Bàrbara Cànaves Vanrell, va néixer a Ariany (1971), el poble més petit del Pla de Mallorca. És llicenciada en medicina, graduada en psicologia, màster en nutrició i salut i un màster en psicologia general sanitària. Fa 20 anys que té consulta a Porreres on manté una xarxa de pacients que l’adoren. En té de tan fidels que es desplacen des de pobles d’altres comarques perquè ja els tractà abans d’establir-se al municipi del Pla. Té molta mà esquerra amb els més petits de la casa que han omplert de dibuixos i fotos les parets de la seva consulta al carrer de Sant Roc.
– Com va ser que vàreu elegir la carrera de medicina?
El fet d’elegir medicina va ser després de fer un gran pensament, ja que si t’he de dir sa veritat a mi m’encantava tot, sobretot la història. En la meva època el batxiller estava més diferenciat en dues grans parts de ciències i lletres. Les ciències sempre m’han apassionat, la investigació, estar en un continu aprenentatge i la part que de forma innata em surt, la de tenir la cura de les persones. De fet, de ben petita no m’agradava veure sofrir a les persones, sempre em va agradar curar, cuidar encara que fos una joguina, un animalet… Llavors vaig pensar que la medicina m’oferia poder dedicar-me a totes aquestes inquietuds. Així va ser com vaig decidir elegir medicina.
– Dels llocs on heu exercit amb què us quedeu? Quins records en teniu?
Els llocs a on he exercit són molt diversos: des d’un hospital, clíniques amb diferents professionals, però més petites que hospital, centres rurals i centres en zones turístiques. El que em quedo amb aquests llocs és tot un aprenentatge de vida de companys, de la feina amb equip, de compartir, de conèixer gents de per totes parts del món, gent de diferents cultures. La veritat és que els records que tinc són molt bons, tot i que més d’una situació ha estat molt dura i difícil.
– Deveu tenir moltes anècdotes?
Anècdotes moltes. Record que una vegada em varen cridar que hi havia una senyora major de poble que havia caigut pel carrer i pensaven que s’havia romput la cama. Quan vaig arribar la vaig trobar asseguda enmig del carrer a una butaca d’aquestes grosses que tothom té a la sala d’estar que li havien tret els veïns i la intentaven relaxar posant llimones per les temples al cap. Quan van arribar els de l’ambulància estaven estorats. També recordo que un matrimoni major, tots dos de més de 80 anys varen venir a fer una consulta i receptes per a un d’ells, ja que la medicació per l’home s’havia acabat. La dona em va dir que, així i tot, durant els dies anteriors ella li havia donat de les seves pastilles… ja pots veure la cara que degué posar jo, pensant que l’home prenia per a la pròstata i la dona per les tiroides.
– I de la feina a les zones turístiques?
De les zones turístiques també tinc moltes anècdotes. A segons quines zones el turisme és de consumir alcohol i anar desfasat, així que des d’ofegats, a algun que es tira pel balcó. D’anècdotes més tranquil·les i gracioses quasi sempre relacionades amb els idiomes, recordo que una vegada varen venir un matrimoni holandès amb un nin que quasi no podien arribar del trastorn que duien, el pare va deixar el cotxe enmig de la carretera i el varen baixar amb la mare. El fet era que la mare deia que havia tingut com a una hemorràgia al peu (estava ben blau), la secretària que coincidia que era holandesa, també com a bona mare va començar a intentar calmar a la mare del nin, i enlloc traduir-me a jo el que havia passat anaven parlant tot i que intentava explicar-les que no era res, elles seguien histèriques, finalment amb una gasa i esperit vaig netejar el que era la tinta d’una sabata nova que estrenava. Un altre dia vaig tenir una anglesa que va dur la seva filla que havia caigut i s’havia fet una ferida al genoll. Cridant amb anglès la va entrar desesperadament. Venien totes banyades de la mar, mig patinant la va estirar damunt la llitera i tot seguit es va acubar, va caure emplomada a terra, la secretària en aquell moment em va mirar i va dir: ara tenim dos ferits!
– Fa 20 anys que exerciu la medicina general a Porreres, com va ser que recalàreu a aquest municipi?
La història de com vaig anar a recalar a Porreres ve del fet que l’any 2002 jo feia feina a la zona de Sa Coma (Cala Millor). En aquell moment de la meva vida, em plantejava obrir una consulta per a poder tenir un lloc per a mi i per aquells pacients de sempre. Va coincidir que, en aquell moment, érem la mútua de referència dels treballadors dels hotels i apartaments. Es veu que, entre ells, un gran nombre eren porrerencs. Moltes vegades algun em feia la broma de si no m’agradaria tenir una consulta al seu poble i vet aquí que vaig pensar que tal vegada estaria bé Porreres. Entre altres coses, perquè m’agrada, sempre m’ha semblat un poble ben situat enmig de l’illa a prop de tot i a la vegada amb molta activitat i serveis. Vaig anar cercant i informant-me i res, vaig decidir obrir la consulta dos pics per setmana. A poc a poc s’ha convertit en quatre dies i fins al dia d’avui continuo.
