Francesc Antich i Pere Sampol, un algaidí i un montuïrer, formen part de la història. Foren la cara més visible del primer pacte de govern d’esquerres, el Pacte de Progrés (1999-2003). Avui, 27 de juliol, fa 25 anys que va prendre possessió Antich (PSOE) com a president del Govern. Fou amb el suport del PSM i Esquerra Unida – Els Verds. Sampol fou el vicepresident d’aquella primera aposta de pacte que fou un mirall arreu de l’Estat. Suposà un canvi en algunes de les estructures del país, de les quatre illes i que van rompre fronteres, els fonaments i va ser amb l’impuls d’aquests dos homenots del Pla de Mallorca.
I d’això en parlen, de Mallorca, de Menorca, Eivissa i Formentera, de la nostra comarca, dels mitjans de comunicació, dels sectors amb els quals varen bregar i dels seus companys d’aventures polítiques, entre les quals una altra figura del Pla, Maria Antònia Munar, que fou la crossa sense la qual aquells pactes no haurien prosperat.
Vint-i-cinc anys després n’hem volgut parlar amb els dos protagonistes. Foren uns anys en els quals el Pla de Mallorca comandava les Balears. TotPla els reuní fa uns dies a Cal Dimoni. “On digui el President”, va acatar el vicepresident Sampol. A la trobada el primer tema de conversa fou la salut. Francesc Antich Oliver (Caracas, 1958) i Pere Sampol Mas (Montuïri, 1951) ja pentinen anys i els darrers mesos la salut no els ha acompanyat gaire. Contades les penes, entrarem en una conversa que s’estengué per més d’hora i mitja i de la que aquí en reproduïm bona part.
– Recordam com pocs dies després d’haver format Govern es va fer un gran sopar a la plaça d’Algaida. Allà, en Pere, va explicar com havia anat la negociació del pacte. Va dir una cosa així: “el primer dia tot estava tancat i fermat, però jo no ho veia clar. Passaven els dies i tothom me veia trist. I que et passa si ja ho tenim tot acordat?, me deien. Fins que no vaig poder pus i ho vaig dir: Com voleu que un montuïrer faci president a un algaidí!!!”
– (Rialles) Francesc Antich (A) Sempre hi ha hagut rivalitat. Encara ho record això. Però aquella rivalitat existent entre els dos pobles s’ha calmat molt. Un temps amb els equips de futbol i amb tot això hi havia més rivalitat, però els dos pobles sempre han estat molt mesclats.
– Pere Sampol (S) S’ha de dir, que maldament jo digués això, amb Algaida era dels pobles que hi havia hagut més relació. Jo crec que hi havia més rivalitat amb Porreres i fins i tot amb Sant Joan, perquè amb Algaida fixau-vos quants de matrimonis… del nostre temps i d’ara, casats entre persones dels dos pobles. Tal vegada per això me vaig permetre fer la broma.
– (A) Teniu en compte que la meva padrina era de Montuïri i ma mare hi va tenir la dida de Montuïri. La relació amb Montuïri sempre ha existit. Jo record de jovenets anar al cine i anar al passeig a Montuïri.
– Abans de la relació política ja vós coneixíeu personalment?
– (A) Bé, jo era un poc més jove i record que el PSI va fer una trobada a Algaida, a sa Portassa, i hi va haver trull…
– (S) Sí, un congrés que se va decidir per 51 vots a 50.
– (A) Record que va ser molt mogut i jo era molt jovenet. En aquell moment estava a l’òrbita del PSM i vaig anar a aquest congrés com a convidat i ho veia d’enfora, era més perquè se feia a Algaida. I record que ell, en Pere i en Sebastià Serra ja eren allà davant.
– (S) També record que tot i que a jo ja me va agafar els darrers anys crec que jugàrem a futbol, tu amb l’Algaida i jo amb el Montuïri.
– (A) Amb el futbol establíem moltes relacions, el meu pare va jugar amb el Montuïri, el Porreres…
– (S) Sí, a Algaida es va crear un equip d’aficionats, el Villama, on jugava en Toni Isern, en Xico, en Xisco Ramis, en Joan Trobat, en Miquel Munar, vull dir que hi ha hagut sempre molta relació entre els dos pobles, com a mínim amb la nostra generació.
– (A) Sí, sí, molta, molta. El darrer batle de Montuïri del PSM (Joan Verger) s’entenia molt bé amb la batlessa d’Algaida (Maria Antònia Mulet). Bé!, i ara a Algaida tenim dos regidors montuïrers, en Joan Collet i na Jerònia Miralles Xamena.
– Quatre anys abans d’aquell pacte del Govern de les Illes Balears vau pactar al Consell de Mallorca. Van ajudar aquells anys a la institució insular per després fer el bot al Consolat?
– (A) Sí, jo crec que va ser un bon entrenament. A més el pacte del Consell en tema d’urbanitzacions va fer una punyetera feinada.
– (S) Vam fer un esclafit els darrers quatre o cinc mesos abans de les eleccions que vam desclassificar desenes d’urbanitzacions. Més de 200.000 places. Valldemossa… eren urbanitzables no consolidats…
– (A) Una feinada!, a més de totes les altres àrees, el tema del català…
– (S) Equipaments culturals, els teatres… en Damià Pons va fer una feinada. També en temes socials…
– (A) Després al pacte de Govern repetiren tant en Xisco Quetgles com en Damià Pons en les seves àrees i seguiren amb aquell volum de feina.
– (S) Aquells anys teniem el pacte de progrés al Consell i en Matas al Consolat i aquest volia competir amb el Consell amb la protecció del territori i va ser quan va fer les DOT (Directrius d’Ordenació del Territori). Va ser tal vegada la legislatura la més proteccionista que hi ha hagut.
– (A) Molt proteccionista. Després del Pacte quan el van fer ministre de Medi Ambient va tornar als camps de golf i a les autopistes… tant li era pegar d’un vent com de l’altre. Es demostrava amb allò de les fotos. Quan arribarem al Govern vam trobar capses i capses de fotos. Era aqueixa idea d’agradar passi el que passi, era una cosa poc ideològica.
