Mohamed Raissi (Nador, 1999) va arribar a Mallorca per reunir-se amb la seva mare després de nou anys d’abscència. Després d’uns primers anys d’adaptació, en Moha, com el coneix tothom, va caure de peus en el Club Atletisme Porreres, entitat de la qual és atleta, entrenador i directiu. Ha estat campió de Mallorca i de Balears de diferents modalitats i ha representat la comunitat a campionats d’Espanya.
– Com va ser que arribàreu a Mallorca?
Primer de tot va venir la meva mare per necessitat. Mon pare va morir abans de néixer jo. Ma mare va cercar feina, en va trobar i quan va estar establerta, després de 9 anys, ens va dur cap aquí. Vaig arribar amb 14 anys directament del Marroc a Porreres. Record que era l’estiu, hi havia vacances. Passava tot el dia a casa, no sortia fins que va començar el curs a l’institut.
– Com va ser per un nin viure gairebé deu anys al Marroc sense la figura de la mare?
Vaig viure amb la meva tia, la padrina, les meves cosines… m’he creat amb la família de ma mare. Al Marroc no és com aquí. Allà estem sempre en família. Com he dit, mon pare havia mort, i una dona que no té home pot anar a viure amb la mare, no hi ha cap problema i és el que va fer ma mare. Va anar a viure amb la nostra padrina i després va venir cap a Mallorca per cercar un futur millor. Jo allà durant aquests nou anys vivia en el nucli familiar on mai no em va mancar res.
– Després arribau aquí a 14 anys i començau a l’institut…
L’institut va ser molt important per moltes coses. Sobretot les classes que vaig tenir amb na Margalida Barceló que em va ajudar moltíssim. També és cert que vaig passar la cosa típica que quan arribes ja hi ha un parell de nins que et fan bulling perquè no saps xerrar i se’n riuen de tu… però jo mentalment era més adult. Saps aquella frase que diu “les circumstàncies creen a l’home”?, idò el mateix. Jo venia un poc més madur que un nin de 14 anys. Passava totalment d’ells i no és una cosa que m’hagi afectat per res. Ho he gestionat molt bé. Vaig estar per damunt tot això i me vaig concentrar molt més en l’idioma perquè tenia moltes ganes d’aprendre català. En vaig anar aprenent a poc a poc. A casa a la televisió sempre intentava posar alguna cosa de català o de castellà per aprendre un poc l’idioma i mira, ara parlo i escric català.
– Teníeu 14 anys, com vos comunicàveu?
Crec que en dos o tres anys ja dominava el més bàsic de la llengua per comunicar-me i xerrar en mallorquí amb la gent sense cap problema. I el secret només va ser les ganes d’aprendre de veres. També domin el castellà tot i que em costa un poc més vocalitzar perquè he estat aquí a Porreres xerrant català per tant quan vull canviar d’idioma em costa un poc.
– Parlant de llengua, què opinau de la segregació lingüística a les aules que vol proposar l’actual govern? Si quan vàreu arribar si vos haguessen donat a triar rebre les classes en castellà o català què hauríeu fet?
La gent que ve del Marroc o de qualsevol altre país a viure a Mallorca si vol aprendre l’idioma no ha de tenir l’opció de triar català o castellà a l’escola. Millor que aprenguin català a l’escola i l’institut perquè el castellà surt tot sol. Jo quan vaig començar a aprendre l’idioma ho vaig fer pel català i no passava pena pel castellà perquè s’apren automàticament. Només d’escoltar i llegir ja aprens coses. Jo vaig fer bé d’aprendre català perquè és difícil i a més si vius aquí a Mallorca has de saber l’idioma dels mallorquins. En aquest sentit, vull dir que el poble ha de fer alguna cosa al respecte. Per exemple, quan vaig a un supermercat em veuen amb pinta de marroquí i em xerren directament en castellà, però jo crec que han de xerrar en català. En el meu cas no passa res perquè jo ja sé l’idioma, però una altra persona per ventura no l’entén, sent curiositat i cerca el significat i aprèn una paraula o una expressió més i així va avançant a poc a poc. No ens han de xerrar en castellà donant per fet que no sabem català. Entenc que ho facin, no passa res, però millor si no ho donen per fet.
