Arriba la quinta i darrera crònica entorn d’alguns dels dimonis d’estiu del Pla de Mallorca. Petra, Algaida, Vilafranca, Montuïri i ara Sant Joan són pobles on el dimoni hi té molt a dir.
Com un motor de set pistons, Sant Joan té set dimonis. Peguen tots. Pam!, Pa-pam! Pam! Sempre hi ha una llendera que esclafeix i, per això, sempre hi ha qualcú que el feren, que cluca els ulls un instant i sent a la cama un mal intens, una mescla de cop i de cremada i, com una enrampada, adrenalina a rompre. “Qui no vol pols que no vagi a s’era”; se sent en tot moment, a tots els pobles on el dimoni encalça i pega, i surt fins i tot per escrit als programes de festes.
El motor arranca a les set i mitja i, passades les deu del vespre, encara es resisteix a fer el darrer alè. Els xeremiers en toquen una altra, i una altra, i quan no toquen s’improvisen càntics, i els dimonis arrien fuetades com si mai no haguessin de cansar-se. Finalment, entren a mè coll a l’Ajuntament, d’un en un: Avarícia, Enveja, Gola, Ira, Luxúria, Peresa i Supèrbia. Hi ha un dimoni per cada pecat capital. Se’n van ovacionats com els herois i les
estrelles del rock.
“Molta gent diu: voltros passau gust de pegar, però pegar fort és lo de menys – explica Arnau Matas Mayol, un dels set dimonis – és s’experiència, sa cara que fa sa gent quan tu la mires, no ho sé, és mal d’explicar el que veim des de dins sa careta. O diuen: tot es temps me miraves, i tu a lo millor els havies mirat un pic, però sa por que tenim tots a dins al dimoni, des de petits, és el que fa que et facis aquestes pel·lícules després, quan ho vius”.
Els dimonis de Sant Joan no s’aixequen la careta. Beuen aigua per un tubet de plàstic, però no es descobreixen en cap moment de la llarga volta. “Quan me vaig pegar es cop – explica Arnau, que durant la sortida d’enguany va rebre un cop fortuït a les costelles – me faltava s’aire. Vaig fer obrir una casa d’un particular, vaig entrar-hi, i vaig entrar dins es bany per poder-me llevar sa careta sense que me ves ningú. Lo que tenim molt clar a Sant Joan és
que el dimoni no és una persona, no l’han d’identificar amb una persona. El dimoni és el dimoni. Per això tenim prohibit llevar-mos sa careta. Els nins han de veure el dimoni, no un home vestit de dimoni”.
La presència del dimoni a les festes santjoaneres ve d’enrere, ja està documentada el 1734. Però, alhora, la festa d’ara, amb els set dimonis que abans de la sortida son “condemnats”, amb el passacarrers que els va recollint pel poble, carregant-los a un carro, amb un glosador – en Joan Matas “Ditaler” – que durant el recorregut fa broma i sàtira amb cada un dels pecats i amb l’actualitat social i política, amb el tancament dels dimonis a l’Ajuntament i
la seva posterior “sortida rabiosa”, hores després, tota aquesta festa és recent. Va començar fa quaranta anys amb la iniciativa del Centre Cultural de Sant Joan de fer el primer vestit i la primera careta.
Què és, idò? Una festa tradicional o és una neofesta? És antic o és modern? Val la pena, en aquest punt, que facem una mica de rotonda, voltar un poc per mantenir el rumb. Na Lluïsa Febrer Bausà és dibuixant i santjoanera. El 2016 va fer el traje que enguany, a la sortida rabiosa, duia la Peresa, i explica lo següent del seu art: “A n’es meus dibuixos sempre hi ha dimonis. A sa carrera, i per tot, sempre m’havien empès a fer un art global, a abraçar molt, a petar-la, a anar a galeries per tot el món. I un dia vaig pensar, què putes, tio. Crec que sa gràcia és s’art ultra local, emprar els símbols que te fan únic. Crec que davant sa deriva globalitzadora neoliberal sa gent s’ha d’aferrar a algo, i cerca pertinença. I jo vaig arribar a n’aquesta conclusió d’explotar els símbols que tenim. Després mesclar-ho amb altres corrents que m’agraden, però explotar i renovar lo que tenim aquí”.
Explotar i renovar el que tenim aquí potser és, justament, el que també han fet aquestes noves festes. Que tampoc no són neofestes del tot perquè beuen d’enrere, però que han potenciat un aspecte concret de la tradició – el dimoni, avui en dia, encalça i pega com mai no ho havia fet, o no se’n tenen registres -, han abandonat certs aspectes – l’Església catòlica, per exemple, ja no té cap paper en festes com la sortida dels dimonis de Sant
Joan – i n’han afegit i versionat d’altres: xeremies, flabiol, tambor i tamborino, la figura del glosador…
El dematí, durant Sa Condemna, uns joves duien escrit a l’esquena, en unes camisetes: “qui perd el seu origen perd la seva identitat”. Quan ho he llegit he pensat: “quan és aquest origen?, fa deu anys?, en fa cent?, o tres-cents, quan sa festa no tenia quasi res a veure amb el que és ara?”. I després he pensat que pot ser l’origen no és un moment en el temps. Que pot ser l’origen és un estat, una experiència que a vegades passa i a vegades no, que el temps transcorr i aquest “origen” hi apareix i desapareix, com potades d’un animal damunt la terra banyada.
“[Els dimonis] són violents, però que sa gent no s’ho pren com a violència. Vist des de defora, sí, però per jo és una manera de fer pinya, una manera que té sa gent d’estar junta.
Anar-hi és anar a combregar amb sa festa, malgrat que no corris, és com que et dona un passaport de ser part del poble. Jo sent que a Sant Joan hi ha molt d’orgull de poble, molt de patriotisme”, diu na Lluïsa. “A jo – diu n’Arnau, que ha fet més de vint-i-cinc anys de dimoni – em diguessis, abans de sortir: te don deu mil euros si no surts, i no els agafaria. És una emoció que és mala d’explicar”, acaba.
Aquí acaba la cinquena d’una sèrie de cinc cròniques sobre els pobles del Pla on el dimoni encalça, balla i pega. Tot ve d’una imatge de fa uns anys: el dimoni corr darrere un jove. Esprinten ells dos tots sols. Es deuen conèixer. Arriben al final de la carretera tallada. El jove veu que no té més metres per córrer i bota tot el que pot. Quan és enlaire, el dimoni – que duu una verga d’ullastre -, l’endevina amb una fuetada tal que romp la branca i n’hi han de donar una altra. I tornen els dos, segurament caminant, cap a la multitud, a seguir amb la festa. Esperem haver fet justícia a aquella imatge. Que alegria i violència, adrenalina i coratge, s’hagin vist com a part de la mateixa festa.
I qui no vol pols, que no vagi a l’era… i aire! Que deixa el blat i s’enduu la palla. Perquè a l’era no només hi ha pols, també hi ha el blat, la farina, el pa. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era, però qui vulgui blat, que hi vagi. Que millor que no tenir-li por a n’el dimoni, és tenir-n’hi i córrer-hi davant igual.