– (S) El fotògraf que anava amb ell per tot va fer una feinada. Quatre o cinc mesos abans de les eleccions, se va passejar per tots els pobles. I hi ha una anècdota molt bona que no record qui la va contar, diria que en Xisco Quetgles o en Francesc Triay a la tribuna del Parlament. Anava de visita casa per casa, feia fotos i després els hi enviava. Es feia la foto amb aquella velleta i uns dies després aquella dona rebia la foto a ca seva. Hi va haver publicistes que me van dir: voltros en reis, però això és molt eficaç. Bé, l’anècdota era que, crec que era a Felanitx, que ja se n’anava del poble i va passar per devora l’església i allà hi havia uns noviis que s’havien acabat de casar i tots els familiars fent-se fotos. Va botar del cotxe i se posà a la foto. Tothom va quedar astorat. (Rialles).
– D’aquell Pacte de Progrés al Govern de les Illes Balears de què n’estau més orgullosos?
– (A) Aquell primer pacte va ser una revolució. Heu de tenir en compte que feia molts, molts d’anys que sempre havia governat la dreta.
– (S) Des del temps del Rei en Jaume!
– (A) Va ser un aireig. Ho va tocar tot. És a dir, moltes vegades se xerra del Pacte només amb el tema més urbanístic com a què s’hi va fer moltíssima de feina i en tema d’espais naturals, etc. Però va ser un pacte que, a més vàrem trepitjar tot allò que havien de trepitjar. Se va fer el Pla Hidrològic, es varen fer els primers plans de residus de Mallorca, d’Eivissa i Formentera i de voluminosos. Es va fer la Llei de Comerç i la moratòria i un enfrontament amb les grans superfícies brutal. Els residus, que estaven avesats a dur-ho a abocadors… que ho dominaven tres o quatre i es va fer tot el tema territorial, l’ecotaxa amb els hotelers… el Parc Natural. Hi va haver moments que havien de demanar número per venir a manifestar-se davant el Consolat. I les manifestacions eren de na March per amunt i venien amb les tractorades…
La República i el Pacte de Progrés són els que més han invertit en escoles: diversitat, Formació Professional, més mestres…
– (S) La pagesia se va alçar.
– (A) Va ser un Pacte amb molta feina en temes de cohesió social. Ara, l’altre dia, n’Aina Calvo al Senat a una pregunta de Vox va contestar: Miri jo represent una comunitat autònoma on hi va haver un Govern el 1999 que va aprovar la llei de cremallera que ara més de vint anys després l’aprovam a Espanya. Noltros fa 25 anys vàrem aprovar la llei de parelles estables, la targeta bàsica… En temes d’educació n’estic orgullosíssim, tots vàrem dir fomentarem el tema de l’educació, ja que sabíem que era primordial. La República i el Pacte de Progrés són els que més han invertit en escoles. Diversitat, Formació Professional, més mestres… hi va haver una inversió brutal. Temes de sanitat, 42 unitats sanitàries arreglades, dotació de Son Llàtzer, recuperació de les competències de Salut. La reforma del psiquiàtric. Quan jo vaig entrar al psiquiàtric que ho anàrem a veure… era una cosa!
– (S) Pareixia d’aquestes pel·lícules…
– (A) De Por! Les rentaven a unes dutxes que no hi havia cap vidre, hivern i estiu. Semblava que entraves en un indret que era de mil anys endarrere. Vam fer unes inversions en els temes socials molt potents.
– (S) Basta veure el debat que tenim 25 anys més tard. La saturació, la degradació del patrimoni, del medi ambient i pensau que vam tenir l’oposició. Una oposició violenta…
Davat l’Ajuntament de Sóller les bèsties de la dreta cantàven “Alcalde dimisión coche bomba solución” perquè volíem fer un Pla Territorial més restrictiu, ara els sollerics ho pateixen
– (A) Dura! Mai no s’havia vist com aquell primer Pacte de Progrés.
– (S) El Parc Natural de Llevant, l’Ajuntament de Son Servera va estar devers 15 hores amb el batle i regidors sense poder sortir. A Sóller, que el batle era nostre, en Joan Arbona, que feia un Pla Territorial més restrictiu… ara els sollerics gemeguen. Ara estan saturats! Idò, van fer una manifestació davant l’Ajuntament cantant: Alcalde dimisión, coche bomba solución. Això cridaven les bèsties de la dreta. Ara ho pateixen. L’Ecotaxa, cada empresa turística va fer una derrama de 3.000 euros per posar anuncis en els diaris contra l’ecotaxa. Una manifestació al Parlament, que jo em va saber molt de greu, no sé el motiu de què era, van fer un part natural devers Andratx. Tenia una persona que me pensava que era un bon amic, un director d’una sucursal de banc, i al debat dins el Parlament crispats i en sortir aquest me diu: Com així no protegeixes la teva caseta, Sampol dels orgues? Hi havia un nivell de crispació brutal.
– (A) Brutal, brutal. Teniu en compte que en els altres governs els sectors anomenaven els consellers. El conseller de Turisme la primera vegada que l’anomenava un Govern vam ser noltros. Normalment, havia de tenir aquiescència del poder econòmic. Nosaltres no només ens enfrontarem a la dreta política. Hi havia una dreta econòmica que veia que volíem posar ordre… Pla de Residus, ordre. Pla Hidrològic, els que menejàvem l’aigua… tema parc natural, terratinents i tots ens feren la manifestació d’agricultura era de terratinents. Hi havia més tractors de constructors que de pagesos.
– (S) La manifestació dels Rolex.
– (A) Si es miren els discursos del temps del Pacte, si els analitzam jo crec que van posar els fonaments de la feina que havien de fer durant molts d’anys tots els altres pactes. Estava tot molt ben plantejat.
– (S) Sincerament pens que si haguéssim pogut tenir continuïtat no estaríem en la situació que estam ara.
– (A) No! I va venir d’un pèl. Formentera ens va girar.
