El Puig de Bonany i els edificis religiosos que el coronen són emocionalment compartits històricament pels habitants de Petra, Sant Joan i Vilafranca. El petit cim de 317 metres s’eleva sobre la part nord-oriental de la comarca d’el Pla. Abans de ser canviat de nom l’any 1606, era conegut amb el nom de Puig de Maria o de Son Burges. Des d’aquest aparentment poc destacable promontori es pot observar pràcticament tota l’illa de Mallorca. Si les condicions atmosfèriques ho permeten, abastarem qualsevol punt de la Balear Major des de la seva central posició. Sempre que la presència d’altres obstacles geogràfics en la línia de visió no ho impedeixi és clar.
Fem una proposta per arribar al turó des de la població de Vilafranca de Bonany, situada al sud del pujol. Farem servir camins, senders, tiranys i segments d’estretes carreteres veïnals. L’anada seguirà el Camí de Son Morei com a eix principal i la tornada transcorrerà pel Camí de Bonany. No ens n’adonarem, però les nostres passes ens portaran a fer un recorregut pels tres municipis que comparteixen la devoció per la Mare de Déu de Bonany. L’home imposa fronteres allà a on la natura no fa distinció.
La descripció presenta un recorregut integral, partint i arribant des de l’aturada del TIB a la plaça Tomeu Penya de Vilafranca. Les línies 401, 417, 442 i A42 li donen servei al moment de escriure aquesta crònica. Superarem un desnivell que no arribarà als dos-cents cinquanta metres. Hi ha alguns indicadors i algunes fites. Ocasionalment, ens tocarà localitzar i recórrer senders enmig de la garriga. L’orientació no hauria de convertir-se en un problema. Insistim a fer ús d’un mapa per evitar incidències. No hi ha punts de proveïment d’aigua fiables més enllà dels establiments hostalers de l’indret.
Insistirem a dir que consulteu la previsió meteorològica per evitar esglais i corregudes. En condicions meteorològiques adverses, especialment amb altes temperatures, es desaconsella absolutament. Encara que no és llarga, requereix esforç i capacitat física. Per a tots els públics sempre que estiguin acompanyats per persones amb experiència.
Camí de Son Morei
Des de la Plaça Tomeu Penya –que honora el nom artístic de l’il·lustre cantautor vilafranquer Bartomeu Nicolau i Morlà – enfilarem cap al nord pel carrer del Pare Jaume Rosselló. Tombarem al tercer cap de carrer a la dreta, enfilant el carrer del Vent. Aquest està bellament decorat amb arbres del gènere cítric i estructura tota la part superior de la població. Una mica més de dues-centes passes més enllà arribarem a la cruïlla amb el carrer del Nord a la que voltarem a l’esquerra. Identificarem clarament la intersecció per trobar-se allà els primers solars buits i no construïts.
Seguim cap al nord per girar a l’esquerra novament i, a poca distància, localitzarem una vell a via asfaltada que es dirigeix cap a Tramuntana amb un senyal de trànsit que indica “Camí Tallat”. La diminuta construcció de l’ermita apareix a l’extrem dret del conjunt muntanyós endomassat amb un espès pinar.
L’estreta cinta de gastat asfalt es dirigeix a Tramuntana deixant al costat dret un seguit de hortes i els seus arbres fruiters. El pendent augmenta progressivament fins a desembocar a la façana de Ca Na Vermella. És un bon punt per donar una ullada a la nostra esquena i admirar el paisatge d’Es Pla, estirant-se fins al Puig de Sant Salvador. L’escultura del Cor de Jesús damunt la cúpula principal de l’església parroquial de Santa Bàrbara guaita cap a Orient.
Passant pel costat esquerre de les cases, el camí es transforma en una pista polsegosa al cap de poques passes més. Aquí hi ha tres camins. Hem d’ignorar el que surt cap a l’esquerra i el que baixa cap a la dreta, seguint el del mig. Sense adonar-nos-en hem entrat en el municipi de Sant Joan.