– Com heu comentat, vos vàreu sentir ben acollit perquè éreu una persona madura, però en general, com veis l’acollida, com és la relació intercultural?
És molt fàcil ser víctima d’alguna cosa. A vegades és molt fàcil dir, mira aquella persona m’ha mirat malament, per tant, és racista idò jo faré coses dolentes. El que no és fàcil és concentrar-te en tu, ser un poc més positiu i saber que hi ha persones dolentes i persones bones a tot el món. Fins i tot dins tu mateix. Per tant, hem de saber autoconduir-nos per un bon camí i no sempre ser la víctima d’alguna cosa. Jo a Porreres estic supercontent amb la gent i especialment amb el club d’atletisme… mai he tengut un conflicte de racisme. Per ventura també és que som una persona que vaig de casa a fer esport i del camp a casa. Surt a fer un cafè amb dos amics i la veritat que tampoc faig massa cosa més.
– Aquesta part d’oci, de les festes tradicionals del poble, com la viviu?
Jo totes aquestes festes no surt. Amb tot el respecte, no som de celebrar ni carnaval, ni Nadal, però tampoc celebro algunes festes de la nostra cultura. L’única cosa que faig és el Ramadà i la festa del me que és bàsicament una festa familiar. Les festes com es viuen aquí poden ser un poc xocants, però més per una persona que no ha nascut aquí, que ha vengut un poquet gran. Si ha nascut aquí ja s’ha criat amb l’ambient de carnaval, de Nadal, Sant Roc i no ve res de nou.
– Passant a l’esport, com accediu al món de l’atletisme?
A mi m’agradava jugar a futbol i anava pel camp a jugar. Em volia apuntar a jugar, però vaig tenir una lesió al genoll i el metge em va dir que no podia jugar a futbol. Estava avorrit i feia voltes pel camp i veia gent que corria i vaig tenir curiositat de saber què feien per allà. Jo tenia un bon record de córrer pel Marroc. Amb els amics corríem molt, jugàvem a córrer, a “pilla pilla” però no com aquí que es juga a espais limitats, allà jugàvem per tota la ciutat, és a dir, si veies una persona l’havies de perseguir allà on anés. No hi havia límits. Una vegada en vaig encalçar un com d’aquí a Montuïri. Jo era nou em va tocar encalçar i jo sense saber-ho vaig començar a seguir el bo del grup i quan el vaig agafar i tornat al lloc tothom se n’havia anat a casa a dinar. Després em varen fer veure que havia pillat al bo i aquest record em va motivar i va fer que aquí pegués el bot i pensar que em podia anar bé això de l’atletisme. Em vaig apuntar i tot d’una em vaig sentir molt ben tractat, un porrerenc més. Ara som atleta, entrenador i form part de la junta directiva del club.
Ens hem de concentrar en nosaltres mateixos i saber que hi ha persones bones i dolentes a tot el món
– Quina ha estat la vostra trajectòria com a atleta?
Crec que era la temporada 2017-2018 que em vaig proclamar campió de Mallorca de 6.000 metres de cross, després vaig ser campió de les Balears de 1.500 i de 3.000 metres també em vaig classificar per al campionat d’Espanya de 10.000 tres vegades . Ara que estic entrenant millor i faig entrenaments més “professionals” i després d’haver hagut d’aturar per una lesió toca tornar-m’hi a posar com cal i tornar-ho a provar i mirar d’arribar un cop més a un campionat d’Espanya. De fet, en el campionat de les Balears passat, fa prop de dos mesos, crec que ho hauria pogut fer bé, però vaig tenir Covid i no hi vaig poder anar. Veurem l’any vinent.
– Un cop acabat l’ESO quin camí seguireu?