– (S) Va haver-hi una pressió brutal del sector hoteler damunt els treballadors, que, a més a més, va coincidir que hi havia hagut l’atemptat de les torres bessones l’any anterior. I el turisme va baixar un dos per cent. Que era la por de volar. I van dir: Ho veis l’ecotaxa? I aprofitaren…
– (A) Pensa que hi va haver hotelers que el sopar de Nadal el van fer a l’estiu abans de les eleccions, per dir als treballadors que si votaven el Pacte de Progrés haurien de tancar l’hotel, així talment. A més hi havia diaris molt progres d’aquesta illa…
– (S) Bono!
– (A) Que quan els hi omplien de duros la publicitat no eren tan defensors de l’ecotaxa.
– (S) N’Eduardo Inda era a Eivissa i en entrar el Pacte el traslladaren aquí. Me va fer una campanya brutal amb el tren de Petra. Si hi tenia interessos econòmics…
Els poders econòmics, els terratinents, ens feren la manifestació d’agricultura, la dels Rolex, hi havia més tractors de constructors que de pagesos
– (A) Pensau que tenguérem tot un Govern de l’Estat a matar en contra. L’oposició d’aquí no va ser molt forta fins que n’Aznar va decidir posar en Matas de ministre de Medi Ambient. I era molt bo perquè anava a Aragó a veure el president, Marcelino Iglesias, i ell volia dessaladores per evitar agafar aigua de l’Ebre i en Matas els deia que no, que no podia ser, que encalentien el planeta… i després venia aquí i si noltros demanàvem tres dessaladores ens n’oferia 25. I tot era per posar la consellera verda, Margalida Rosselló, histèrica. Però això era en tot. Nosaltres volíem fer un altre tipus de carreteres, anàvem allà i ens deien que si no fèiem autopistes no ens donaven els doblers. Aquí va ser quan en Cascos me va demanar si teníem un parámo per aquí. Ho vaig haver de cercar al diccionari! Lugar yermo y desabrigado. N’Aznar dels Estats Units o no sé on era, quan vam tenir la vaga dels transportistes que vam estar tres dies a dins el Consolat, jo vaig dormir a un sofà. Idò ell dient que hi havia una vaga i que segurament el president de la comunitat autònoma era a la platja i no se preocupava de res. Dient això n’Aznar. En definitiva, el Pacte vam ser pioners. Ara s’ha traslladat a Espanya i al 2003 en Maragall a Catalunya. Però aquell pacte els hi feia molta de por. Els hi feia por que s’unissin, i ho volien matar. Jo ara quan veia el que deien a en Sánchez per aquests pactes veia que tot això ja ho hem viscut noltros.
– (S) Sí, un déjà-vu!
– Així i tot, entre vosaltres no hi va haver punts conflictius dins els partits del Pacte?
– (A) Bé, sempre hi havia debats, però nosaltres sempre dèiem el mateix, benvinguts els debats, hi ha pluralitat…
– (S) Record que dúiem tres o quatre mesos de Pacte i prenia cafè al Parlament amb una periodista castellanoparlant i me va dir: Pere, pensa que tots els periodistes cercam una primícia, un titular que no és altre que “El Pacte se ha roto”. Clar, una cosa és informar que dins el pacte hi ha problemes i es barallen i l’altre fer del debat i les discrepàncies una ruptura del pacte. Si no hi hagués aquestes disputes només hi hauria un partit únic. La dreta treballava molt per això, però també des de mitjans suposadament progressistes se van magnificar molt les diferències que hi havia.
– En parlar de sectors, quin d’aquests que no fos un partit polític va fer més feina per rompre el pacte?
– (A) L’hoteler. L’hoteler amb l’ecotaxa. Sense perjudici que tota la part dels terratinents amb el tema dels espais naturals va ser molt dur.
– (S) Sí, perquè el que va ser el sector de petita empresa, comerç i indústria va estar molt calmat.
– (A) Et diré una cosa. No fa molt era a un sopar on hi havia un parell d’empresaris de comerç i de coses d’això, i un d’ells va dir: l’any del Pacte van fer molt bona feina, en Pere va fer molt bona feina. I jo vaig dir sí, però quants el votàreu? Tothom va callar. Aquí està el tema, fent una feina on la gent estava contenta, jo ho notava en anar per enmig, però després la gent, tanmateix…
– (S) Jo diria que dins el sector de classe mitjana empresarial més que una qüestió ideològica és una qüestió classista, de classe política. Ells són del PP perquè aspiren a ser d’una classe social i que venguin quatre replegats que encara que els facin una gestió correcta… a jo un me va dir m’heu salvat l’empresa. Hi havia la fira de Moda Calzado a Madrid i hi anaven els 20 grans sabaters, però després hi havia 50 o 60 empreses de calçat que feien coses més artesanals que no havien sortit mai de les Balears. Noltros llogàvem un estand i tots i tenien cabuda. Posaré un cas. Un fabricant d’avarques a Ciutadella. Ja havia dit a tots els treballadors que tancava l’empresa. I després d’anar a Moda Calzado, me va dir “he comprat a veïnat i he doblat els treballadors”. I els exemples il·lustren. Va venir un el primer any de mandat, un menorquí. Me diu, “jo som del PP, però estic barallat amb el meu germà que també és del PP i tots dos tenim una fàbrica de calçat i a jo m’han marginat, no m’han donat cap subvenció mai, no he pogut sortir mai”… I li vaig dir aquí hi ha el Butlletí, això altre és per anar a la fira de Madrid… i me diu: “No, me direu que no! Jo ja ho sé”. I li vaig dir tu demaneu i si no et va bé vens i me renyes. I el darrer any de mandat, a la fira m’agafa aquest i me diu: Pere, Pere, vull xerrar amb tu. Diu, mira, estic tan content de vosaltres. M’heu salvat la vida i m’he plantejat votar en blanc. (Rialles)
– (A) Fent un esforç molt gros! (Rialles)
– (S) I li vaig dir, però que he de fer perquè ens votis? La seva resposta: Hombre, hombre! Quin desbarat! Per això dic que és classisme.
