Aquesta és la primera d’una sèrie de cinc cròniques sobre les sortides del dimoni a pobles d’Es Pla on el dimoni balla, pega i encalça.
“Pam, pam, pam!”, “pa-pam, pa-pam, pa-pam!”. Un grup d’al·lots petits, de quatre o cinc anys, toca a les portes de la Casa de la Vila. Primer un i després un altre, o de dos en dos per donar-se coratge, fan repicar les baules de llautó. El renou metàl·lic, com de martellades, s’escampa pel carrer de l’Hospital. “Ai si surt!”, crida una dona gran que els passa per darrere, i els nins peguen un bot del susto i amaguen amb partir a córrer. Falsa alarma. Tornen a acostar-se a la porta: “pam, pa-pam, pa-pam!”. Som a Petra, a dia 20 de juliol de 2024. D’aquí a deu minuts, a les vuit i quart de l’horabaixa, sortirà el dimoni, però no ho farà per aquesta porta, encara que ho posi al programa de festes. Això encara no ho sabem. De moment, els petits continuen fent escàndol per cridar al dimoni, i els joves l’esperen per córrer-hi davant; duen la camiseta de les festes de Santa Praxedis, qualcuna amb les mànigues tallades, esportives i els calcetins pujats.
El diccionari Alcover Moll diu que el “dimoni” és “l’esperit del mal; cadascun dels àngels rebels, i especialment llur príncep Satanàs”, però més endavant també afegeix que “el dimoni és un esperit al qual la imaginació popular atribueix forma corpòria, considerant-lo extraordinàriament lleig, pelut, de color negre, vermell o verd, amb banyes, llarga cua, ales de rat-penat i potons de boc”. El dimoni és un concepte de la religió judeocristiana que concentra tot el mal del món, però, a la vegada, quan al llarg dels anys s’ha anat representant a les festes populars, ha generat fascinació i simpatia, i ha tornat “patrimoni del poble que l’ha creat perquè regeix la seva festa”, com escriu Felip Munar. Per què passa això? Si és tan dolent, per què se li té tanta estima?
Els nins encara toquen les baules quan una columna de fum blanca i vermella fa saber que el dimoni ve de l’altra punta de carrer, sortit de ves a saber on. El primer que es veuen són les banyes. Després se sent una remor de crits i potades, i en un tres i no res la remor es converteix en un renou cada vegada més fort que ve cap aquí, que s’acosta més i més, i tots els que no han de córrer, per ser massa petits, o massa grans, o per una por secreta -com un fred enquistat als ossos- cap al dimoni, se fan a un costat, s’aferren tot el que poden a les façanes, i pen mig del carrer que ha quedat buit, zas!, passa en un instant un estol de joves amb el dimoni que els persegueix.
Segons Gabriel Mayol Arbona, “el dimoni festiu mallorquí és un personatge que es troba totalment inserit dins el repertori de figures semblants que podem trobar arreu del folklore europeu i, de manera especial, a l’àmbit de la resta dels Països Catalans”. Però a uns quants pobles d’Es Pla arrela i floreix una peculiaritat: aquí el dimoni encalça i pega. “Venga, venga, venga, no vos atureu!”, crida quan passa el jove que duu el dimoni més a prop, veient que si la resta retura qui rebrà serà ell. El dimoni de Petra té ulls a davant i al clatell. Els de davant son dos forats a la careta i els del clatell estan pintats a una tela negra, però pareix que per l’esquena també hi vegi perquè envesteix cap a totes bandes, envant i enrere, juga a despistar i és imprevisible. Duu un garrot de fusta i, si bé no és dels que pega més de Mallorca, sí que ho fa de tant en tant.
