Aquesta és la segona d’una sèrie de cinc cròniques sobre les sortides del dimoni a pobles d’Es Pla on el dimoni balla, pega i encalça. Aquí podeu llegir la primera.
Mishima canta: “tot és ordre i aventura”. Salvador Palomar diu: “La presència del dimoni, en definitiva, fa festa”. Gabriel Mayol diu: “el dimoni sempre ha pegat una mica. Per què? Perquè ha de mantenir l’ordre”. Ricard Echevarria, dels Cossiers d’Algaida, diu: “El dimoni dins la festa de la revetla és qui comanda. Ell és el primer que arriba al punt on ballam, és qui se’n cuida de fer rotlle, és qui duu el maneig… va per davant noltros, sempre”. I Mishima torna a cantar: “entre l’ordre i l’aventura… entre l’ordre i l’aventura”.
Som a Algaida a dia 24 de juliol de 2024. El programa anuncia la festa sense explicacions ni detalls: a les set i mitja els Cossiers faran el Quadrat. Hores abans, el tardeo ja anima la plaça. Cocovetera, Joguines Cas Curro, cotó de sucre, en un banc devora la taula del DJ l’associació de joves que acaba de vendre les camisetes de la festa que queden. I cintes, cintes per tot, blanques, vermelles, grogues i verdes, lligades als poms de les portes, en forma de flors decorant capells, i en forma de capells en miniatura, clavats a les solapes.
Hi ha dimonis que no peguen, com el de Manacor, i n’hi ha que peguen molt, com el de Montuïri o Vilafranca, però el d’avui no és ni dels primers ni dels segons, es troba entre i entre: el dimoni d’Algaida està començant a pegar. Ho comenta Mayol, doctor en Història per la UIB, xerrant per telèfon: “El dimoni dels Cossiers d’Algaida per ventura fa cinc, o màxim deu anys que encalça. És un procés molt incipient. Hi ha un cert procés d’especialització, d’encalçar més i de pegar més, perquè és el model de festa que agrada. I agrada perquè està lligat a la joventut, a l’exuberància de les festes d’estiu”.
Ricard Echevarria és cossier des del 97, mestre de les noves fornades i també ha fet de dimoni quan ha fet falta. Diu que “la festa en si no ha canviat”, però que “al dimoni per ventura els joves i els al·lots li demanen una mica més… del que fa el dimoni. Vull dir encalçar una mica més. Són els joves i els al·lots que sempre van a encalentir-lo, li toquen el picarol, i clar, el dimoni al final entra dins aquest joc”. S’esbuca, així, un malentès que jo arrossegava d’abans de començar aquesta sèrie de cròniques: que el dimoni pega per fer més por. No pareix que sigui així. Fa por, clar, però també en fa sense necessitat de pegar. El dimoni pega perquè el punyen, perquè el provoquen, perquè “li demanen” que encalci i que pegui. És un joc!
Després de ballar a Sa Plaça enmig d’una rotllada de cadires que s’ha format poc després de les set, comença un llarg cercaviles amb els Cossiers, el dimoni i la Dama, que aquí és interpretada per una dona. Va començar a ser-ho un o dos anys després que es recuperés la festa, fa cinquanta anys. Realment, no havia desaparegut del tot: s’havia deixat de ballar pel poble durant set o vuit anys perquè es feia només al restaurant Cal Dimoni, convertida en un reclam turístic, i quan es va fundar l’Obra Cultural a Algaida aquesta va tenir la iniciativa de tornar a dur-la als carrers.
Fa un oratget agradable que mou les cintes de les cases i fa sonar el paperí blanc, que es veu dues vegades: una de veres i un en ombres, a les façanes de les cases, per la llum del sol que cau. Com més avança la comitiva, més gent duu un brotet d’alfabeguera damunt l’orella: els Cossiers ballen amb un manat a cada mà, i entre ball i ball, mentre es camina cap a la següent aturada, en reparteixen. Mentre uns escampen verdor, l’altre, el banyut, el de la carota feresta, el del vestit de sac amb serps, i dracs, i calaveres pintades, el que duu, a baix del ventre, escrit “infernum”, reparteix garrot.
Salvador Palomar resumeix molt bé la doble funció que té el dimoni en festes com la d’avui. És, per una banda, un bufó que juga i fa bulla i jutipiris, i per altra, és l’encarregat de marcar “els límits entre el món quotidià i el festiu, regulant l’espai o fent valer les normes de la festa”; el dimoni crea l’espai per ballar, obri pas. Com canta Mishima, “tot és ordre i aventura”.
Els Cossiers ballen al voltant la Dama, com planetes amb el sol, o papallons, al vespre, si troben una bombeta encesa. El dimoni, que els ha obert el pas, els enrevolta mentre ballen. Els nins ja el provoquen, fan pinya enmig del carrer, uns metres més endavant, i li criden. Quan acaben de ballar, o a vegades abans, els parteix darrere. Duu dos picarols -els Cossiers duen cascavells-, un bastó gruixat de fusta lleugera, la cara ben negra i al voltant dels ulls un dibuix que és com pintaves el sol quan eres petit, o com el deus pintar encara si, com jo, no ets pintor i no en saps de pintar la llum. I davall cada ull dues ones, i més coses, perquè aquestes festes, començant pels vestits, són farcides de detalls.
Arriba les nou i hem de partir. Caminant cap al cotxe, aparcat als afores, el so del flabiol i el tamborí es va esmorteint. Els hem deixat ballant. Encara hi havia rotlles fets a un parell de carrers que esperaven que arribés el dimoni, la Dama i els Cossiers. Dins el cotxe, el darrer d’Algaida que veim són tres o quatre cases de nova construcció, ben iguals entre elles. Penjades a les persianes, hi onegen cintes blanques, vermelles, grogues i verdes.