– (A) Molta de la batalla, més que pels efectes de les iniciatives que es duen era per demostrar qui comandava aquí. Això és el que va passar amb l’ecotaxa. Jo record que estava assegut amb els principals hotelers i discutint amb ells i en un moment donat van dir: Mira lleva l’ecotaxa i noltros et recollirem X mils de milions, les t’entregarem i s’ha acabat. Jo els vaig dir, no, això no va així. Podem discutir si ha de ser més grossa o més petita, però per llei. I això era en pla de veure qui comandava i el gran fet del Pacte de Progrés va ser fer veure que hi podia haver governs que no els comandaven des dels poder econòmics. I a més, l’altra gran cosa era que hi podia haver un Govern que no fos del PP, de les dretes. De fet, va obrir l’alternança. I de llavors ençà ha estat una alternança. I tot això que contava en Pere estava molt dins la societat… una por! Si governen aquests serà un desgavell. I va ser quan molta de gent va dir no, no és un desastre.
– (S) Tot el contrari.
– (A) Allò que deien un temps, vendran els rojos i s’ho enduran tot.
– (S) N’Escarrer, diria que no t’ho he contat mai, Xisco. Recordes que en Pere Serra, quan el van fer Fill Il·lustre (agost del 2000) o quan va fer 80 anys va fer una festa, a ca seva a Sóller. Tu estaves a la taula presidencial amb en Pere (Serra) i altres. Jo estava la segona taula. I hi havia la seva dona, na Margalida (Magraner), que era molt viva. I d’esquerres.
– (A) Sí, molt viva.
– (S) Hi havia n’Escarrer, la seva dona i altres i ja hi havia la campanya amb anuncis contra l’ecotaxa, i n’Escarrer va començar, patapim patapam i aquest Govern, i l’ecotaxa… i jo no deia res. I na Margalida cansada me diu: I és Govern que no diu res? Jo vaig dir “quan vaig de convidat no vull crear polèmiques”. I ella respon: Nooo, a noltros mos agraden. (Rialles)
Els hotelers varen avançar el sopar de Nadal a l’estiu perquè tengués lloc abans de les eleccions de 2003
– (A) Bona era na Margalida.
– (S) Dic, senyor Escarrer, ara pagau aquesta doblerada per aquests anuncis. I tenim un gran problema. A la Vall de Sóller hi ha totes les taronges en terra, aquest paisatge, el més guapo de Mallorca. Si en lloc de gastar tres mil euros cada empresa amb anuncis els gastéssiu en comprar taronges això seria un jardí. I contestà: Jo som el primer que productes d’aquí… demà telefonem! Crida a en Miquel Munar i posarem en marxa una campanya. L’endemà en arribar al despatx crit a en Munar i me diu: sí, sí ja m’ho ha dit pots venir al despatx? L’endemà vaig anar al despatx del polígon, un despatx d’un quartó. I va començar a dir que totes les ordres havien de prioritzar els productes de Mallorca. Res, al cap de tres dies m’enviaren un fax d’Agama que els havia enviat el cap d’economat de Sol Melià donant instruccions a tots els seus hotels que a partir d’ara en lloc de comprar Agama comprassin una llet de la península que era 10 cèntims més barata per litre. Vaig dir… mira’l.
– (A) Noo, jo a aquella reunió me van dir això és una dictadura. Hi havia n’Escarrer, en Barceló, el vell.
– (S) El vell era…
– (A) Hi havia na Riu, en Fluixà, estava assegut amb tots.
– (S) La més condreta era na Riu. Sempre ha estat la més avançada.
– (A) Amb molta diferència. Amb en Fluixà hi ha l’anècdota que quan vaig tenir el debat amb en Matas abans de les eleccions ell va venir amb caramull d’expedients gros. Jo hi vaig anar amb un retall de diari i un esquema meu fet a un fol. Vam tenir el debat i jo li donava canya amb el tema urbanístic. I Havia sortit en Fluixà dient que no podien seguir d’aquesta manera i que ho estàvem destrossant tot. I jo cada punt li deia, no senyor Matas, no som noltros que ho deim és el senyor Fluixà. I després me van dir que aquest havia mirat si me podia demandar. (Rialles) Per haver-lo utilitzat.
– (S) De les conselleries vam treure el màxim. Esquerra Unida estava dins treball i van tirar endavant tot el pacte social, els temes laborals, un caramull d’iniciatives. Els Verds van aconseguir passar de 8.000 hectàrees protegides a 27.000 en aquell temps. Cala d’Hort, el Parc de Llevant, l’Albufereta, alzinars, s’augmentaren els LIC i ZEPA, es va fer una quantitat de feina brutal. Dins el Parlament vaig dir, farem un PORN i en Jaume Font, va dir: Què ha dit que faran? (Rialles)
– (A) El primer sopar que vam fer per les festes de Sant Antoni hi vam anar i ell era del glosar i varen glosar una bona estona. Quan van haver acabat, jo me vaig aixecar i els hi vaig fer un glosa i els hi vaig donar una bona castanya. Al sopar que va venir davant, en Jaume va dir unes paraules i va dir: bé enguany no hi haurà gloses. (Rialles)
– (S) Ho record. Va ser molt bo.
– Un dels grans temes d’aquell moment degué ser Majòrica, no?
– (S) Va ser el problema que me va llevar més la son. Era una empresa històrica que va caure en mans d’uns especuladors, d’això que veus al cinema que compren empreses, les trossegen i les venen. Feia mesos que durava i ho va comprar l’empresa de gasoses La Casera, i hi havia un merder. Un dia me telefona una secretària dient que el senyor tal, no record el nom, de Majòrica demana hora. Li vam dir, sí demà mateix, i al cap de cinc minuts torna a cridar i diu, me diu si convoquen la premsa a ells o noltros. Dic, digue-li que si hi ha cap periodista a la porta, no el rebré. Va venir el sen demà i ens demanava, aleshores, una injecció directa de dos mil milions de pessetes. Vaig parlar amb en Joan Mesquida, i me va dir com podem donar això o cent o un euro a una empresa sense convocatòria pública? En aquest cas hi va haver militants del PSM que em telefonaren per pressionar. I després, va venir un català, ho va comprar i va reflotar l’empresa i no ens va costar res i es van salvar quasi tots els llocs de feina. Però sí, va ser una de les coses que me va llevar més la son.
