El 14 d’agost de 1947, entre Sineu i Sant Joan, ocorregué la tragèdia. Una gran barrumbada d’aigua s’endugué per davant la camiona de passatgers que feia el trajecte entre l’estació de tren de Sant Joan, dins el municipi de Sineu, i la de Montuïri. Al pas del vehicle per l’encreuament entra la carretera Sineu – Sant Joan i el torrent de Son Vent, en el pont de sa Llova, l’aigua aixecà la camiona i la traginà torrent avall. El resultat fou la mort d’una nina de 12 anys, una jove de Muro, Joana Ordines Ferriol, que anava a Porreres acompanyada de la seva amiga Francisca Ginard Adrover (Porreres, 1931) que va sobreviure a la tragèdia i ens ha aportat el seu testimoni.
Aquell fet encara ressona dins la memòria d’algunes persones majors dels pobles de Sant Joan, Sineu, Montuïri o Porreres. I és a aquest darrer municipi on Francisca és de segur l’única supervivent que encara ens pot explicar aquell fet. No debades ella era una de les 10 passatgeres d’aquell vehicle i amb qui anava aquell dia na Juanita Ordines. Abans d’entrar a explicar els fets s’ha d’aclarir que a la història hi surten dues cosines amb el mateix nom: Joana Ordines. Ginard les anomena per “Juanita”. Una fa referència a la nina d’uns 12 anys que morí en l’accident i amb la qual viatjava Francisca. L’altra a la cosina de la finada, també amiga de Francisca amb qui 77 anys després hem recordat aquell accident.
I continua: “Jo tenia uns setze o desset anys, ja que record que va ser quan na Juanita (la gran) va conèixer el “novio” i després es van casar. Aquell any anàrem a les festes de Sineu i el matí del 14 d’agost jo vaig tornar amb la camiona cap a Porreres amb aquella nina (la petita, la finada) que em tenia molt d’afecte i jo cap a ella. L’endemà, la meva amiga i na Francisca Font, havien de tornar cap a Porreres amb son pare amb el Ford que tenien a cas Trinxeter -així els coneixien a Sineu i Porreres-, era un cotxe Ford, gros” conta Ginard.
“Aquells eren uns anys que anàvem molt a Sineu amb na Juanita, ella era dos anys més gran que jo, però ens enteníem. Record haver anat amb ella a la festa que van fer quan van posar el lleó de Sant Marc, aquella escultura al costat de l’església (1945)”. Explica i recorda que “ells tenien una casa al costat de la plaça que donava a dos carrers i també una casa petita de ca sa mare i també tenc memòria d’haver anat a ca una tia. Ens repartíem per aquelles cases els dies de festa”.
EL DIA DELS FETS
Ginard recorda bé com va ser aquell dia. De fet, podem dir que ho recorda com si fos avui. “Bé, aquell dia jo i na Juanita (la petita) agafarem el tren a Sineu fins a l’estació de Sant Joan, allà havíem d’agafar la Camiona fins a l’estació de tren de Montuïri i d’allà, altra volta amb el tren, cap a Porreres. Bé, idò aquell dia en pujar a la Camiona, el xofer ja va dir: No ho sé si arribarem sense aigua a Sant Joan. A la camiona hi havia, precisament, un representant de Ca n’Ordines, un de paper i coses d’aquestes i un altre representant de no sé què. A més també dues monges de les Germanetes dels Pobres que havien vengut a captar a Sineu per les festes i se n’anaven amb uns paquets ben grossos. També hi havia un matrimoni que ell era militar i la seva dona que estava embarassada, a més de noltros dues i el xofer”.
EL LLOC DELS FETS
El temps sembla que recomanava no partir però… “Tot i la pluja, i pressionat per alguns dels ocupants, el xofer va decidir arrancar. Al punt que arribàrem a un torrent, el de Son Vent, que travessa la carretera. I just el moment de fer aquell pas, de creuar aquell indret (el pont de sa Llova) ens va caure… no una aiguada, no! Va ser una tempestat que va descarregar damunt noltros. I de sobte la Camiona s’aixecà i va començar a surar i tac-tac aquell vehicle va quedar voltat altra vegada cap a Sineu”.
“A partir d’aquí —continua relatant Francisca Ginard— ja mos tens amb l’aigua que entrà a dedins, començàrem a posar els peus a damunt el seient i jo ben aferrada a la maleta que duia, i tothom s’aferrà allà on podia. I l’aigua anava pujant. I van ser els homes que van tenir l’ocurrència que el millor que podíem fer era sortir d’allà dins així que baixàrem els vidres i pujaren a damunt el vehicle on hi havia el “portabultos”. Aquells homes ens anaven estirant pel vidre cap a dalt del cotxe. Jo record que me van fer un esquinç al braç molt gros”.
Començàrem a posar els peus a damunt el seient i jo ben aferrada a la maleta que duia, i tothom s’aferrà allà on podia. I l’aigua anava pujant.
Dalt del vehicle, explica Ginard que les dues monges es posaren a resar i l’aigua anava pujant de cada vegada més, “tots estàvem aferrats. Aquella al·lota embarassada, que van dir que havia perdut l’infant, però no ho puc certificar… Idò va ser allà dalt quan ens vàrem adonar que no hi havia na Juanita”. “Tots ens preocupàrem, record aquells moments allà dalt. Són coses que et queden. Així, un dels representants, es va ajeure per guaitar dins el cotxe i va veure la porta oberta i que no hi havia ningú”. Ens vam pensar que va voler sortir obrint la porta i l’aigua la se’n va dur”.