Comellar des Fusters
El polsegós camí continua la suau pujada fins a obligar-nos a girar cap a la dreta i seguir a l’ombra d’una garriga. Una mica més amunt, deixant la Caseta de Miquel Penya a la dreta, girem de nou a l’esquerra per atracar-nos a les cases de Son Morei, avui en dia convertides en refugi per a visitants de butxaca plena. La senda continua nordejant tot deixant a llevant un conjunt d’amples marjades que ocupen el Comellar dels Fusters.
La senda esdevé tirany deixant al costat de ponent les cases del Sementer d’Es Cremat. Ens internem en un bosc que exemplifica perfectament l’adaptació a les dures condicions ambientals, el sol pobre i les precipitacions magres. El pi blanc, acompanyat d’una garriga formada majoritàriament per mates, romanís, estepes i xiprells, és el protagonista absolut. El senderó supera alguns arbres caiguts i petits murets en tant anem guanyant alçada de forma sensible i còmode a la vegada. A l’esquerra, pràcticament invisible per la vegetació, s’enfila el Comellar de Ses Salves.
El corriol va agafant tendència a anar cap a la dreta fins a arribar a una paret que ens indica que, a l’altre costat, la finca de Son Conill s’estén ocupant la part superior d’aquesta petita elevació. Es Cremat se situa a l’esquerra. No ens queda més remei que seguir el mur en direcció al nord-est en una suau baixada, aferrats a la tanca que separa la finca de Son Patxeco de Son Conill.
Ermita de Bonany
Arribem al punt a on hi ha la barrera de Son Conill a on desemboca el Camí de Son Patxeco. Ara toca seguir el parapet de la finca per la part exterior en sentit ascendent. Inadvertidament ja hem entrat en les terres del municipi de Petra. Anem guanyant perspectiva i, finalment, veiem els edificis del Santuari de Bonany per damunt del circ de Son Bendinat. Arribats a un primer replà, ens quedarà a sinistra la Barrereta d’Es Calderers pel que, en baixada per l’anomenat com a Comellar del Forn de Calç, arribaríem a l’emblemàtica finca santjoanera.
El camí és clar i ens dirigeix en suau gir cap a gregal en direcció a l’imponent massís del santuari. Les Serres de Llevant i la seva capital, Manacor, es presenten als nostres ulls mentre transitem per aquesta natural balconada. A mig camí, a l’esquerra i mig amagat darrere un conjunt atapeït de garriga, hi podem trobar el vèrtex geodèsic que marca el punt cimer de Bonany a 316 metres. Poques passes més endavant, desemboquem a la part posterior del conjunt.
Sembla que a cavall dels segles XV i XVI Mossèn Miquel Vicenç, aleshores rector de Petra, va fer construir una petita capella per albergar una imatge de la Mare de Déu. Segons sembla, un pastor l’havia trobada als encontorns d’unes surgències –avui conegudes com la Fonteta de la Mare de Déu- a on els cristians l’havien amagat en temps de la dominació andalusina. S’unia així a una llarga tradició d’imatges sagrades trobades miraculosament, tan habitual a les nostres terres.
L’any 1606 una gran sequera provoca desencís i preocupació en la comarca davant la previsible pèrdua de les collites i els fruits de les terres. S’organitzà una gran comitiva que tingué com a destí el petit oratori. La pluja va arribar poc després i l’anyada se salvà. La petita elevació i la bastida erigida reberen a partir d’aquella feta el nom de Bonany. El temple actual es bastí entre el 1920 i 1925 sobre les restes d’un anterior d’estil barroc. L’escultura de fusta policromada de la Mare de Déu de Bonany s’allotja en una capella ubicada darrere l’altar.
La visita als edificis i el gaudi de les espectaculars vistes sobre gran part de l’illa es poden fer aprofitant l’existència de les instal·lacions d’una àrea recreativa dotada de taules, cadires i ombra.