– I això que quan éreu president anàveu amb el cotxe Renault 4L fins a Agama i allà vos venia a cercar el cotxe oficial?
– (A) No, això és una llegenda urbana que es va dir un temps. Quan jo manejava el 4L era quan estàvem al Consell Insular i en aquell temps entràvem dins el pati petit de l’edifici i sempre hi havia dos cotxes vermells, el descapotable de na Maria Antònia Munar i el meu 4L i jo sempre li deia que qualsevol dia m’equivocaré.
– (S) El que va ser dur va ser el pacte del Consell amb la presidenta.
– És la pregunta que ara venia…
– (S) Jo record que érem amb na Maria Antònia (Munar) i dos vicepresidents que érem en Paco Triay (PSOE) i jo i cada dimecres teníem reunió de dotze a dues perquè més prest era impossible (riu irònicament) i jo arribava a ca nostra i era com si m’haguessin tret sang. La competència electoral era el PSM amb UM perquè ella, UM, no tenia confrontació electoral amb el PSOE…
– (A) No. A l’inrevés, li anava bé perquè fugia del fet que el PP la se volia menjar, i per això va pactar amb noltros.
– (S) I jo qualsevol cosa que fos vital per noltros vaig acabar per abans plantejar-la a en Paco Triay i que ell la dugués a la reunió de coordinació com si fos cosa seva. Fins i tot quan hi va haver l’esclafit de la protecció de les urbanitzacions férem una reunió a Can Tàpera i hi havia na Maria Antònia amb en Toni Pascual (UM), en Triay amb en Xisco Quetglas (PSOE) que era el titular d’Urbanisme i jo amb en Toni Alorda que era el nostre expert amb urbanisme. I en Xisco va plantejar la temàtica que ja havíem pactat. Record que era una mesura molt potent, molt potent, jo deia ens dirà que no. I quan va acabar l’exposició en Xisco, na Munar va demanar “i el PSM què diu?”. I n’Alorda va començar “home noltros estam…” i jo vaig pegar una coça a n’Alorda i vaig dir “home, a jo ja em va bé, però els nostres batles estan molt preocupats, això crec que tendrà conseqüències”. I ella va dir “bé, bé, s’aprova, d’acord”. (Rialles) Si li hagués dit sí ho hem de fer perquè tal, no hagués passat…
Cada dimecres teniem reunió amb na Munar al Consell i jo arribava a ca nostra que pareixia que m’havien tret sang
– (A) No, era molt potent perquè aleshores cada quinze dies em tocava a mi aquesta feina i era molt potent. Ella jugava amb el poder de noltros podem pactar aquí i podem pactar allà i aquest joc a ella li convenia perquè es volia desmarcar perquè si seguia amb els pactes amb el PP la se menjaven.
– (S) Jo record que hi va haver una concentració del GOB, no record per quin tema era, un dia que teníem Consell de Govern i noltros vàrem davallar i hi havia cent o dues-centes persones, hi havia en Miquel Àngel March aleshores. I vaig dir “aquí hi ha majoria per això que demanau, el problema és al Parlament que no la tenim, però clar necessitàvem els tres vots d’UM per aprovar les lleis. Vos manifestau per demanar una llei aquí? És al Parlament!!!
– (A) Jo em vaig enfadar molt aquest dia perquè varen venir els del GOB a fer una manifestació amb el lema “Pacte de Progrés pacte de ciment” un parell de dies abans de les eleccions. Un pacte que s’havia donat hòsties amb els dels residus, amb els dels parcs naturals, estàvem amb l’ecotaxa amb els hotelers, també amb l’Estat per no fer autopistes i que venguessen amb aquestes va ser una de les coses que em va fer enfadar.
– (S) Això va ser indignant.
– (A) I després va venir una legislatura amb el camp de polo de Campos, camps de golf, a Eivissa i Formentera no sé quantes excepcions a la Llei d’Espais Naturals i totes les autopistes… sempre he trobat que a vegades la part social no ha acabat de valorar molt l’esforç que s’ha fet en determinades coses. Ben igual amb el pacte anterior (es refereix al de 2019-2023) després de la pandèmia, amb època de crisi brutal, i atacs de turismofòbia… A vegades no s’ha acabat de donar importància amb els esforços que es feien i sobretot i sobretot amb el que significa lluitar amb determinats temes ben igual que passa alguna vegada amb els temes de llengua i d’identitat. Hem de tenir en compte que aquesta és una comunitat autònoma que de 1983 quan es va fer l’Estatut al 2023 ha augmentat de població un 82 %. És a dir, Espanya en el mateix temps ha augmentat un 26% i Catalunya un 29 %. València que és el que ha augmentat més darrere nosaltres, ha augmentat un 41 %. Però si mires estats, per exemple els Estats Unitats ha augmentat un 47 %, Xina un 37 % i l’únic que ens guanya és l’Índia que ha augmentat un 91 %. Clar, aquí parlam d’un 82 % de gent que està registrada perquè si contàvem tots els que viuen aquí i paguen a Alemanya i, per tant, no estan registrats pujaria encara més. Amb una situació això les escoles no donàvem l’abast perquè durant tot l’any s’incorporava gent. El tema de la integració també és complicat… al final, els que hem nascut aquí som un 53 %. És a dir, realment hi ha hagut un creixement que fa que moltes coses siguin difícils de gestionar. Sobretot en temes de llengua i d’identitat a pesar que en el primer pacte en Damià Pons hi va fer una feinada. Es va entrar dins l’Institut Ramon Llull, es va fer Som Ràdio, es va crear el Consell Social de la Llengua, és a dir, hi va haver un pla de xoc per la llengua… en Joan Melià i en Damià varen fer una feinada.
La batalla de la identitat no és a Porreres o Sineu o Algaida. La batalla és a s’Arenal i llocs així.
– (S) Teníem un equip fantàstic.
