Quan trenta anys després en Francisco Sastre Sagreras va ser conscient que per mor de la seva ensaïmada Porreres celebra cada 17 d’agost de matinada la Festa de Sant Roquet, la de l’Ensaïmada Gegant, es va emocionar.
Les imatges de la Festa de Sant Roquet que veu a vídeos que li mostram en línia li arriben i ell no acaba de donar-ne passada… “Això? Això és per mor de la meva ensaïmada?” i retira la mirada de la pantalla per tornar-hi tot seguit. “Quina pardalada!”, diu amb una rialla emotiva i orgullosa.
El carrer de la Pietat de Ciutat és una via estreta. Abans d’agafar-lo hi ha la cereria La Milagrosa i ja entrat venen records del bar s’Ombra, per qui vulgui ubicar-se una mica. Un poc més avall, a mà dreta, en el número 5, hi ha La Sapiència, fundació social dedicada a l’assistència a persones amb manca de recursos en situació o risc d’exclusió social. En un dels dos patis del centre, tot sol i pensatiu, seu en Francisco, un forner a qui la sort no ha acompanyat. De fet, diu que si no hagués estat per circumstàncies personals primer i per mor d’un accident després, encara ara seria al forn de Porreres d’on sortí aquella primera ensaïmada que dugué a sa Fonda i que amb el temps es convertí en el centre de la festa de Sant Roquet. Era el Forn de Can Pistola.
Però ell no ho recorda massa. De fet, per ell la seva obra d’art és una ensaïmada de 30 quilos que va fer en el mateix forn de Porreres per una festa de la Fundació Donants de Sang que se celebrà a Son Ferriol fa també 30 anys (imatges que reproduïm). “Jo era donant de Sang i cada any mos ajuntàvem a Son Ferriol, Pla de na Tesa i Sant Jordi i va ser quan em varen demanar de fer alguna cosa. Els hi vaig dir, si em duis una post de dos per dos metres, jo faré una ensaïmada i així ho vaig fer. Aquesta fou la primera i la més grossa. A Porreres no tenc record de dur-ne cap com aquesta si un cas una com aquesta taula (feim un cafè a un Bar) que devia fer dos quilos. Però ja et dic que no ho record bé. “Aquí el que té sa culpa és el d’en Bar, en Xim… Estic molt content”.
Sí que recorda, com ens contà en Xim, que anava a fer una coca-cola quan havia enfornat. “Sí que hi anava, això sí que ho record. Aleshores ja no bevia alcohol. Fa 38 anys que no en bec”, conta. En aquest punt, li recordam el que diuen les cròniques des de fa anys com conta en Xim, “després de la traca no quedava ningú (la traca s’amolla a les 4.00 h). En Paco (així com coneix a Francisco) era per aquí i li vàrem dir si no duria res per menjar i es va presentar amb dues ensaïmades per donar als pocs clients que quedaven a aquelles hores”. L’any vinent n’hi vàrem comanar una de 12 quilos que anàrem a cercar amb una post d’en Biel Sabater“, rememora. De fet, un apunt: la implicació de Biel Salleras Sabater en la història de l’ensaïmada de Sant Roquet fou també un esgraó clau en la història d’aquesta festa. A més, els bars Sa Roqueta i Can Guiem s’hi sumaren i l’ensaïmada s’anà consolidant i creixent any rere any. I fins ara.
Avui, en veure la fotografia que publicà aquest digital on en Francisco té a la mà el ganivet que tallà una d’aquelles primeres ensaïmades de Sant Roquet, i a la qual apareix amb Xim Barceló i Agustí Mora, se sorprèn: “Sí, aquest som jo, aquest som jo, i sí aquest el conec, en Xim…” diu i recorda que fa 25 anys va visitar sa Fonda poc després de l’accident que li alterà tots els plans que tenia per a la seva vida, una vida que era la seva professió.
“Anava amb un vespino, la conductora d’un cotxe no em va veure i…”, no pot continuar. Es limita a mostrar dues cicatrius que travessen cada genoll. Perquè una cosa és clara, en Francisco encara és forner tot i fer més de dues dècades que no pot fer feina. De fet, “tenc alguns llocs que si ara volgués podria anar-hi a fer algunes hores, però les cames no em deixen”.
L’atzar que per a bé i per a mal ha marcat la seva vida, el va dur a Porreres on va néixer la seva mare, Margalida Sagreras Barceló, cosina de la mare de Jerònia Julià Sagreras, dona de l’esmentat Biel Sabater. “Som ferrioler de tota la vida. Vaig començar a nou anys a la panaderia Ballester de Jaume Ballester Pizà de Son Ferriol, el meu mestre. Després vaig anar a la pastisseria Cati de Palma i hi vaig fer feina devers 12 anys. Aquí va ser quan un representant de llevat i farina em va parlar del forn de Can Pistola de Porreres que estava tancat. Era un forn de llenya antic, un forn moruno, fabulós. Hi vaig anar, vaig mirar i em va agradar. Però per circumstàncies personals (aturam la gravadora, demana) varen fer que no anés bé, el me varen tirar a baix, sinó encara hi seria. Vaig fer de forner fins als 48 anys que vaig tenir l’accident”.
De fet, en Francisco encara és forner. Sembla que somia que el temps es deté mentre treu una ensaïmada del forn. Però no, el temps es va detenir a un semàfor de ciutat i un cotxe que no el va veure. És la diferència entre la sort i la mala sort. Cap allà on et du la vida. Però ell somia ensaïmades.
Del seu pas de prop de dos anys per Porreres diu de mala memòria que hi va caure dempeus: “Record que hi havia el meu forn i dos forns més i mira tu si eren bones les ensaïmades que em vaig fer l’amo de tot Porreres, tothom venia i en feia una pardalada”.
Mentre avança la xerrada augmenta la seva incredulitat mentre torna a les imatges de la festa. “Això va ser cosa de la meva ensaïmada… quins collons…”.
Totes les cròniques porrerenques parlaven d’aquell forner “loco” que un dia de la matinada després de la festivitat de Sant Roc dugué una ensaïmada a sa Fonda perquè els quatre clients que quedaven digueren que tenien gana. Han hagut de passar trenta anys des d’aquell dia del mes d’agost per trobar-lo i contar-li que fou part important de la festa. Tres dècades durant les quals l’ensaïmada i la festa s’ha anat fent grans i ja ha vist passar diverses generacions de porrerencs i porrerenques que poden dir que han tengut l’honor de portar-la.
Però mentre la llavor festiva que per atzar i casualitat sembrà a Porreres arrelà amb força i amb el pas dels anys s’ha anat obrint camí i és símbol de celebració, la vida del protagonista, esgraó clau i casual de la neofesta porrerenca, passà èpoques amargues.
Malgrat tot, com ha fet sempre, en Francisco mira endavant, i llàstimes al marge, en el fons li surt el forner que du dedins i no es cansa de repetir: “Voldria saber com la fan. M’agradaria veure la festa. M’agradaria parlar amb el forner, xerrar amb ell i que m’ho expliqui” diu davant les fotografies de l’ensaïmada de Sant Roquet.
(Aquest reportatge ha estat possible gràcies a la implicació de Catalina Cantallops, Joan Toledo de sa Casablanca; Yolanda Vidosa i Joana Barceló extreballadores del Forn de Can Ballester i d’Antoni Moyà de la Fundació La Sapiència).
