Aquesta és la tercera d’una sèrie de cinc cròniques sobre les sortides del dimoni a pobles d’Es Pla on el dimoni balla, pega i encalça. Aquí podeu llegir la primera (Petra) i la segona (Algaida).
Divendres dia 26 de juliol de 2024, a les 19.34 de l’horabaixa, Vilafranca de Bonany era un poble amb 3.700 habitants censats i els carrers plens de gent amb marques de llendera. La silueta, vermella i inflada, d’una verga marcada en un bessó, cops a les cuixes que començaven a tornar blaus i morats, regalims de sang i qualque esquitxó en terra, un que l’havien endevinat a l’esquena i s’aixecava la camiseta perquè amics i coneguts vegessin la marca. La porta de l’Ajuntament es tancava darrere el dimoni i els quatre de caparrots. Què acabava de passar? Qualcú que mirés l’escena des de fora, per un foradí, veuria una plaça plena de gent nafrada i contenta, mostrant-se les ferides. Provarem de contar-ne alguna cosa.
Quan s’acosten les sis, tres coets anuncien la sortida del dimoni. El cel d’estiu, ample i descampat, pareix que tremola. Dins l’Ajuntament, en Jordi Rosselló, tècnic de cultura i organitzador omnipresent de les festes, explica als quintos com anirà la sortida. “Lo de s’aigua és important, heu de beure aigua. Sortida, carrer per avall. Llavonses, esquerra, Carrer la Unió… Carrer Sol, carretera… entrada cap a sa Plaça Major pes Carrer de l’Església… Per sa sortida, teniu barres de quintos aquí, cadires aquí deçà, aquí hi ha un passadís. Una hora i mitja tot, màxim, d’acord?”. Hi ha nervis. A diferència del dimoni, els caparrots, a Vilafranca, cada any canvien perquè els fan els quintos, que aquí són als vint-i-dos anys.
“Pesa molt, això pesa molt”, es queixen quan posen les caretes. Quan les portes de l’Ajuntament s’obrin sortiran els cinc volant a repartir llendera. Des de defora arriba una remor de gent que coreja: “El dimoni no fa por, el dimoni no fa por”. Sona el flabiol i el tamborí, que amb el “tum-tum… tum-tum”, ompl ell tot sol com quatre batucades. La multitud de joves que espera per córrer canta: “Sor Tomasseta on sou, ja vos podeu amagar… perquè el dimoni vos cerca, dins un pou vos vol tirar”, i més crits: “El dimoni no fa for, el dimoni no fa por”. I a dins, dins l’Ajuntament en obres, mig en penombra, al dimoni li fan un massatge a la cama perquè aguanti el màxim possible, i en Jordi diu als quintos, que el miren seriosos: “Si vos perdeu, anau a n’es xeremiers”. Mig en veu baixa, com si pensàs en veu alta, un dels caparrots diu: “després d’anar tota sa vida davant… ara córrer…”. Entren els sonadors i toquen un parell de compassos, com per donar coratge als que s’estrenen, i funciona. La música destensa l’ambient i, en un tres i no res, les vergues segueixen el ritme colpejant en terra, hi ha mamballetes, trull, bulla, això és ja, això és ja! I per amunt, a saludar al balcó abans de sortir.
Sona una vegada i una altra la mateixa melodia, i l’any que ve, quan la tornin a tocar, se tornarà a remoure aquesta cosa per dins, mala d’explicar com la festa mateixa: “quan sent ses xeremies aquest dia se’m posa sa pell de gallina, m’emocion, tenc por, no sé que tenc”, explica una vilafranquera; “es una cosa que no deixa de ser un absurdo, però és ben real, i ho vivim com que si no tenim dimoni no hi ha festa”, diu una altra. Els joves es fan un poc enfora de la porta, peguen botets, a punt per esprintar, fan renou que es mescla amb la música, i de cop i volta, després d’una espera que ha durat un any menys un parell de dies, s’obrin les portes i s’allibera el caos.
“Alerta, alerta!”, pam. “Ai, ai, ai!”, pam. “Uiii, aquest, quina sort que ha duita”. Clan! Un renou metàl·lic, han pegat a una farola, qualcú s’hi deu haver amagat darrere. El dimoni duu un fuet, amb una corda amb nusos. Els caparrots duen branques d’ullastre, com un dit de gruixades, i peguen tant fort que dels cops les rompen. Tant és així que una de les figures de la festa és el llanderer, en Mateu Mascaró. És qui fa les vergues i duu les de recanvi per quan es rompen; enguany n’havia fetes prop de 60, però al final de la sortida de divendres diu que n’haurà d’anar a fer més per diumenge. Surten, entre els quatre caparrots, a moltes vergues per cap, rompudes en una hora i mitja de sortida.