– (A) I a més tenien una cosa clara que moltes de vegades no s’ha tengut clar. La batalla no és a Porreres o Sineu o Algaida. La batalla és a s’Arenal i llocs així. És cert que ja està bé que aquí estigui consolidat, però la batalla és allà. Com actues amb la gent jove d’aquests indrets? És ben igual que ara amb la política. Tenim un problema greu amb la gent jove molt escorada, però hem de tenir clar que no tots els que voten VOX són feixistes. Per tant, l’esquerra ha de fer un bon pensament amb totes aquestes coses. Ho dic en el sentit que s’ha de ser un poc més agressius amb els temes socials. Sobretot les respostes se torben molt. És a dir, hem creat tanta burocràcia que per fer habitatges socials necessites cinc anys i això no pot ser, hi ha d’haver respostes més ràpides.
– (S) Jo crec que ara ho tenen més difícil que en el nostre temps perquè clar noltros ho teníem més bo d’identificar perquè lluitàvem contra topònims. Es Canons, es Trenc… ara és una pluja d’aquesta que et ve de costat que els paraigües no et serveixen de res. Ha estat una progressió geomètrica i la veritat està difícil.
– (A) És una allau. Hi ha les xarxes i els mitjans de comunicació. Nosaltres en aquells moments els mitjans de comunicació estaven més identificats…
– (S) Jo record d’una intervenció d’en Pep Moll (PSOE) en el Parlament. Jo vaig entrar en el 91 en el Parlament i ell ja era diputat. Ell havia viscut a Alemanya perquè estava casat amb una alemanya i ja començaven a entrar les televisions privades i ell en el Parlament va ser molt valent perquè va dir “no vos penseu que les televisions privades duran més llibertat d’informació. Jo sé què fan les televisions privades. Són la veu del seu amo”. Hi ha una dita de Joan Mascaró de Santa Margalida que era l’amic d’en Verga que diu “la llibertat de premsa és la llibertat dels propietaris de la premsa”. Tu ara agafes el dial i passes per les privades i clar veus aquest analfabetisme polític que està totalment promocionat.
No tots els joves que voten a VOX són feixistes, això ho hem de tenir clar, per tant l’esquerra ha de fer un bon pensament.
– (A) És un dels problemes greus que hi ha.
– Com veis ara la irrupció de l’extrema dreta?
– (S) Jo la vaig veure quan vaig estar en el Senat (2007-2011). De fet, quan vaig sortir del Senat hi va haver en Maties Vallés (Diario de Mallorca) que va fer una sèrie d’entrevistes i el titular de l’entrevista en paraules meves era “Me preocupa la extrema derecha que viene”. Això era el 2008. El que vaig veure en el Senat era l’extrema dreta. Aquest concepte d’Espanya… a mi ja m’havia advertit en Tòfol Soler. Quan em varen nomenar senador autonòmic el vaig trobar i em va dir “no faràs res! Allò és Santigo y cierra España“.
– (A) Jo a dins el Senat fent una intervenció en tema de memòria històrica record com alguns del PP, després de la resposta dels seus venia gent del PP a demanar-me disculpes.
– (S) A mi m’insultaren el dia que vàrem parlar de memòria històrica.
– (A) Allà hi col·loquen els que no poden anar al Congrés i és l’ala més dura de tot. El Senat és una cosa brutal.
– (S) Sí, a més a més veus que hi ha molts de doblers a darrere, que tenen televisions… això està molt organitzat a escala global.
– (A) De fet, ara el moviment de n’Abascal és per posicionar-se a l’escala global de n’Orbán (primer ministre d’Hongria) i amb tota aquesta línia.
– (S) I ha començat per Sud-amèrica i aquí quan mires aquestes sentències i aquests pronunciaments públics dels jutges… això escandalitza.
– (A) Jo crec que hi ha un tema que l’esquerra ha de cuidar molt. Darrerament, ha centrat molt de debat en debats molt sectorials i la sanitat, l’educació, els drets laborals, l’habitatge, etc, segueix sent el nucli dur de la cohesió social i moltes vegades, clar, són debats que s’han de fer com ara el del benestar animal o altres coses i s’han de dur a terme, però crec que aquests no haurien de centrar el posicionament de l’esquerra perquè tenim molta gent jove que cobra el que cobra i té mil dificultats i a aquests els hem de donar respostes i crec que qualque vegada fugir del que és l’eix central de la cohesió social no és bo i s’ha de ser un poc més radical amb això. Hem de tenir la capacitat d’actuar més ràpidament. No pot ser que xerrem d’habitatge i necessitem mil anys per acabar de tramitar. La cosa ha de ser més ràpida. Així com en algun moment s’ha fet un decret per, per exemple, fer el parc BIT o algunes altres coses, no queda més remei que en segons quines coses començar a pactar-ho i actuar amb més rapidesa perquè sinó molta gent jove que no és feixista vota aquests partits. Perquè el que ens ha de fer pensar és que a les barriades allà on guanya na Le Pen és a les barriades on guanyaven els socialistes anteriorment. Això ens ha de fer pensar una mica.
– (S) És a dir, que si et donen castanyes que sigui per el que tu deies, perquè els has tocat en el viu i no que sigui per debats estèrils o secundaris sinó que realment vas a l’arrel del problema que és econòmic.
L’esquerra ha de ser un poc més radical i lluitar per la cohesió social i si et donen castanyes que sigui perquè has tocat el viu amb l’arrel del problema que és econòmic
– (A) L’habitatge! Jo crec que per exemple tot això dels okupes els ha donat tanta de força amb moltes de coses perquè no crec jo que el Govern hagi de deixar en mans de particulars que s’arreglin les situacions de conflicte. Els okupes? Idò si hi ha un okupa s’ha de treure i s’ha acabat. Ara bé, si hi ha bancs que tenen 50.000 habitatges aturats, actua i posa’ls a nivell social. És el Govern que ha d’actuar i no deixar que els particulars s’arreglin entre ells perquè qualque dia hi haurà tirs. Jo crec que amb aquestes situacions s’ha de ser més contundent.