Camí de Son Torrat
Sortim del conjunt religiós per la rampa que s’orienta al nord-est. Després de les columnes que la guarden hi ha una escala de pedra que surt a mà dreta. La seguim i desemboquem en la carretera. Just al davant un tirany s’interna en la garriga i ens comunica amb l’asfalt una mica més baix. A pocs metres i a l’altre costat, un sender que es dirigeix cap al sud ens permetrà abandonar definitivament la carretera.
Anem descendint enmig d’una garriga mixta amb el carreró fent algunes voltes. En una d’elles, un senyal ens indicarà una sortida a l’esquerra per visitar la Fonteta de la Mare de Déu. En el moment de fer la caminada el camí estava impossible per la caiguda d’alguns grans arbres. Per poc que pugueu, es tracta d’una visita obligada. Com s’afirma en la web de l’ajuntament petrer “Abans de l’arribada dels ermitans a Bonany era un albelló que ells canalitzaren i bastiren de marjades per a millorar el cultiu. L’any 1915, els ermitans construïren damunt el clot de la Fonteta una cova de pedres on col·locaren al seu interior una imatge de la Mare de Déu (obra de Guillem Galmés) i trossos d’estalactites i estalagmites procedents de la cova d’en Tugores.”
Finalment, desemboquem en l’ample Camí de Son Torrat (finca situada més a l’esquerra, cap a llevant) i tirem cap al sud-oest. En alguns mapes aquesta via és anomenada també com a Camí de Bonany. I és que, en aquestes terres, tots els camins porten a Bonany!
El camí fa un gir al punt a on neix el camí que porta a Son Bendinat. Veiem per la dreta la balconada per la qual hem arribat de Son Conill a Bonany. La passejada en constant i discret descens ens va oferint vistes sobre les Serralades de Llevant i les terres que s’estenen en el triangle entre Petra, Manacor i Son Serra de Marina. El perfil de l’Ermita atalaia encolomada damunt els pinars. Als costers que baixen, alguns ametllers, garrovers i figueres lluiten per sobreviure en aquest entorn poc agraït. Les cases de Can Moragues, Son Bacs, Can Batlí de Dalt, Can Julià i Sa Carrotja ens acompanyaran en aquest improvisat i excitant viatge per l’arquitectura popular de la pagesia mallorquina. La pista dona pas a una cinta pavimentada que fa una ziga-zaga dreta-esquerra just abans de l’entrada a la finca de Can Gotlet.
Iniciem ara una llarga baixada amb una bona grapada de camins i tiranys que s’obren a banda i banda. Alguns d’ells ens portarien més directament al punt de partida. Però haurien de fer camí per propietats privades i no volem complicar ni complicar-vos l’existència.
Els noms de les finques tenen gust a terra treballada per generacions de pagesos valents i madones brillants; Can Monget, Caseta d’en Joan Not, Ca l’amo en Joan Ramon, Ca Madò Caietana, Can Marc, Can Perico… Finalment, arribem a una intersecció amb una carretera que ve de la dreta. Girem i ens encaminem cap a Ponent retornant al punt de partida. A poques passes travessarem la línia imaginària –inexistent en el paisatge i la terra- que ens retorna al municipi de Vilafranca de Bonany. Els camins de Can Conill i de Son Patxeco vindran de Tramuntana. Un conjunt de construccions i instal·lacions per la guarda i cura d’animals animaran el retorn. Sabrem que som en el bon camí en veure les primeres llimoneres del carrer del Vent. Just basta desfer camí per acabar bonament la caminada.
Temps aproximat unes tres hores i mitja sense comptar aturades.
Referències
MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca
Diccionari Alcover-Moll
Mapes Pla de Mallorca Editorial ALPINA
www.toponimiamallorca.net
Web Ajuntament de Petra
Wikipedia (diversos articles)
www.jaumesanso.wordpress.com
Un poble nascut al segle XVII
L’estudiós local Jaume Sansó i Caldentey disposa d’una més que interessant plana web sota el nom www.jaumesanso.wordpress.com en el que recull desenes d’entrades relacionades amb la història del poble i les gents de Vilafranca de Bonany.
