Alguns dels primers alumnes de l’IES Sineu avui en dia ja fa anys que fan feina. Toni Monroig Matas (Petra, 1984), és un d’aquells alumnes que destacava més, segons conta en passat, per la seva gallardia que no pas per posar colzes. D’això, però en fa ja anys. Avui és un empresari “d’èxit”, tot i que a ell no li acaba de fer al pes aquesta definició. És per això també és un dels ‘Referents dels IES Sineu i Porreres’. Acabats els estudis a Sineu pegà el bot a la Universitat, però allà abandonà els estudis i va començar en el món empresarial amb una primera tenda. A casa seva ja tenien el més que conegut restaurant es Celler de Petra on en duia la comptabilitat… “Sempre he fet feina per jo i pels meus negocis” explica.
— Quins anys vàreu estar a l’IES Sineu?
— Vaig estar a Sineu tres anys: de quart d’ESO a primer i segon de Batxillerat. Els tres primers cursos d’ESO els vaig fer a l’Institut Mossèn Alcover de Manacor. Llavors anant allà vaig tenir una meningitis, vaig suspendre. Així que al curs següent el vaig fer a Sineu. M’havien dit que era un poc més fàcil que a Manacor i va resultar que era així. Al Mossèn suspenia l’anglès i a Sineu treia excel·lent. Em va xocar que el nivell fos tan diferent entre els dos centres.
— Quin record teniu del teu pas per l’IES, anècdotes, professorat, companys?
— El millor professor que he tingut mai li diuen Miquel Gaià, és de Sant Joan. Gràcies a ell, a la selectivitat, d’economia vaig treure un 9,5 i sense pràcticament estudiar. És un home que és un tros de pa no, el següent. Sobre anècdotes la veritat que jo en aquell temps, no ara, en aquell temps, era un poquet “xulet”. El que anava davant de tot, el més “sobradillo” i sempre vacil·lava. Un pic em va dir que em duria a un bosc, em fermaria a un arbre i em deixaria allà perquè pogués xerrar tot el que volgués i ningú em sentiria. També record que teníem un professor de física que posava la nota fora mirar l’examen depenent de la persona. Eren coses que en aquell temps es feien i ara no ho podries fer. Record companys com en Tomeu Rosselló, en Miquel Roca… eren “tremendos”.
— Quin camí vàreu seguir en acabar l’IES?
— Me’n vaig anar a la universitat i la meva al·lota d’aquell temps va quedar embarassada. Vaig tenir un nin que ara té 19 anys que estudia de pilot d’avió a Salamanca. Estic molt content i orgullós d’ell. No vaig acabar la universitat i ja em vaig posar amb temes de feines i negocis.
— Sabíeu què fer o ser en començar o vos van orientar els anys de l’IES?
— Ningú no em va orientar. M’hauria agradat estudiar INEF, però mon pare tenia el Celler i em vaig orientar a estudiar una cosa amb moltes sortides. Però el que jo li dic al meu fill és que m’hauria agradat que algú m’hagués dit aleshores que no tot és estudiar economia o dret o això. Hi ha moltes branques i moltes sortides que si t’especialitzes i ho fas bé, amb el temps pots tenir una molt bona vida i un bon salari fora tenir una supercarrera i fora estudiar el que tothom estudia. Com per exemple, jo ara m’he fet una casa a fora vila i va venir el topògraf i ja et puc dir per feina d’una hora d’oficina em va cobrar mil euros. O per exemple va venir una taxadora del banc i no va estar ni deu minuts, va fer un informe de dues pàgines i la factura eren quasi de 200 euros. El que vull dir amb això és que hi ha feines que pots cobrar un bon salari, que et poden agradar i que són manco conegudes, però que existeixen i que si les fas bé i t’ho pots muntar per tu mateix, pot ser molt beneficiós. Això és el que m’hauria agradat que m’haguessen dit.
— De què feis feina?, i com és el dia a dia…
— Som empresari, autònom. Tenc diferents societats on hi ha tendes de roba, de calcetins i leggings. A es Celler Group tenim es Celler de Petra, el de Manacor i s’Alqueria a Santa Margalida i ara obrirem es Turó. En la branca de menjars a col·lectivitats duim centres de dia, albergs, centres d’alt rendiment i residències. Feim 1.200 menjades cada dia. Les altres societats engloben les tendes de franquícies com ara Calzedonia, Intimissimi o Parfois. El meu dia a dia mai és igual. No és una rutina. A vegades he d’anar a Menorca per problemes a una tenda, després a una residència… gestion i arregl tot el que puc i orient l’empresa cap allà on trob que la puc orientar.
— Com és el món empresarial en el qual estau?
— El tema del comerç és molt competitiu, hi ha moltes marques. Has de tenir xarxes socials al dia. El tema dels restaurants és molt complicat, a Mallorca de cada vegada hi ha més restaurants. Els preus són molt complicats de posar perquè tot ha pujat molt i has d’anar molt alerta al que fas perquè si no la gent té manco poder adquisitiu i no pot sortir a dinar o sopar. En el tema de col·lectivitats la competència és d’empreses molt grosses que tenen el cost de menjar molt baix perquè el fan a l’origen i no podem competir. Però el que ells gasten en estructura d’empresa amb un director, subdirector, director financer, etc. noltros, com que som molt més petits, el que feim és que el que ells gasten amb estructura d’empresa, noltros ho gastam amb menjar i feim un menjar, des del meu punt de vista, bastant millor que el seu i podem competir amb ells amb preu. El tema del broker d’assegurances també és un món complicat perquè el preu de totes les asseguradores van variant, però bé és un món que m’agrada i que tenc més com un hobby que tot i que em dona doblers, ho tenc com un tema secundari.
— Sembla que heu fet créixer i diversificat el sector de la restauració, com vos va? Cap on heu expandit? Quanta gent teniu empleada?
— Tenim es Celler de Petra i Manacor. S’Alqueria és per festes més grosses i es Turó ho serà però de més qualitat i més selecte. Després el tema de col·lectivitats que quan ens hi vàrem ficar estava molt monopolitzat per empreses multinacionals amb les quals només pots competir si t’ho muntes bé i he vist que és un món molt interessant on nosaltres des que vaig entrar hem multiplicat la facturació per vuit. Persones empleades amb tema de restauració i col·lectivitats està entorn de 60 persones i al comerç unes 20 persones.
— Algun secret per a l’èxit? Quina és la clau?
— Jo no crec que hagi tengut èxit. Jo crec que l’èxit és relatiu i s’ho posa cada persona i cada persona té el seu èxit dins el seu àmbit. N’hi ha que consideren un èxit fer feina de set a tres i tenir molt de temps lliure i poder gaudir de la vida i la família. N’hi ha pels qui l’èxit és veure com creix un negoci i sentir-se part important d’ell. La clau perquè un negoci avanci i creixi és la constància i la perseverança i creure amb tu mateix i amb la teva idea, no n’hi ha d’altra. Et lleva hores de son, et lleva hores d’estar amb els teus fills o hores de fer esport. No és una compensació econòmica sinó una personal el fet de veure créixer una cosa i pensar que estàs en el camí correcte. Això t’ha d’agradar perquè si no t’agrada córrer risc, no t’agrada un cert nivell d’estrès ni el trull de muntar coses i veure com creixen, idò el que has de fer, com vol fer molta gent, és fer-te funcionari, tenir ingressos i feina segura dies lliures, personals i vacances… són dues maneres de veure la vida i jo he elegit aquesta que faig i la veritat que no me’n penedesc.