– (S) Quin és el problema? Els fons voltor que han entrat en el sector immobiliari. Idò dona’ls castanyes! Hi ha un vídeo a Octuvre, que fa n’Albano -Dante Fachín, on s’explica que entre La Caixa, el Banc de Sabadell i tres o quatre fons voltor tenen devers 60.000 habitatges a Barcelona. Expropia! Et donaran castanyes? Clar que et donaran castanyes, però ja te’n donen ara. A més si et diuen que ets un comunista perquè has expropiat i hi ha un milió de beneficiaris, diran “Uep, aquest ha expropiat, però a jo m’ha beneficiat”. Mentre que si repeteixen “no fan res, no fan res, no fan res”, el perjudicat diu “no fan res” i voten la dreta.
– (A) La dreta el que ha aconseguit és posar en aquests moments a l’esquerra com el que posa problemes i no soluciona les coses. És a dir, tota aquesta idea de llibertat i tota aquesta història que ven n’Ayuso ho fan com a contraoferta que ells només et posaren emperons. Pot ser el canvi climàtic, el tema de la immigració… moltes de vegades no es combat així com toca. Ahir sortia un economista progressista i deia que del creixement econòmic que té Espanya un terç és gràcies a la immigració deia que la meitat de l’ocupació laboral és gràcies a la immigració. És a dir, qui faria segons quines feines en aquest país? Això ho expliquen massa poc. Jo crec que aquí hi ha poca pedagogia de l’important que és això i de l’important que és donar-los la formació que pertoca perquè per natalitat no hi haurà qui ens pagui les pensions. Aquesta és la situació i moltes de vegades deixam que surtin aquests quatre cridaires que fan renou i diuen que ens prenen els doblers i s’enduen les subvencions i jo crec que són batalles que s’han d’afrontar amb molta més pedagogia. No és fàcil perquè és un poc el que deia en Pere, en aquests moments ho tenen molt més difícil perquè hi ha molta més uniformitat entre els mitjans de comunicació que estan tots en mans de qui estan, tenen un domini brutal de les xarxes socials i l’esquerra té un dèficit amb aquesta història perquè la part empresarial, el poder econòmic amb tot el que és l’era digital s’ha emmotllat molt més aviat i a l’esquerra li està costant. Jo crec que així com la dreta ha tengut una xarxa d’instituts que ha anat pensant com han d’actuar, l’esquerra amb això sempre hem anat un poc per darrere perquè com que teníem la raó, per què havíem d’anar a estudiar com l’havíem de vendre? Però a l’hora de vendre la raó que tens l’has de vendre bé perquè arribi a la gent i amb això hi tenim un dèficit.
– Pensau que tenen manco escrúpols a l’hora d’amollar ‘fake news’ per xarxes, a través de mitjans, d’influenciadors, etc.?
– (A) Clar! La crispació nosaltres ara la veim aquí, però neix en els Estats Units on els Republicans mentre estan a l’oposició veuen que l’única manera de guanyar als demòcrates és no donar-los ni aigua. És el que fan aquests ara aquí. Però no ve d’ara, jo record que quan estaven amb la guerra d’ETA sortia en Zapatero a l’oposició i deia al Govern “nosaltres som aquí, el que acordis nosaltres et donarem suport”. Ells? Ells sempre han donat bufetades i han jugat políticament amb el tema d’ETA i han jugat políticament amb tot el que fes falta. Quan han estat al Govern han arribat alguns pactes, quan han estat a l’oposició, ni un. És el que diu aquell economista: “Deixa que s’enfonsi i nosaltres ja la salvarem” i així fa molt mal fer política.
– (S) A escala global jo vaig veure una gràfica dels propietaris dels mitjans de comunicació, una piràmide. Hi havia tots els grups mediàtics, però fins i tot mitjans progressistes del nivell d’El País, Le Monde, The Guardian, un d’Itàlia, Alemanya… estan a un segon nivell bancs i a la cúpula hi havia Vanguard i BlackRock que són dos fons que tenen comunicació, immobiliaris, empreses agroalimentàries, és a dir, especulen absolutament amb tot i clar, aquí s’ha de blanquejar l’extrema dreta? Idò fins i tot els mitjans progressistes estan condicionats pels amos reals.
– (A) Per això quan comencen a xerrar ara de regeneració i anem a veure qui hi ha dins cada mitjà, qui són els socis i qui són els que hi envien doblers i que publicitàriament no li va bé, però ja li va bé que donin castanyes a segons qui perquè com més descontrol econòmic hi ha, millor els hi va a ells. Per tant, posar ordre o intentar posar-ne en totes aquestes coses és del tot necessari. Perquè per exemple ara a Madrid. Jo l’altre dia deia que la independència no és a Catalunya que l’hem de donar, és a Madrid perquè és brutal, és a dir, si es veia el finançament de mitjans d’aquests digitals que es fan des de la Comunitat de Madrid, és brutal i això és necessari que es revisi i es reguli de qualque manera.
– I ara tocant de peus en el Pla, estau contents de tenir dues dones joves de batlesses en els vostres pobles? Vos ho pensàveu que hi hauria aquest relleu generacional?
– (S) La batlessa de Montuïri (Paula Maria Amengual) és mitja filla meva. Son pare, en Tomeu “Nyol”, el coneixies? (demana a Antich que contesta afirmativament). Idò en Tomeu ho va intentar (ser batle) i li feren una campanya bruta i estaria molt orgullós de veure la seva filla com a batlessa de Montuïri. A més és una generació molt formada, més formada que nosaltres. Estan molt preparats.
– (A) Jo a Algaida estic molt content de veure-ho i sobretot molt content de veure una cosa que jo estic repetint als nostres i és que és molt important per a l’esquerra seguir mantenint agrupacions a cada poble i mantenir-les molt en forma perquè jo ara veia les eleccions europees i si aquí (Algaida) no hi hagués hagut un ajuntament progressista, a les Europees hauria guanyat la dreta volant. Vull dir que té influència en tot. I a més també es veu que tots aquests partits com Podemos, etc, que han crescut i han pujat fins a dalt, a la primera ventada se’n van. No se’n van els partits que estan arrelats. Per tant, veure que hi ha aquesta gent jove que segueix a Montuïri, a Algaida que continua al peu del canyó està molt bé i a més amb uns marges grossos perquè per exemple aquí a Algaida hi ha un marge gros respecte de la dreta.