Segons explica en una de les seves publicacions “… el fundador del poble fou Pau Sureda i Campfullós (1571-1650), noble mallorquí qu tenia el títol de Donzell de Mallorca i senyor de la Cavalleria de Sant Martí de l’Anzell (…) L’any 1620 estableix a una de les possessions del seu domini -a la de Son Pere Jaume-, el que seria el futur poble de Vilafranca.”
Sant Martí era una finca que abastava més de 3.200 quarterades de terres distribuïdes entre els municipis de Petra, Sant Joan i Porreres. Sembla que, desprès d’un primer intent infructuós any abans, el mes d’agost de l’esmentat any, es varen escripturar les vendes de les terres a favor dels nous colons. Vint-i-sis cap de família formaren el nucli original. La nova població se situaria a 300 destres (aproximadament 1.250 metres) al nord del conjunt principal de les cases de Sant Martí. Els primers colons varen compartir veïnatge amb els arrendataris d’algunes de les finques propietats de Pau Sureda, com ara les de Rafal Cremat, Albadallet, Boscana o l’Anzell.
El nom de Vilafranca tenia com origen que, per ser part integrant de la baronia, era un nucli de població franc de tota mena de contribucions i serveis respecte al regne, però no sobre les imposades pels senyors. Segons indica P. De Montaner, “…no contribuïen amb cap pit, càrregues, col·lectes, talles, imposicions, ni un altre gènere de dret, per ser els habitants de la cavallería francs, lliures i immunes de tota contribució, fins i tot de les temudes lleves.” Així s’explica l’èxit de la nova població, que en 1683 ja comptava amb 500 habitants.
Segon informa Jaume Sansó, “… els primers pobladors de Vilafranca -allà a principis del segle XVII- es componia -bàsicament- de colons nascuts a pobles voltant a Vilafranca: Sant Joan, Petra, Sineu… (…) els arrendaments i vendes de les terres de Sant Martí, també acabarien en mans de naturals de Porreres, Manacor, Montuïri -entre altres-, al llarg dels segles següents -XVIII, XIX i XX.” Els motius del noble fundador no eren altruistes sinó més aviat pràctics. Volia que els treballadors i jornalers de les seves terres habitessin a poca distància, per tal d’evitar desplaçaments i augmentar la productivitat.
Curiosament, els habitants del poble estaven sotmesos a un peculiar règim administratiu. Sansó ens indica que “Des de la fundació del poble -1620- fins a la seva independència municipal -1813-, existien, solapadament, dues administracions que tenien empriu sobre el nostre poble: l’administrativa (pertanyent a Sant Joan o Petra segons on es tingués la residència) i la jurisdiccional (que exercia la “Cúria Baronial de Sant Martí” dins totes les terres del seu domini). Així doncs, els “vilafranquers” naixien o morien dins Petra o Sant Joan segons el domini municipal on vivien (Per exemple: Es Cremat, Rafal Figuera a Sant Joan. Aubadallet, Es Caparó a Petra).”
La Constitució de Cadis del 1812 trenca amb les estructures senyorials de l’antic règim d’origen feudal. En una de les seves normes determinava que les poblacions que tenien més de 1.000 habitants tenien dret a constituir-se en municipi. Es volia alliberar els pobles de la jurisdicció senyorial i establir un sistema uniforme d’Administració enfront de la complexa organització anterior, plena de privilegis i singularitats territorials. El 4 de juliol de 1813 es la data oficial del naixement de la nova entitat administrativa.
Els conflictes per la demarcació dels límits amb els municipis fronterers de Petra i Sant Joan s’estendrien al llarg del segle XIX i arribarien a principis del XX. Hi ha llocs a on a una banda del carrer pertany a un municipi i l’altra al veïnat. I originaria dites com aquella que afirma que l’església de Santa Bàrbara està dins terres de Sant Joan! I és que com deia un vell glosador, “La llengua d’un mal veí pica més que un escorpí!”.
ALTRES PROPOSTES DE XISCO SIMÓN AL PLA DE MALLORCA: