El titular d’aquesta aportació, està extret d’un article publicat aquests dies i signat per Jorge Valdano. Sembla oportú arrancar des d’aquí, i fent-me ressò, mostrar poc o molt el camí de la reflexió. Són múltiples les opinions i aportacions que podem trobar derivades dels fets “Rubiales”, per citar-ho d’alguna manera.
Tota una allau fins i tot un excés d’articles, opinions generades a partir de l’actuació grollera, agressiva, sexista i masclista, que mai havia d’haver-se donat. Atemptar contra la dignitat d’una dona, amb uns comportaments que naixen des de la masculinitat més rància i pujada de testosterona, ens ve donant camí per a tractar d’afinar la reflexió personal i col·lectiva sobre com ens relacionem els homes, una part dels homes, des dels impulsos i la normativitat cultural, apresa dins del masclisme.
Agafant el fil de què significa “habitar” segons el que es descriu en el títol, embolcalla un sentit holístic: El fet d’habitar implica certament el vincle social, allò que ens lliga els uns als altres com a subjectes. Dimensió des de la qual parar atenció i projectar un model de convivència social, des del respecte, la igualtat, l’erradicació de la violència, etc.
Cert que puntualitzant, repetesc: Una part dels homes, encara seguim els trets que ens han guiat culturalment, amb uns costums i pràctiques comunes que s’allunyen del respecte íntegre i absolut a les dones. Homes que tal vegada amb aquests comportaments i justificacions del masclisme naturalitzat, continuem amb el risc de ser còmplices des del silenci i les justificacions apreses. Així es pot explicar, la frase de Valdano: Homes que no saben quin temps estam vivint.
Entre nosaltres i també en el context del Pla de Mallorca, es fa present i activa la força del feminisme, desplegant-se amb múltiples accions i organitzacions que ens mostren ben de prop el camí per on transitar. Dones que van lluitant des de sempre, a la vida quotidiana, obrint els camins d’un alliberament indispensable. De manera destacada, moltes dones joves que des de la diversitat de les seves posicions de lluita i presència, posen davant nostre la guia vers la qual avançar.
Una llavor generosa, des de l’ètica i pràctica feminista, a la qual els homes ens hem de sentir convidats a compartir i conviure. Amb cura i des de les cures, des del lloc de prudència que ens pertoca, essent conscients que són elles i la seva lluita, el seu protagonisme, tantes vegades negat, des d’on hem de seguir. Habitar, viure i compartir assumint que el feminisme és la força que nodreix la transformació necessària.
Aferrar-nos als vells costums, seguir el curs dels hàbits arrelats en els privilegis de la masculinitat apresa i còmode, gens d’ajuda a generar espais de convivència, buits del domini que sobretot veiem s’expressa des de la violència de gènere. Aquestes violències que es mostren en cruesa i moltes de cares, algunes subtils i naturalitzades, i fins als extrems més greus. Negar la violència masclista, o negar que certs comportaments de caràcter supremacista simplement pel fet de ser home, vivint des dels privilegis, ens aboca a la destrucció del model de convivència igualitari.
Alguns es neguen a condemnar la violència de gènere. També la revesteixen de justificacions. Alguns homes i algunes organitzacions de la societat civil, fins i tot des d’organitzacions amb representació política s’aferren al negacionisme respecte al que suposa la violència de gènere. Una societat plural i diversa ha de contemplar i integrar maneres de pensar discrepants, sempre des del diàleg i sobretot, assumint que hi ha aspectes insostenibles. Constatem que el masclisme com a “fórmula cultural hegemònica” sovint ens passa desapercebut. Hem adquirit un cert grau de tolerància, al fet naturalitzat, qüestió, que no legitima de cap manera la urgència d’assumir transformar des de les arrels, una manera de pensar i actuar, que ja no és habitable. Una transformació que tingui sempre com a fita indiscutible el respecte íntegre, l’eradicació de tota manera d’exercir superioritat, la qual suposa violència.
A casa de cadascú, amb la parella, filles i fills, amb les persones majors, a la feina i marc professional, en els espais d’oci i lleure, a l’esport, a tot arreu, hem de poder habitar essent homes pacificadors, amb una ferma aposta per a la Igualtat. S’ha acabat el temps de la indiferència i els hàbits dels silencis còmplices.