El Pla és la gran esperança. De cada vegada ens estrenyen més dins la reserva i la vocació ha de ser que el Pla s’expandeixi cap a la perifèria.
– (S) Per jo és la gran esperança perquè així com pareix de la perifèria de cada vegada ens van estrenyent més dins la reserva, jo crec que la vocació ha de ser que es Pla s’expandeixi cap a l’exterior. De fet, en el Pla hi ha una total integració de la immigració. És a dir, la segona generació d’immigrants està integrada lingüísticament i socialment. Clar, aquest model s’ha d’exportar i, per tant, ho hem de potenciar.
– (A) Aquí a més, a pesar de que hi ha hagut un creixement molt important a Algaida on per exemple quan jo era batle érem 3.000 habitants i ara ja som 6.000, però vulguis o no encara a través del futbol, l’escola, les entitats, les AFAS… tot això ajuda molt a integrar, és un àmbit, un laboratori d’integració d’espargir cap a fora.
– Què en pensau de la figura de la Mancomunitat del Pla?
– (A) Sempre li he donat molta importància perquè és una forma de dir jo arrib fins aquí i podem posar en conjunt serveis que tot sol no els faries. Jo crec que ha estat un bon element al qual segons a quins moments se li haurà tret més fruit que altres, però és un element al qual se li ha de donar suport.
– (S) És una institució més gestora que política, i per això ha pogut avançar perquè tothom s’ha pogut posar d’acord a gestionar temes que municipis petits no poden dur per ells mateixos.
– (A) De fet, el Consell de Mallorca en algunes coses hauria de fer més feina en la línia de la Mancomunitat perquè al final els ajuntaments petits i també més grossos, el fet de cert moment poder posar en comú determinades coses fa que puguis donar un servei que tot sol seria molt difícil. És un poc aquesta idea federal que hi havia en aquell primer pacte de govern: Quatre Illes, un país, cap frontera. Amb aquesta idea que tu has de respectar la diversitat de cada un i, per tant, has de respectar la diversitat de cada poble del Pla, però hi ha la capacitat de posar en comú un projecte. En el seu moment s’hi va fer molta feina perquè es va fer tota la llei dels consells insulars, el finançament dels consells insulars, es va impulsar carreteres, organització del territori i els serveis socials i se’ls hi va tornar els plans territorials que era un tema molt important. És a dir, cada illa va recuperar competències com ordenació del territori, cultura… se li va donar un impuls molt gros i es va començar a practicar aquesta idea de seure els consells amb el govern, un poc aquesta idea federal que a vegades diuen que les illes són diferents i és ver, però Pollença i Marratxí també són diferents… Aquesta capacitat de posar-los en conjunt, el pacte hi va jugar molt. En aquell moment pareix que no, però la idea de país que va sortir en aquest eslògan en aquell moment es va utilitzar molt per a crear cohesió i no només per temes de la llengua sinó també amb temes com ara la sanitat que quan pensaves amb els metges també havies de pensar amb els centres de salut de totes les illes. Era una idea de crear més cohesió que havia tengut molt mala envestida el temps de la diputació que va ser molt centralista, va crear molt de “lio”.
– (S) Els problemes a l’hora de l’aprovació de l’Estatut eren el tema de la paritat perquè venien de la desconfiança i, de fet, a partir d’aleshores jo no crec que s’hagi produït cap votació mai d’una illa en bloc contra determinada cosa. És a dir, els blocs sempre han estat de partits i no d’illes i això diu molt.
– (A) És ver que ara hi torna a haver els petits debats. Jo veig que els nostres d’Eivissa ja comencen a posar damunt la taula tots els temes de la representació a causa del creixement de població. Perquè Formentera ha augmentat un 82 % i ja té devers 11.000 habitants, Eivissa deu estar devers 160.000 i Menorca és la que ha tengut un creixement més normal deu estar devers els 100.000 i clar els nostres posen damunt la taula el tema de la representació, però això si no hi ha acord no es pot tocar perquè a Mallorca també són 900.000… és a dir, l’augment d’aquí també ha estat brutal. Però bé, en aquest sentit, la idea de ser el govern de les Illes Balears hi va haver molta de força i jo crec que és un tema que s’ha seguit.
– (S) Me’n record de la primera reunió que vaig tenir amb PIMEM de Menorca que era la dreta forta i CAEB eren més moderats. I era una taula llarga en el polígon de Ciutadella o de Ferreries, ara no ho record, i el president diu “A Menorca hi ha dues coses que ens fan por, la tramuntana i els mallorquins”. I la me vaig guardar a aquesta. I nosaltres aleshores teníem unes ajudes en el sector comercial i al sector industrial i clar a Menorca hi havia proporcionalment molta més indústria que a Mallorca i sobretot que a Eivissa i al final de la legislatura, dos mesos abans de les eleccions, hi vaig tornar i vaig dir “passarem comptes” dic “població de Menorca, el 10 % de la població de les illes, ajudes en el sector industrial: Mallorca el 50 %, Eivissa el 8 % Menorca el 30 %… Deu vegades més del que vos tocaria per població… aquest mallorquí no ha estat com sa tramuntana, eh?”. Vaig passar molt de gust perquè a més tots els consellers d’indústria fins aleshores havien estat menorquins. És a dir, la quota menorquina era el conseller d’Indústria.
– (A) Aleshores hi havia diferència de les Illes perquè quan anaves a Eivissa i et veies amb el president. Però anaves a Menorca el temps de na Joana Barceló (PSOE) i quan arribàvem trobaves na Joana i tot Menorca, i tot Menorca vol dia el de la PIMEM, el de la CAEB… i allà tothom feia pinya, hi havies d’anar ben preparat, però sempre compareixien tots. Es nota la cultura de cohesió que tenien allà.