La singularitat de l’antic dimoni de Lloret anava més enllà de la seva màscara i vestimenta, el seu apel·latiu, Cocodimoni, també era únic dins Mallorca. Tal vegada aquesta denominació derivi del bovo o boio, que sí que sabem que s’anomenaven els dimonis de la contrada. La figura del dimoni, antany rebutjada o menyspreada i que moltes persones no volien assumir pel seu significat social, ara, avui és un personatge que ha capgirat aquesta situació i representar la figura del dimoni és tot un honor.
A Lloret, el nom del Cocodimoni va lligat a la figura de Bernat Regis Costa Corredor (1878-1959). Un home aquí, ara, els Dainats de l’Infern, els dimonis del poble, volen retre homenatge amb una trobada de dimonis. Aquesta primera trobada serà el 18 de maig a partir de les 11:00 h.
De moment ja han confirmat la seva presència un bon grapat de dimonis d’arreu de Mallorca, entre ells els de Lloret, Sant Joan, Petra, ses Salines, Amics de Sant Antoni (Manacor), Ariany i el del Sant Abat de Montuïri.
La trobada vol servir per recordar la figura del Cocodimoni llorità. Un passa carrers amb totes les figures que hi participaran, una vermutada, un dinar i una festa a l’horabaixa completaran la proposta festiva.
EL COCODIMONI LLORITÀ
Poca cosa se’n sap d’aquesta figura del dimoni de Lloret. El seu darrer portador -i qui sap si el primer- va ser Bernat Regis. D’ell sols en queden aquestes dues fotografies i el documental elaborat fa uns anys en què els seus familiars, nets, ens parlen de la seva figura.
En la convidada que han fet els organitzadors de la trobada d’aquest pròxim dissabte expliquen algunes dades de la vida d’aquell dimoni, de Bernat Corredor.
La seva joventut està marcada per les ensenyances i el tarannà del Canonge Rei que molt jove se’l mena cap a la guerra de Cuba (24 de febrer de 1895 – 10 de desembre de 1898). Allà fou un personatge molt hàbil, que sabia introduir-se dins els cercles sense despertar cap mena de recel, cosa que el va fer passar aquest període sense haver de pegar cap tir. Aquesta època el marcarà de per vida, forjant una forta personalitat de conviccions arrelades.
Fins als darrers anys de la seva vida va recordar als seus nets el discurs final del capità general de Cuba, el general palmesà Valeriano Weyler i Nicolau (Palma, 17 de setembre de 1838 – Madrid, 20 d’octubre de 1930), que pronuncià després de perdre Cuba.
Conegut pels seus diversos oficis, la seva filosofia de vida, fou sobreviure, amb poc sabia arreglar-se. Pagès, ensinistrador de bèsties, cordador d’olles, sabater, cacaueter, glosador i per damunt de tot dimoni. Esquerrà convençut, carismàtic, polivalent i peculiar fins al dia de la seva mort.
– Per què el consideram un dimoni, singular i irrepetible?
El cap, la carota de dimoni que emprava era original i únic. Aquest estava tallat a partir d’una soca de figuera, usant l’escorça com a la primera pell. Les banyes, un element característic i distintiu, eren de xot vell, una banya ben voltada on predominaven els colors ocres i marrons, però l’element que destacava i li donava una gran personalitat era aquella gran llengua metàl·lica d’un vermell molt intens.
L’implement característic de la seva etapa gloriosa de dimoni era un gran garrot, una barrota, ben lluenta, amb la qual encalçava i feia por als infants del Pla de Mallorca. Les seves virolles amb el garrot, ràpidament es feren famoses, i li atorgaven un toc d’originalitat i de caràcter. A part d’aquests elements
també, feia servir els pocs utensilis que es tenien a l’abast. La teatralitat formava part de l’essència del personatge, ja que va viure aquest ofici i vocació amb gran passió. Amb tot esdevé un referent de la cultura de principis de segle XX.
Un dimoni que no només fou conegut al terme de Lloret, sinó que era contractat als pobles dels voltants per fer de dimoni. Desafortunadament, la figura d’aquest dimoni actualment només és viu dins el pensament d’una part del poble, les generacions de la postguerra són els hereus d’aquesta figura.
“Per això -expliquen els organitzadors- la nostra intenció és tornar a posar amb valor aquest patrimoni cultural, recuperar una part de la idiosincràsia i el tarannà d’un poble a través d’un acte tan nostrat i propi com és la sortida del dimoni. Recuperar una figura o una festa no només depèn d’un fet esporàdic i representatiu com és la reproducció del seu cap de dimoni sinó de la intencionalitat i la participació d’un poble”. “Tots som corresponsables dels èxits i dels fracassos col·lectius. Som baules d’una cadena del passat, del present i del futur, hereus d’en Corredor i responsables de no deixar-lo morir, transmetent aquest llegat a les generacions que arribaran”.