Vaig estudiar serveis comercials i obtenir el diploma. Després vaig fer feina a Agromart i també de repartidor d’Amazon. Ara estic enfocat a aprendre més sobre l’atletisme, especialment a la disciplina de running i la seva tècnica. És un món que m’apassiona, i aquí a Porreres, comptem amb joves que comparteixen el meu entusiasme per millorar. Actualment, em dedico a formar atletes dins del nostre club atletisme Porreres, per la qual cosa estic agraït per aquesta oportunitat. Compto amb el suport del meu entrenador, Mateu Cañellas, que nota el meu desig d’aprendre i conèixer més sobre el running. Així que dedico temps a estudiar pel meu compte amb els llibres que em proporciona el meu entrenador i els documents que comparteix amb mi, a més del que ens ensenya durant les sessions d’entrenament. No és suficient anar al camp i dir fes això o això altre, jo vull saber tot el que hi ha darrere cada exercici. Sempre, però els dic que el principal objectiu és gaudir, quan deixes de passar-ho bé perds alguna cosa de tu mateix.
– Què és el que més t’agrada de Porreres com a poble de la comarca del Pla? Surts cap a la costa? T’agrada?
El que més m’agrada de Porreres és que ja em sent molt ben vengut però des dels més petits als més grans. Des dels nins i nines que entren fins a gent que no conec i pel carrer em saluden i em donen l’enhorabona perquè han sabut que he fet alguna bona carrera i per jo això demostra el que és el poble. El que em captiva més és l’atmosfera de tranquil·litat i la sòlida connexió entre els residents, almenys això és el que sent. L’absència de la mar, des de la meva perspectiva, contribueix a un entorn més assossegat i més tranquil. La vida aquí es caracteritza per una sensació de comunitat i harmonia, aspectes que consider essencials pel meu benestar. La serenitat que experiment en aquest lloc, allunyat del soroll de les zones turístiques esdevé un refugi per a mi. Gaudesc de moments de calma i reflexió, la qual cosa trob fonamental per al meu equilibri emocional. A més, quan sent la necessitat de refrescar-me, la proximitat a ses Covetes o Colònia Sant Jordi ofereix opcions accessibles, sigui al meu cotxe o utilitzant el transport públic. Tot i que no som un entusiasta de la natació, reserv aquesta activitat principalment per als dies d’estiu i de manera ocasional.
– Tornant un poc al principi, quina relació mantens amb el Marroc? T’enyores?
Al Marroc, la meva família és la meva àncora emocional i tinc la fortuna de comptar amb una figura excepcional, la meva tia, que és per a mi com una segona mare. La dualitat de tenir dues mares a la meva vida és un regal que valor enormement. Quan la meva mare va prendre la decisió d’emigrar a cercar un futur millor per a la meva germana i per a mi, ens va deixar sota la cura amorosa de la meva padrina i la meva tia. Aquest acte d’amor i sacrifici ha modelat la meva vida de manera significativa. La meva padrina ha estat presència fonamental en la meva educació, sent fars de virtuts com la bondat, la solidaritat i afrontar la vida amb un somriure. Créixer en aquell entorn em va permetre absorbir aquests valors, i la meva padrina i la meva tia es van convertir en exemples tangibles del que significa ser bones persones. Tot i la distància física de la meva mare, mai em vaig sentir sol ni distant emocionalment. L’estructura familiar que formem, amb la meva padrina, la meva tia, la meva germana i cosines, va crear un espai ple d’amor i de respecte. Trob a faltar la meva família constantment, i han passat sis llargs anys des de l’última vegada que els vaig veure. Anhelo el moment de poder abraçar-los de nou i compartir aquests vincles que la distància no ha pogut trencar.
Més enllà de l’enyorança familiar, també estrany profundament la riquesa cultural de la meva terra natal. La possibilitat de submergir-me de nou als llocs que formen part de la meva infància, de reviure tradicions i experimentar la calidesa cultural que caracteritza el Marroc. La connexió amb les meves arrels és essencial per a la meva identitat, i anhelo el dia que pugui tornar per abraçar la meva família i submergir-me en aquesta atmosfera única.