Joan Galià Lleonart, in memoriam
Aquesta història atrapa, et remou, no et deixa indiferent, però la pregunta immediata quan la coneixem és: per què l’hem tenguda tants d’anys amagada? Per què no hem fet nostre en Joan Galià Lleonart quan ell des de la seva arribada a Algaida com a mestre, el curs de 1931-1932, es bolcà completament dins la societat algaidina? I quan, a més, una vegada acabada la guerra, tornà a triar el poble d’Algaida com a lloc on viure després del seu periple?
El silenci imposat per la dictadura franquista va durar 40 anys i, entrada la democràcia, moltes històries (com la seva) encara feia por contar-les. Per sort, a principis dels anys noranta Gabriel Janer Manila la recuperà i, el 2002, Rafel Antich publicà Memòria als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la Guerra Civil de 1936, llibre en què apareixia la seva biografia.
Coneixent el desenllaç que hi va haver després de la Guerra Civil (1936-1939), per què en Joan Galià confià a tornar el 1939 a un poble que ja no era el mateix i on, a més, molts amics seus havien estat assassinats a les cunetes? Què li feia pensar que no li passaria res? Segurament, el fet de tenir-hi els pares i de pensar que hi tenia la feina de mestre (una feina per la qual s’havia desviscut; havia estat un d’aquells mestres de la República en majúscules) va fer que tornàs a Mallorca.
En Joan Galià havia arribat a Algaida amb 25 anys, ell era de Calonge (Girona) i havia obtingut la plaça en propietat després d’interinatges a Catalunya i Galícia. Els seus pares eren de la zona de l’Empordà, on havien treballat a la indústria surera, i es traslladaren amb ell a Mallorca.
Ben aviat, després de prendre possessió com a mestre de l’escola de nins, es va implicar en la vida política local i va formar part del nou partit republicà, Acció Republicana. Ell, que era un acabat d’arribar en aquest poble del Pla, ja era un més dels joves (i no tan joves) compromesos amb els valors de la República que tenien ganes de canviar-ho tot. Ni més ni manco, es convertí en el secretari de l’organització republicana.
A Algaida tot estava per fer i l’esquerra en aquells moments es trobava en el poder amb una batlia encapçalada pel seu company de partit Antoni Mulet Gomila. Ho tenien clar: s’havia d’acabar amb l’analfabetisme, s’havien de construir més escoles a tot el municipi. El canvi social i el camí cap a la igualtat havia de venir gràcies a l’educació i la cultura. Qui també ho creia i ho anava predicant era l’estudiant de magisteri Pere Capellà, que formava part de l’altre partit republicà, el Partit Republicà Radical Socialista, més combatiu i més a l’esquerra. Els dos s’uniren també per crear, per primera vegada al poble d’Algaida, una biblioteca municipal que va ser inaugurada el 1932.
Joan Galià fou nomenat director interí de l’escola de nins el 1934. En aquells moments ja s’havia sol·licitat la creació d’una nova escola per a Algaida, però no fou inaugurada fins poc després de la guerra (l’actual CEIP Pare Bartomeu Pou). Podríem dir que durant tot el govern del període republicà hi hagué un grup de gent al poble que des del primer moment que s’instaurà la Segona República treballà per veure feta realitat la nova escola pública no només a Algaida, sinó també als altres nuclis de població, Pina i Randa. De fet, els algaidins, ben aviat després d’haver-se proclamat la República, aconseguiren una subvenció i uns plànols de l’arquitecte Guillem Fortesa.
Implicat en el dia a dia per l’educació dels nins i nines del poble, també organitzà colònies escolars que ell mateix va dirigir. A part, allà on tengué una implicació especial fou en la comissió de substitució de l’ensenyament per tal d’aplicar la nova normativa laica i suprimir l’ensenyament als convents de religioses del poble (Llei de Congregacions religioses de 1933). No hi ha cap dubte que l’aplicació d’aquesta llei va tenir una repercussió molt forta i brutal a partir del cop d’estat de 1936 sobre els mestres republicans, ja que ells havien estat els caps visibles de la comissió. La qüestió religiosa en aquest poble va ser molt tensa i es varen produir diferents torcebraços entre els polítics republicans i el clergat algaidí. Això es pot constatar amb fets com, per exemple, el que succeí el 1936 quan el batle Pere Llull (d’Esquerra Republicana Balear) revocà un permís de celebració de la Diada de Castellitx. O, per citar un altre exemple, amb l’enrenou que es va produir entre les beates i les falangistes locals que s’enfrontaren a unes al·lotes de Campos per haver entrat en falda pantaló dins l’església. A més, és important assenyalar que es produí una important pugna pel tancament de les escoles religioses, fet que enemistà els republicans amb el clergat local i la gent de dretes.
Galià, com d’altres, quan va esclatar la guerra, es trobava a Barcelona per tal de participar en l’Olimpíada Popular antifeixista (una iniciativa que sorgí en contraposició a les olimpíades de Berlín, que transcorregueren amb Hitler al poder). Desconeixem el seu periple durant la guerra i si participà en algun front de lluita. Sobre ell hi ha encara molt per descobrir. El que sabem és que, un cop acabà el conflicte, decidí tornar al poble d’Algaida tot i els canvis polítics soferts arran de la victòria de les dretes i la repressió total cap a la gent d’esquerres, molts d’ells amics seus.
Malgrat la seva decisió de tornar a Algaida per recuperar la seva plaça de mestre, no va poder suportar el dolor i la fam que patiren els vençuts. El 2 de maig de 1940, després de la mort del seu pare dies abans per un vessament cerebral, amb falta de forces i malalt i després de saber que no podria tornar exercir com a mestre a l’escola pública d’Algaida, es llevà la vida. Ho va fer ofegant-se al respatller del llit; a casa seva, al carrer Cavallers, número 18, d’Algaida. El trobà la seva amiga Andrea Bordoy, mestra de parvulari de nines. Una història tràgica i trista; també la de la seva mare: en qüestió de dies perdé el marit i el fill.
Com hem dit, ens ho va contar en el seu moment l’escriptor Gabriel Janer Manila i en Rafel Antich al seu llibre sobre la repressió i la memòria republicana d’Algaida. D’altra banda, fa poc, de manera casual, també l’historiador Tomeu Carrió, a partir d’una fotografia d’una colònia escolar en la qual Galià exercia de director, recuperà la seva trista història a més de recomponsar-ne la vida i la relació amb el poble d’Algaida. En Tomeu també ha recuperat unes històries impressionants, que vos recomanam per continuar la lectura sobre ell, que transporten a la duresa de la postguerra.
Joan Galià Lleonart tenia unes fortes conviccions polítiques; basta veure que era el secretari d’Acció Republicana d’Algaida i que estava afiliat a la Societat Balear de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT, segons consta al seu expedient de depuració. Des del primer moment va ser un d’aquells anomenats mestres de la República. Això volia dir que, com per a tots els republicans, per a ell l’escola havia de servir d’instrument per avançar cap a la igualtat social.
Ara tenim el deure pendent de sentir-nos orgullosos d’aquests mestres que, com Joan Galià Lleonart, donaren la seva vida per l’educació i la cultura d’un poble.