La interacció entre el dimoni i els assistents de la festa és plena de matisos. Quan ha arribat a la Casa de la Vila ja ha provocat als joves tirant-los una bengala buida. Fins aquí l’acompanyava en Banyeta Verda, dimoni auxiliar, que estirava dos altaveus amb AC/DC a tot volum. Petra, en aquest sentit, és un poble que improvisa molt i de forma constant sobre les seves festes: s’hi han vist arribar els Reis d’Orient en cotxes descapotables, i el dimoni, a més dels dies oficials, també surt per sorpresa com i quan vol, per posar dos exemples.
Ara balla seguint la melodia que toca la banda de música, i tothom fa mamballetes, però sense més ni pus, pam!, pega una garrotada a la canyella -el tros de cama que hi ha entre el genoll i el turmell- a un jove que el mirava, i segueix ballant com si res. I tothom està mig en tensió, perquè així com el dimoni se fa el simpàtic, també se li pot girar el vent i amollar un cop de garrot. Va donant la mà a nins i a nines, però, de tant en tant, a un no l’amolla i l’arrossega un parell de metres. Normalment, encalça als que hi ha enmig del carrer, però a vegades s’encapritxa amb qualcú que no vol córrer i li diu “corr!, i si no corr, pam!, garrotada a la canyella, “corr!”, “jo no corr!”, pam!, “que no corr!”, pam!, i finalment parteix a córrer i el dimoni, que ja ha aconseguit el que volia, i ni li parteix darrere, se’n va a fer una altra cosa.
Ja l’aplaudien després de cada correguda, però molt més quan travela i cau en terra. Fer de dimoni no ha de ser fàcil: passen una calorada i han de córrer i encalçar amb una careta que quasi no els deixa veure. La gent l’anima, ell s’aixeca i va caminant fins a la Casa de la Vila, pot ser a passar-li el relleu a algú altre perquè la festa pugui seguir amb el dimoni fresc. O pot ser no, pot ser només ha entrat a seure un poc i recuperar-se de la caiguda. No és tan important, quan surti serà el dimoni mateix, encara que a dins hi hagi una altra persona.
Jaume Andreu Galmés, professor de la UIB i doctor en Territori, Patrimoni i Cultura, coneix a fons la cultura popular de Petra, tant per vivència com per estudi. Recorda com als anys 60 i 70 els al·lots ja corrien davant el dimoni, i se tiraven davall el cadafal, o se ficaven dins la primera casa oberta que trobaven perquè no els endevinés. Recorda com més d’una vegada a qualcú li van obrir una cella d’una bastonada, i com els joves cridaven “I-O, I-O!”, al dimoni per provocar-lo. Aquest, per despistar, de tant en tant entrava a una casa, bevia aigua o el que tenguessin, i descansava un poc o es canviava amb una altra persona. Mentrestant, tota l’al·lotea que cridava: “I-O, I-O, I-O!”. Però el dimoni no havia entrat a una casa qualsevol, no, havia entrat a una amb sortida per dos carrers. I, per sorpresa, mentre ells cridaven “I-O, I-O, I-O!” davant la porta per on havia desaparegut, el dimoni apareixia per darrere i els envestia.
Ara ja no li criden “I-O, I-O”, però el joc de les provocacions mútues es manté. Davant l’església on la festa acabarà, el dimoni fa un gest als que han corregut davant ell tota l’estona: que s’asseguin. S’asseuen. Ja ho han fet altres vegades. Demana mamballetes. Tothom aplaudeix. S’asseu ell també a terra. Els aplaudiments van cada vegada més ràpid. El dimoni s’aixeca, tothom s’aixeca, i els parteix a córrer darrere. Abans d’aquest “últim ball” una dona el ventava per les escletxes de la careta. També es venten les velles que guaiten la festa a la fresca, des del seu portal. Tothom que té un ventall, de fet, es venta. Georges Jean va escriure que el poble que no té llegendes per explicar als seus fills està condemnat a morir de fred. Quan el dimoni se n’ha anat de Petra, caminant, ha deixat darrere a una multitud que brollava de suor.