L’agenda que cerca ubicar de continu les dates assenyalades en el camí vers la Igualtat, com a recurs a transitar de cara a assolir plenament els drets a una convivència plena sense discriminacions, a causa de l’orientació sexual ens porta a tenir present la data següent:
El 17 de maig és el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Lesbofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, coincidint amb la decisió presa per l’Organització Mundial de la Salut en 1990 d’eliminar l’homosexualitat de la llista de trastorns mentals. És una jornada avalada per diferents organitzacions internacionals com un dia commemoratiu i també com un dia per a reivindicació dels drets de les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGBTI).
Aquest paràgraf que llegit ens condueix a una explicació de diccionari, ens ajuda a entendre la realitat quotidiana, a captar les experiències de convivència assolides, de manera notable a tots els indrets dels pobles. Hem avançat, fent inclusivitat del que era tabú, del que venia essent fins i tot prohibit. La visibilitat va formant part de la vida quotidiana i cada cop esdevé un símptoma de bona salut social, d’allò que abans era entès com a esguerrat.
Tot i això, ens hem de preguntar si aquesta convivència regularitzada, forma part d’una agenda comunitària sense cap casta d’exclusió. Les normes i les lleis, han posat les bases, i la societat va integrant sense por ni rebuig. Al cap i la fi, el que la societat anava reclamant, sempre per endavant del que es consolida des de les lleis.
Manca camí a fer. Encara hi ha molts de vels a destapar, moltes cortines a descórrer i molts armaris a obrir. Els canvis socials són sens dubte lents i complexos. Els més íntims i personals, sovint dificultosos i contradictoris. També amb el fet de desarmar l’homofòbia, planta’m cara a la destrucció del patriarcat social, singularment al que encara és més profund i arrelat: el patriarcat psicològic, pel que fa al respecte i la dignitat a les persones LGTBIQ i el seu entorn.
Amb aquesta reflexió estem mirant prop nostre, i podem observar les dificultats i complexitats que comporta rompre amb la presó d’uns “armaris” closos i obstruït per la por. Per les cadenes d’arrel moral jueva cristiana, i extensament, en altres normes i costums religioses, que segueixen limitant, impedint i excloent a moltes persones, respecte a l’amor, la vida afectivosexual.
Pensem en aquelles persones que els suposa un repte el fet d’haver de viure en l’obscurantisme de sortides fugisseres en “doble vida”, escapant a poder obtenir un desenvolupament lliure sense enganys. Tenim al nostre abans un marc normatiu que garanteix l’expressió de vida sense barreres, de poder estimar a qui es desitgi. Al creixement personal, en la confiança íntima, també publica, si així es vol fer, sense haver d’amagar els sentiments, ni les abraçades i besades.
Sabem, no obstant això, el nostre entorn, els pobles, són un petit mocador, on la imatge, el que diran, l’expressió lliure i oberta, encara suposa un repte. Els armaris autoimposats són sovint més foscos del que voldríem. La “llibertat” que atorguen les garanties normatives i definida per l’OMS, topen amb les limitacions personals apreses, sotmeses a la repressió assumida.
Tinguem també en compte que hi ha molts indrets del món, on estimar persones del mateix sexe esdevé un càstig social, sovint una barrera insalvable, fins al punt dels càstigs i sancions cruels. Deixem constància del patiment, donam el nostre suport en la mesura possible i sobretot, la nostra solidaritat a aquelles comunitats i persones que es troben totalment impossibilitades per estimar-se lliurement.
Celebrem la vida i que l’Organització Mundial de la Salut, va apostar clarament per eliminar el que marcava dramàticament a l’homosexualitat, i lesbianisme, com a fet de discriminació. A la vegada, anem obrint la nostra mirada i sobretot l’absoluta acceptació vers l’erradicació dels estigmes ocults que encara ens van acompanyant.
Posant atenció personal i social, en el que encara esclavitza a moltes persones, des de l’experiència d’una homofòbia interioritzada, des de la por, la vergonya. Fem-ho sobretot tenint present als més joves. Tinguem cura de la posada en pràctica d’un educatiu afectivosexual, sense recriminacions, fugint del càstig moral i social.
Cada vegada està més integrada la convivència de persones del mateix sexe que prop nostre viuen i s’estimen, respecten i desenvolupen sanament una vida plena. Tenir present el dia internacional del 17 de maig, cal que ens ajudi a fer de la vida dels nostres pobles, unes comunitats més lliures, sanes i pacificadores. Treballem per la vida en els pobles on les persones LGTBI tinguin el lloc que considerin viure, sense exclusió.