Cada caparrot duu un parell de quintos que li van darrere darrere i li van donant aigua i branques noves. “Ja has rebut?”, se demana la gent, “he vist que has rebut, eh!”. “L’ha ferida? Jo crec que sí que l’ha ferida eh… l’ha ferida, l’ha ferida”, se sent a dir. I tot se mescla amb una incertesa constant, perquè són cinc i peguen tots, “alertau que a darrera n’hi ha un altre!, alertau a darrera!”. A vegades a un jove dels que li agrada provocar l’enganxen entre el dimoni i un caparrot, un per davant i l’altre per darrere, i sap com a greu i tot. Les branques d’ullastre, que no les hi han ni llevat nuus”, sonen com si fossin llanderes de les castanyes que hi peguen. “Cagondeu quin renouet… quin renou”, diu un.
Que dimoni i caparrots peguin de forma tan acarnissada, però, no deixa de ser una part més de la festa. Ho explica en Brian Vidal, qui, a mitges amb en Llorenç Barceló Sastre, és qui hi ha fet els darrers tres anys de dimoni. “Tant pels que corren davant, com pel que fa de dimoni, que en aquest cas m’ha tocat aquests tres anys, és un orgull. És un orgull que mos peguin – ell, durant la mitja volta que no fa de dimoni, hi corr davant – com poder pegar i veure com sa gent t’ajuda, te dona aigua, te demana tot es temps si estàs bé, i com es joves interactuen amb tu i volen festa”.
“Aquesta no pega perquè és una dona!”, diu un al·lot petit que encara no té edat per córrer, però sí per punyir, i el caparrot el fibla. Un grup de joves cerca on posar-se en un carrer estret i ple de gent: “Aquí esteim bé, aquí esteim bé”, diu una, “no, anem darrere aquest cotxe”, diu una altra”, “no, darrere es cotxes no, que s’hi ficarà segur, aquí esteim bé”, li respon. Realment, les dues tenen raó, perquè tant passen de llarg, com se fiquen per racons i entrades i per darrere es cotxes, com encalcen per enmig del carrer.
A cada envestida senten un murmuri: “uiuiui’, “aiaiai”, o si ha enganxat fort a qualcú, “ual·la, al·la, al·la”. Un que li han romput una branca a s’os de sa cama diu “boh, me cagondeu… es teus collons… me cagondeu”, mentre pega botets mig coix. Cinc minuts després torna a ser a la pinya de joves que criden “el dimoni no fa por”, s’asseuen en terra i insulten als caparrots perquè s’enfadin i corrin més. “No-ve-no-ve-no-ve-no-ve”, diuen primer, i just després, “tira, tira, tira!”, quan resulta que sí que venia.
“No tenc cap puta tros que no m’hagi ferit”, diu un quan la comitiva ja replega, amb el caos habitual, cap a l’Ajuntament. “Vaig ablanit”, “anam marcats fins a dalt”, “no el crideu per favor – diu un que s’amaga, fart de rebre – que ja vaig fiblat”. Enmig d’aquesta mar d’esclafits i llenderades, però, el dimoni també fa broma, emprenya als municipals i als de protecció civil, i balla. A més de pegar molt, també balla. Durant dotze anys, de fet, en Brian va fer ball de saló esportiu; explica que el que fa a les sortides “no és una cosa programada, ni estudiada, ni assajada, és una cosa que surt a n’es moment, amb sa gent animada i sa música des xeremiers… és posar-me sa careta i me surt fer show, ballar, interactuar amb es nins petits… i a n’es joves, tocs i llendera”.
Conta, també, que va començar a fer de dimoni perquè en Llorenç Barceló Sastre, que també és el dimoni actual, l’encalçava i va caure en terra. Poc després, “quan mos encalçava per avall un altre pic vaig veure que li pegava una estirada, i vaig anar a veure com estava perquè és amic meu. Vàrem entrar dins ca una persona major. Jo li vaig demanar mem podia ocupar es seu lloc, va ser a n’es moment, i me va donar sa careta i me va dir que sí, que no hi havia cap problema, i mos vàrem canviar. Me vaig posar sa careta i vaig sortir. Va ser una cosa totalment improvitzada. Va ser perquè ell confiar amb jo, i jo ben orgullós de poder dur sa careta del dimoni”.
Se mesclen moltes coses en poc temps i en poc espai. Nervis primer, tant dels que corren com dels que encalcen. Festa, violència, alegria, mal i rialles. I, mesclat amb tot, un companyerisme estrany. Un moment un nin li diu a un amic seu: “jo correré amb tu, que a tu t’encalcen més”. A un parell un caparrot els hi està pegant quan li cau la verga en terra, i l’ajuden a recollir-la perquè pugui seguir la festa. El dimoni pot estar encalçant a qualcú, aturar-se, aixecar-se la careta, i que la mateixa persona li doni aigua o li col·loqui bé la disfressa. “És un sentiment de poble… lo que cercam és unió, i són ses festes. Se disfruten d’aquesta manera… és lo nostro”, diu en Brian.
