Aquesta és la quarta d’una sèrie de cinc cròniques sobre les sortides del dimoni a pobles d’Es Pla on el dimoni balla, pega i encalça. Anam a Montuïri per la revetlla de Sant Bartomeu a veure la sortida dels Cossiers i el dimoni. Enguany, després de més de dues dècades amb en Joan Mesquida fent de Banya Verda, el relleu ha passat a en Tomeu Fullana, qui fins ara havia fet de dama.
“Ho vaig decidir dia 23 d’agost de 2023. Devers les cinc de s’horabaixa, quan me dutxava. Sa dona me va demanar què tal, i jo li vaig dir: “com a darrer any…”. “Com a darrer any?”, me va demanar, i vaig dir, “sí”, i me vaig posar a plorar. I vaig anar a vestir-me”. Qui conta això és en Joan Mesquida Llinàs ‘Gip’. Quan diu que se’n va anar a vestir vol dir que va anar a posar-se el traje i la careta de Banya Verda. Durant vint-i-dos anys, des del 2002, havia fet de dimoni de Montuïri i aquell horabaixa sortia a fer-ho per darrera vegada.
La d’avui no és la història d’un home que fa de dimoni. Tampoc la de dos homes, o tres homes, que han fet de dimoni, un darrere l’altre. No vol ser una cronologia com de família reial, on cadascú té un trosset de temps a nom seu, no, perquè el dimoni no és ningú. Si no s’aixequés mai la careta, ningú no sabria què nom, ni de qui és fill, ni si és de casa bona o de casa pobra, ni si és d’aquí o si és de fora. Seria el dimoni i ja està. Però, ai las!, bullint dins un vestit de tela de sac, encalçant, fent lloc per carrers estibats de gent, pegant a tort i a dret… sí o sí s’ha d’aturar a descansar i ha d’aixecar-se la careta.
Beure, respirar, saludar a qualque nin petit, i seguir. I, en aquest impàs de temps, entre que s’aixeca la careta i se la torna a baixar, neix la pregunta que batega darrere aquesta crònica: “Qui fa de dimoni?”.
Els vint anys anteriors a n’en Joan Mesquida, fins al 2001, va fer de Banya Verda en Juanjo López Viñas, que s’havia mudat de Palma a Montuïri quan feia la mili. Ara torna a viure a Palma i, per telèfon, explica que quan ell va agafar el relleu va prohibir als jovenots del poble – i amics seus – que fessin amb el dimoni el que volguessin: “els vaig dir que jo no volia que me mantegessin, que el dimoni és el dimoni, i per jo el dimoni era un estendard de respecte, de por”. I, barrota en mà, van fer-li cas. Així, el dimoni, interpretat pen Juanjo, feia una passa important per recuperar l’autoritat; que és com tot: ara que la té pareix que l’hagi tenguda sempre, però en realitat va i ve, i així com es guanya, es perd, i així com es perd es recupera.
Fer de dimoni, fins fa ben poc, era una cosa mal vista. Solia fer-ho gent de classe social baixa i s’arribava a “convidar” a algú del poble del costat perquè interpretés el paper. Aquest rebuig s’ha anat oblidant i ha quedat eclipsat per l’estima; Gabriel Mayol explica com la cultura popular va revifar a partir dels anys 70, i com ara la festa – és el cas de Sant Bartomeu a Montuïri – s’ha convertit en “la màxima expressió de la identitat d’un poble”. Si la
festa és el dia més important de l’any, idò, és difícil no aplaudir a un dels seus protagonistes: el dimoni. Però encara arriben ecos d’aquella por al dimoni, no la por de que t’endevini amb una llanderada, sinó la por religiosa, el rebuig.
Explica Joan Mesquida que, en principi, el 2001 no havia de ser ell el dimoni, sinó un company seu, però a casa seva no li varen deixar. “Es cossiers estan ben vists, però el dimoni, en aquell temps, era es dolent de sa festa, i no li varen deixar. A jo, per exemple, sa padrina me va dir que no tornaria a entrar a ca seva si feia de dimoni. Es primer any no vaig entrar, però es segon i es tercer ja ho va entendre, i ja va estar”. I, més endavant, afegeix
mig riguent: “començava s’agost i veia es al·lots de quatre fins a deu anys que si anava pes mateix costat de sa vorera, tac!, se canviaven cap a s’altra. I ses persones majors igual, deien: no t’acostis, no t’acostis”.
En Juanjo conta d’un dels que el varen precedir: “En Joan Panxo va deixar de fer de dimoni perquè estava casat, va tenir descendència, dues nines, i a ses nines no els hi deien pes seu nom, els hi deien ses filles del dimoni. I ell voler deixar de fer de dimoni, perquè no eren ses filles del dimoni, eren ses filles seves, d’en Joan”1. Ell, en canvi, diu que no va pensar mai si per fer de dimoni el mirarien malament. “Pensava que actuava d’alguna cosa dolenta, però que no tenia per què voler dir que es poble no m’estimàs, que me podia guanyar es poble fent lo que fa el dimoni, però amb gràcia, ben fet”.
