles del voltant la situació no era la mateixa. També notarem molts nirvis entre els animals, feien molt de renou”.
“En veure tot això va ser quan vam pensar que, tal vegada, hauríem d’avisar a la família que estàvem bé. No fos cosa l’endemà els hi arribàs la notícia i no sabessin res de nosaltres. Així que com vam poder contactarem amb ma mare i la tia per dir-los que estàvem bé i que, quasi segur, estaríem incomunicats.
Dia 9. “Al despertar ens van dir a l’hotel que hauríem d’estar tres dies allà que les carreteres havien quedat tallades. Era impossible anar per carretera”. El matí va ser quan ens arribaren les xifres. Primer set morts, després 20, 35…”, relata la montuïrera.
Més tard els digueren que podrien partir, però haurien de caminar. Van caminar 10 kilòmetres i partiren d’Imlil a les 14 hores. A les 16.30 arribaren al destí, les mules els hi duen les maletes. Pel camí destrucció, pedres gegants damunt la carretera, una pala fent feina per obrir un pas per a motos i persones.
Un cop arribats al destí un cotxe els va anar a cercar per dur-los a Marràqueix. Pel camí? Més destrucció. “Tot estava destrossat. Especialment a l’extraradi de la ciutat. El nostre hotel va estar en bones condicions, però el de davant estava completament derruït”.
Arribats a Marràqueix optaren per sortir a veure com estava la ciutat. “Ens vam asseure a una terrassa per poder menjar alguna cosa i al cap d’una estona ens avisaren que estava prevista una rèplica per a les 11 de la nit. Sortirem i vam fer el que feia tothom, ens vam estirar en terra enmig del carrer, tothom era allà, als carrers a les places esperant la rèplica. Devers les 23.30 h no hi havia hagut cap rèplica i tornarem a l’hotel”.
A les tres de la matinada sortiren, com ja tenien previst des del primer moment cap a l’aeroport, i pogueren tornar diumenge al matí cap a Mallorca.
SENSACIONS
Aina Fiol explica que “personalment crec que això que he viscut és molt gros. Del 1960 no havia passat una cosa similar al Marroc. Crec que avui en dia encara ho estic assumint”. Fiol diu que “el que em sap greu és que la majoria de gent que va morir era gent pobra, que vivien en cases de mala construcció. Els que vam sobreviure vam ser els turistes i els que tenen cases bones”.
Fiol vol agrair les mostres de suport que ha rebut aquests dies i l’ajuda rebuda. “El Ministeri del Marroc ens va posar un avió a disposició per l’horabaixa del diumenge, però vam poder sortir amb normalitat amb el que ja teníem concertat”.
Aquí, la seva mare, Mercedes González, i el seu pare, Bernat Fiol (conegut per ser bomber i el cap de Protecció Civil de Montuïri), van viure amb nirvis els moments d’incertesa del dissabte de matí. Ambdós, volen agrair la preocupació i ajuda mostrada, en tot moment, tant per la batlessa de Montuïri, Paula Maria Amengual, com per part del Govern balear i la seva presidenta, Margalida Prohens, que també els va telefonar per conèixer la situació de la jove montuïrera.