Dalt de la Camiona també foren a temps a veure com un gran ametler s’acostava cap al cotxe surant per damunt l’aigua. “L’aigua havia baixat el nivell, el torrent s’havia fet més ample, i en veure aquell arbre vam pensar que ens pegaria i encara ens agranaria a tots. Però no! Aquell gran ametler es va girar i en lloc de venir amb el tronc va venir amb les branques i s’aturà al morro de la Camiona i encara ens va salvar, ja que d’aquella manera l’aigua que baixava torrent avall no pegava directe al cotxe i es distribuïa als costats”.
“Quan va baixar un poc vam veure un grup de persones, enfora damunt una paret. Quan ens van veure van desaparèixer i al cap d’una estona tornaren amb un grup d’homes i cordes per fer una cadena humana que va servir per treurer-mos. Vaig ser la primera a baixar i les cames s’enfonsaren dins la terra fins als genolls, aleshores encara baixava molta d’aigua”.
LA RECERCA DE NA JUANITA
Una vegada van haver tret tots els supervivents de dalt del vehicle, la matança d’embotits de Can Fiol de Sant Joan fou el lloc d’acollida. “Record que estava ple de dones que ens eixugaven i ens donaren roba eixuta. Anys més tard em vaig fer molt amiga del fill d’aquella matança, en Miquel Fiol que es casà a Montuïri, i moltes vegades recordàrem aquell fet”.
Les dones de Sant Joan atenien els supervivents, els homes cercaven la nina. El fet havia ocorregut al matí, fins que es va fer fosc la cercaren. No la trobaren. “Mon pare era Guàrdia Civil i record que me va explicar que ell aquell dia no va participar de la recerca, estava amb jo. Però sabia on l’havien cercada i trobava que per allà on cercaven no la podien trobar mai”. “Jo no sé com ho va fer —explica Ginard— però havíem dormit a Porreres i quan el sol va sortir ell ja era allà i, efectivament, va ser ell qui va trobar na Juanita enganxada a unes branques”. Fou a uns quilòmetres de la carretera, ja entre Sineu i Petra.
Les dones de Sant Joan atenien els supervivents, els homes cercaren la nina fins que es va fer fosc la cercaren i no la trobaven.
Ginard no recorda si la revetla de Sineu es va suspendre. El que si recorda és que aquell any ella no va fer Sant Roc. Jo vaig estar a ca nostra i el metge recomanà als meus pares que me deixàssin tota sola dins l’habitació. El metge, amb bon criteri, volia evitar que la gent me fes preguntes”.
ELS ORDINES, UNA FAMÍLIA DE GANIVETERS
A Sineu a finals de segle XIX, Josep Ordines Escales es va iniciar en l’ofici de trinxeter. Ell i la seva dona, Joana Aina Bernat, tengueren quatre fills: Antoni, Guillem, Tomeu i Josep. Tots ells aprengueren l’ofici guiats pel seu pare. Per tal de no fer-se la competència entre els germans, Antoni es va traslladar a Porreres (pare de Juanita Ordines, gran) i en Tomeu a Muro (pare de Juanita Ordines, petita), a la vila quedaren Guillem i Josep.
Aquesta família de trinxeters va seguir amb l’ofici fins als nostres dies a Sineu mateix i a Llucmajor. A Muro, els pares de la nina morta en l’accident, Tomeu Ordines Bernat i Catalina Ferriol Vanrell, seguiren la seva vida així com van poder, i al cap de poc temps van tenir una altra filla, i, com passava en aquell temps, li posaren el mateix nom, Joana Ordines Ferriol, viu a Muro.
Francisca Ginard ens explica que ella va tenir molta relació amb la família dels trinxeters de Porreres, ja que un conco seu, amb qui es duia molt pocs anys de diferència treballava amb els trinxeters de Porreres, “molts dels ganivets en lloc de dur gravat el nom “Ordinas” haurien de dur el nom del tio qui era qui els feia” assegura.
NOVETATS
Una vegada TotPla hi ha hagut publicat aquest reportatge la curiositat del fet ha duit a trescar als investigadors i curiosos del Pla. Un d’ells és Joan Vanrell, de Sineu, qui ens ha fet arribar aquest retall de premsa del diari La Almudaina del 16 d’agost de 1947. Això fa que haguem d’avançar aquest fet un any i no es produís el 1948 com ens havien dit totes les fonts consultades sinó que fou el 14 d’agost de 1947, ara fa 77 anys.
Així mateix, a través de les xarxes socials de Tot Pla ens han fet saber, com imaginàvem, però no havíem pogut confirmar que aquell any es van suspendre els actes festius de les festes de la Mare de Déu d’Agost a Sineu. Així, Antònia Maria Artigues Estarellas ens ha dit que “Els meus pares de Sineu m’ho contaren i deien que se suspengueren els actes de les festes”.
(Voldríem agrair a Guillem Mas Miralles la cessió de les fotografies i que ens fes coneixedors d’aquesta petita història del Pla de Mallorca. Finalment, assenyalar que qui primer va explicar aquest fet, fou, no cal dir-ho, la Premsa Forana. Així ho explicava, el 1981, la revista Sant Joan).