Després que l’any passat en Joan Mesquida pengés la careta, qui agafa el relleu és en Tomeu Fullana Gomila, que durant quinze anys ha estat la dama dels Cossiers. Som amb els dos a cal dimoni nou, seiem a la taula del menjador, on l’aire condicionat ens empara de la calor de les dotze del migdia: “Jo crec que el que han fet es darrers dimonis és dignificar molt sa figura i que sigui un orgull representar-ho. Jo et puc dir que si no hagués vist en Joan fer de dimoni – que és es que jo més he viscut – no ho hauria volgut ser. Quan vaig començar a fer es assajos només pensava en ser cossier o dama”.
Fullana, que va estrenar-se aquest 15 d’agost sota amenaça de tempesta, diu que “quan te vesteixes i te poses sa carota te converteixes en un altre, ets el dimoni en aquest moment. Ja no ets en Tomeu, ni en Joan, ni ningú. Te canvia totalment sa teva personalitat. I és molt guapo veure-ho tot a través d’aquests ulls de sa carota, tan petitons”. Podríem dir, pot ser, que “el dimoni” i “qui fa de dimoni”, encara que no se poden separar de tot, tampoc són la mateixa cosa.
“A jo – diu en Joan – m’ha passat que un any uns s’empenyien i un me va ferir i me va tomar una banya. Vaig començar-li a donar llenderades a qui me l’havia tomada, i quan vaig sentir sa veu vaig veure que era es meu germà. Però no me vaig aturar, és com un altre, s’ha de respectar a n’el dimoni, i a n’es Cossiers, i a tots. Vaig dir, el posarem a lloc a n’aquest, i va resultar que era es meu germà, però no se va queixar ni res, ho va entendre!”.
“Sempre li he dit a sa meva dona – diu per telèfon en Juanjo – que quan m’hagi posat es traje no tenc prioritat per ningú, ni per tu o pes meus fills, totes ses persones són iguals. Fins i tot jo he estat barallat amb gent i els he cridat perquè es seu fill pogués venir a veure es dimoni. Perquè es nin no té cap culpa de jo ni de son pare. Té dret a anar a n’el dimoni com tots els altres nins. No hi ha diferència que sigui conegut, menys conegut, que m’hagi
barallat amb ell, que sigui sa meva dona, o que sigui sa meva germana, no faig diferències”.
Si la festa posa en pausa la vida normal del poble, pareix com si la careta posés en pausa la vida del qui se la posa. Com expliquen l’experiència els que han fet de dimoni recorda a la forma de funcionar de rituals d’arreu del món, cristians i no, on l’individu deixa de ser ell mateix durant una estona i passa a formar part d’una cosa més gran, d’un grup, d’una festa.
I, com en un ritual també, els objectes que en formen part reben un tracte especial.
– Mai se posa sa careta per entrenar. Entrenes normal, com entrena un runner, que deim avui en dia. Fins dia 15 d’agost no te la poses – diu en Joan Mesquida.
– Sa gent se pensa que el dimoni corr amb casc, però no, són mites – afegeix en Tomeu Fullana.
– Sa careta només se treu de dia 15 a dia 25.
– Si no, perdria sa gràcia. Tu al dimoni el veus dia 15, 23, 24 i 25.
– Jo sempre he tengut sa careta, es traje, tot lo del dimoni, dins una caixa antiga de ma mare. Quan acaben ses festes se fa net tot, i fins dia 15 d’agost de l’any que ve no se torna a treure.
Just aquí on ara seiem, en aquest menjador, va ser on fa un any en Joan Mesquida va dir a tots els cossiers, i a tots els amics, que es retirava. Era a mitjan volta. En un parell de minuts van organitzar-li un petit homenatge, el conta així: “Baixàvem es Pujol cap a Plaça, que per jo és es millor lloc de tots. Quan vàrem acabar es ball me vaig tirar en terra, i després vaig partir a córrer, i vaig veure que tothom s’obria. I vaig dir cagondell… no sabia si havia de pegar… no sabia què havia de fer…”. Si normalment els jovenots es posen a posta davant el dimoni i el piquen perquè pegui, ara li feien un passadís fins a Plaça i fins Can Xorri. Per una vegada, en Banya Verda no havia d’obrir camí a llenderades i el deixaven córrer ample, com donant-li les gràcies. “Potser eren cent cinquanta o dos-cents metres… va ser una cosa molt guapa”, acaba.
NOTA:
- Segons la versió de familiars d’en Joan ‘Panxo’, el motiu pel qual va deixar de fer de dimoni va ser un problema de cor i sempre va estar orgullós del seu paper a la festa. Fos o no un dels motius per deixar-ho, sabem que l’expressió “les filles del dimoni” o “els fills del dimoni” han estat habituals per referir-se a la descendència dels qui feien de dimoni, no només la d’en ‘Panxo’, sinó també a la d’altres. Formar part, amb orgull, d’una festa, i que existeixin certs judicis, no són incompatibles.