– Com vos sentiu acollida per la gent del poble? Pensàveu quan vàreu arribar que a hores d’ara encara hi seríeu?
El sentiment que tinc d’acollida per la gent del poble és magnífic, des del primer dia he tingut resposta per part dels residents, molt bona empatia i fins i tot quasi em sent a vegades porrerenca… si se’m permet dir-ho. Jo diria que els porrerencs són molt propers i molt acollidors, bona gent per tots els costats. Si pensava quan vaig arribar que a hores d’ara encara hi seria diria que no m’ho he plantejat mai, ja que som una persona que vaig fent, vaig vivint i som conscient que a vegades el camí l’anem fent segons el moment i el que ens passa, vull dir que ens anem adaptant. Però, sí que estic molt orgullosa d’haver estat tant d’anys i quasi no haver-me adonat compte de com ha passat el temps.
– Tractau gent de totes les edats, hi ha diferència entre infants, adolescents, mitjana edat i gent gran?
Amb aquesta pregunta es podria respondre per què em dedico a la medicina general i és que crec que és un tipus de medicina a on es veuen problemes de totes les edats i aquests sempre són molt diferents, és molt enriquidor. La diferència que trobo principalment és a l’hora de poder entendre i ajudar al pacient, i és saber-se posar dins el seu context, edat, valors… Si et ve un nin petit has d’intentar que ell et pugui explicar a on té mal, o què sent. Sempre és difícil per aquella por que els facis mal que tu detectes. Empatitzar i saber escoltar és una de les labors més importants per a saber com ajudar i saber què té la persona. Si és un adolescent, cal intentar que no t’amaguin coses o et deixin de dir coses per vergonya, els de mitjana edat potser són els més passadors de pena, els que entre petits i grans no donen a basto i s’obliden d’ells, i finalment els grans són normalment persones amb un saber estar, no voler molestar, no entendre la meitat de coses perquè tot s’ha modernitzat massa. Llavors moltes vegades la labor més gran és saber connectar amb les diferents edats el que fa que puguis arribar a ajudar-los de la millor manera amb el seu problema.
– Sovint la vostra feina té una part de tractament psicològic, és així?
Jo crec que més que sovint és sempre que hi ha aquesta part de tractament psicològic. No crec que a ningú li agradi estar malalt i haver d’obrir-se cap a una persona desconeguda o coneguda amb els seus mals. De fet, jo em vaig graduar en psicologia per a poder millorar aquest aspecte de la millor manera possible, per trobar aquelles eines que potser fan més fàcil entendre a la persona humana.
– Quin és el principal consell que donau a la gent perquè hagi de passar el mínim possible per la vostra consulta?
El meu consell és viure la vida en l’aquí i ara, no anar amb presses, gaudir dels moments i de les petites coses. De menjar sa, beure aigua, fer esport amb coneixement i dormir el necessari. Estimar-se a un mateix.
A l’hora de formar la meva família Ariany ha estat un lloc meravellós pels meus fills
– En l’època postcovid, ha canviat la relació metgessa-pacient?
Si et refereixes al vincle que tinc amb els pacients no ha canviat. De fet, durant l’època covid encara que fos per telèfon arribava a tots als pacients que fes falta. Quant a la manera de passar consulta ha canviat en el fet que ara es demana cita, això es va replantejar per a protegir a totes les persones vulnerables perquè estiguessin el mínim temps possible exposades a estar amb gent amb covid a la sala d’espera. Però allò que es diu “relació relació” canviar potser ha canviat per enfortir el vincle, l’enteniment o la complicitat amb ells.
– El nostre digital està centrat a la comarca del Pla i sou del municipi més petit, com és Ariany? Pensau que és especial per ser el poble de manco habitants de la comarca?
Tot i que he estat temporalment a molts d’indrets de Mallorca des de Santa Margalida, s’Alqueria Blanca, s’Arenal, Can Picafort… et diré que Ariany és un poble que per jo ofereix més tranquil·litat. Poder estar en contacte amb la naturalesa i du una vida més senzilla. A l’hora de formar la meva família crec que ha estat un lloc meravellós pels meus fills. Penso que és especial perquè en ser un poble petit és com si fóssim una família. Això sí, per a mi és especial perquè jo he nascut i viscut a Ariany, això fa que el meu sentiment sigui fort i estiguin a la vegada vinculats amb la meva infantesa. Ara bé, penso que tots els pobles són especials per cada u.
– Quins indrets o experiències ens recomanau d’Ariany?
Totes les que es puguin. Des de passar un dia amb família i fer una excursió a peu pel poble, pels voltants o amb bicicleta, a quedar-hi i romandre uns dies en alguns dels indrets disponibles. També gaudir de la gastronomia dels diferents restaurants o cafeteries o simplement assistir a algunes de les festes que se celebren durant diferents moments de l’any i que representen una mica la cultura del poble: foguerons, tremponada, fira nocturna, festes patronals…
– Teniu algun altre lloc que recomanaríeu visitar de la comarca?
Jo recomanaria visitar tots els indrets de la comarca possibles, sobretot tots aquells indrets antics de cada poble i visitar alguna de les festes a on es pugui viure o sentir l’esperit de cada un d’ells.