En uns moments com els actuals enmig d’una societat en plena transformació, l’art pot esdevenir un recurs reivindicatiu i de memòria. Els pobles del Pla de Mallorca que havien quedat al marge de la gran mutació turística de la costa d’ençà dels anys seixanta, estan perdent una manera d’entendre la vida i els espais compartits que havien sobreviscut fins ara. Palesar aquesta situació, treballar per la memòria que s’esmuny de manera quasi irreversible, també potser responsabilitat artística.
En aquest context, un grup d’artistes plàstics, glosadors, músics i veïnats vam realitzar la instal·lació Memòria. Sa placeta en el context del Tastart 2023 a Porreres, justament per reivindicar una societat i uns valors que s’extingeixen.
Entorn de la plaça penjàrem sis llenços que representaven episodis quotidians viscuts a Sa Placeta i que podien ser compartits per tantes i tantes placetes de qualsevol dels pobles de l’interior de Mallorca. Escenes del dia a dia que durant anys han bategat entorn de l’espai comú i compartit. Vivències i testimonis d’una manera fer i de viure l’espai públic que s’extravia quasi per sempre. Cada un dels llenços evocava algun dels episodis quotidians que esmentem a continuació.
Foto: J.M. Sastre/Arxiu Última Hora.
Treballar de portes obertes, el taller com espai obert i viu:
Els mànecs i les escales a la vorera: la fusteria d’en Montserrat Mut
El portal és obert de bat a bat, un piló a mig fer damunt el banc de fuster. A la vorera una alineació de mànecs ben endreçats i polits. Dues escales, una de gran i una altra de petita, guarden la porta. En Montserrat entre i surt, va i ve de la fusteria a ca seva i, de tant en tant, travessa la placeta fins al racó, l’amarador i el carretó són allà.
Seure a la fresca: els espais de trobada a l’estiu:
Seguts a la fresca: el racó de l’amo Antoni
L’ombra de l’horabaixa és generosa amb el racó de l’amo Antoni. Aviat hi poden seure i la mica de pujada en fa una bona atalaia. Dues cadires de plàstic arrambades a la paret guarden el lloc, no fos cosa que hi aparqui un cotxe i espenyi la vetllada. S’hi repleguem quatre, cinc i a vegades sis amics que aviat fan rotllana. Veïnades i veïnats completen el grup, la conversa és ben animada i distreta. Són horabaixes llargs i tranquils de l’estiu del Pla, lluny de presses i estretors de la costa.
Prendre el sol de l’hivern assegut als bancs:
Gaudint de la serenor i la tranquil·litat al cap de munt de la vida: els padrins prenent el sol
A mig matí dels dies que el sol acompanya i no estreny, les padrines i els padrins enfilen cap a sa placeta. Els bancs del mig són l’àgora de les converses matinals. Els fills i filles, els nets i les netes, en protagonitzen moltes, amb el permís de qualque mal o dolor que la plaça ajuda a dissipar. Són estones de serenor i tranquil·litat, els llargs camins que cadascú ha transitat marquen uns temps pausats.
El carrer com espai de jocs d’infants:
Els jocs i la fressa dels nins i les nines
L’esplanada de baix és el lloc dels jocs dels infants. La xarranca, la corda i la pilota ocupen una bona part de l’espai. Cançons, rialles i qualque enganxada són els sons dels matins d’estiu. Uns dies que la placeta desborda vida i alegria. Uns nins i nines que fan de la placeta el lloc de creixement i autonomia, un espai que gestionen entre tots al marge dels grans.
El carrer com a lloc de celebració:
Les bicicletes de Sant Roc: el llarg horabaixa de festes
Sant Roc són moltes coses, però n’hi ha una que marca el batec de la placeta, les curses de bicicletes. A les tres de l’horabaixa, quan fa un sol de justícia, comencen a rodar els més petits i amb ells, veïnades i veïnats es posicionen a les voreres de banda i banda del carrer. A poc a poc van passant categories fins que arriben els grans. Passen d’una revolada i tots pendents dels qui van davant. Voltes i voltes al circuit fins ben entrat el capvespre quan les cadires ja escupen. A poc a poc, tothom va arreplegant, és hora de sopar i després pujar a plaça.
Amb cada una de les pintures, una narració i una cançó fetes expressament reforçaven l’emoció de la memòria i alhora interpel·laven davant les pèrdues, buscant també la reacció i la reivindicació. Un àudio que es pot espot recuperar en aquest enllaç.
Les escenes foren pintades per Antònia Nicolau, Apol·lònia Binimelis i Sulé Duc. Les cançons foren escrites per Lluís Sastre i cantades per Caterina Vidal, Lluís Sastre, Maria Sastre i Xisca Mesquida. Ximbomba: Xisca Mesquida. Narració: Maribel Rosselló. Tota la instal·lació no hauria estat possible sense la col·laboració d’Albert Samsó, Cati Nadal, Gori Reixac i Jeroni Bonnín (in memoriam).
