Esperança Ramis de Can Valero ha complit cent anys enguany. És la persona major de més edat de Sencelles i una de les de més edat del Pla de Mallorca. La seva mirada transmet humilitat, senzillesa i quelcom molt agradable que no podem descriure en paraules.
– Bon dia, Esperança, com estau, d’on us diuen a Sencelles?
– Molt bé! Els meus mals noms són de Can Petita per part de ma mare. La casa on vaig néixer era a Can Conet, i estava situada al carrer de Sor Francinaina. Per part de mon pare em diuen de Can Valero.
– Éreu una família molt nombrosa?
– Jo era la desena de dotze germans, dels quals només vaig conèixer a set. Vaig néixer al carrer Sor Francinaina 78 i molts de dies anàvem amb mon pare a la possessió de Can Castell, situada al terme senceller a prop del camí de Son Gat i de la carretera que ens connecta amb Algaida. Allà hi trobam Laiar, una finca on si fa bones plogudes, s’hi formen unes grans basses d’aigua. Res comparat, però, amb el que passava fa quaranta anys, on els joves hi jugaven amb barques. Ma mare ens hi deixava bajocada feta per al dinar quan tornàvem de fer les feines.
– Quins records teniu de quan anàveu a escola?
– Anava a escola al Convent, aquí al carrer de la Caritat, i les nostres mestres eren les monges. Encara els nins i les nines hi anàvem separats, cadascú a una escola diferent. M’agradava molt cantar i encara record algunes de les cançons! Hi vaig anar fins als onze, quan hi va haver el cop d’estat i va esclatar la guerra civil el 1936. La guerra ho va esfondrar tot. Va canviar a pitjor, Sencelles. La vida en aquells temps, de nina, era anar a escola els dematins, i el capvespre jugàvem als carrers o brodàvem, feien ganxet i ajudàvem a les feines de ca nostra a ma mare.
– Us venen molts de records…
– Molts! Record que quan vaig combregar -jo tenia vuit anys-, va ser el darrer any que ho feren al Convent. I em varen esqueixar el mantó amb una cadira! També m’agradava molt anar a matances. Les fèiem a ca nostra. Nosaltres matàvem dos porcs a l’any! I fèiem net! També, de vegades, ens hi convidaven a ca na Margalida d’Ayreflor, una possessió de Sencelles. El meu home era matador de porcs i va ensenyar a en Miquel Sastre, un veïnat d’aquí perquè n’agafàs el relleu.
– Què és el que més us agradava de les matances?
– El frit que fèiem per berenar! I també, la sobrassada, la pasta era molt bona. Nosaltres no convidàvem gent externa, només la família.
– Com subsistia una família tan nombrosa en aquells temps?
– A part de les matances, teníem un hort i hi sembràvem faves, ciurons, verdures. La resta ho havíem de comprar.
– Tota la família s’hi dedicava al treball del camp o hi va haver algú que volia dedicar-s’hi a una altra feina?
– Al principi sí. Llavors els darrers anys, el meu home i un dels germans varen anar a la fàbrica que es deia l’ALSA Espanyola, situada a la carretera que du cap a Cas Canar, i que es dedicaven a fabricar plantilles per a les sabates. Un temps, com passava a altres pobles, tothom feia sabates. Jo hi vaig començar amb tretze anys al taller de ca n’Ignasi.
– Quan éreu ben jove, jugàveu als carrers amb altres infants?
- Hi jugàvem molt! Els carrers no estaven asfaltats i hi havia una polsada a l’estiu! A l’hivern quan plovia tots hi anàvem plens de fang. Cada casa tenia tres o quatre infants i saps que ho érem de molts! Ara, als carrers no hi juga ningú… Per les festes de Sant Cristòfol, a Biniali, en Calino, un dels veïnats que tenia un camió, feia viatges i ens hi duia i tornava. Hi passàvem molt de gust. Quan fèiem el passeig amb ses parelles, les al·lotes joves, el fèiem a la carretera de Costitx!
– Us enrecordau de Can Garrover? Hi solíeu anar?
– Clar! Na Magdalena de Can Quaranta, era filla del batle i molt amiga meva -llavors es va fer monja- hi anàvem a ballar i a assajar-hi allà. Sobretot hi ballàvem boleros. A darrere, hi havia el camp de futbol de Ca s’Òliba i també hi anàvem a veure els joves quan hi jugaven.
– Com vàreu conèixer en Jaume, el vostre home?
- Jo tenia vint anys! Abans ja hi havia anat amb un altre, però ho vàrem desfer, no ens hi vàrem entendre! Un dia ho vaig deixar amb aquest i l’endemà ja anava amb l’altre! Jo era dins una casa amb amigues, ell s’hi va entregar i ja va estar! M’hi vaig casar amb vint-i-vuit anys a la parròquia de Sant Pere, a la capella de la Mare de Déu de Lourdes. Vaig tenir tres infants: dues filles, n’Antònia i n’Esperança, i un fill, en Felip. Ens en vàrem anar a viure a devora la Plaça.
– Com era la vida a devora la Plaça?
- A jo m’agradava molt, perquè ets al mateix temps al centre del poble i, també, a prop de la finca que tenim a fora vila. Hi havia molta vida perquè hi teníem el bar de Can París, Ca s’Escolà, Can Pep, Can Papa, Can Gep, ben devora ca nostra… El pa i les coques les fèiem nosaltres a ca nostra, teníem un fornet i ho aprofitàvem.
– Un temps, a Sencelles, hi havia un parell de sales de cinema. Hi anàveu?
- Sí, hi anava perquè hi anaven les amigues o a festejar, però tampoc era molt d’anar al cine. Jo hi anava al primer que es va obrir devora les batedores. També hi anava al cinema d’aquí devora la residència, a cal Metge Nadal, tota la façana era el cinema d’aquesta part del poble. Ma mare, quan festejàvem s’hi posava al mig de jo i de la meva germana i dels nòvios! Llavors no podies fer segons quines coses! Record la pel·lícula d’El último cuplé, de na Sara Montiel.
– Quin record teniu de les festes de Sencelles?
- Per Santa Àgueda era gros en aquell temps! Sempre hi feien carrosses i jo, un pic vaig formar part d’una comparsa. També, per la Beata de Valldemossa, vàrem fer carrosses i jo vaig anar vestida del Bon Jesús! Ma mare perquè em va dir que de cara jo era molt guapa! També record que hi havia ball per la Mare de Déu d’Agost i hi havia ball de boleros i ball d’aferrat. M’agradava molt ballar! Abans la banda de música passejava pels carrers del poble. Jo hi vaig néixer quan hi passava la banda de música, devia ser una premonició! A mi m’agradaven més les festes d’abans que les d’ara. Ara tot és massa modern i abans hi participaven més els veïnats.
– Quins canvis més rellevants hi veieu als temps que corren ara al poble? Sencelles ha canviat a millor?
- Després de la guerra vàrem quedar a l’estora. Ara tot ha canviat. Les coses del menjar, abans, ho fèiem tot nosaltres, ara tot s’ha de comprar. Abans, els pobres quedàvem a casa a doctrina, ganxet, brodar i feines del camp. Els rics anaven a estudiar. Ara molta gent té carrera, però que passa amb el camp? La carrera més bona que hi ha és la de fer feina al camp. Què farem sense conservar el camp a Sencelles i a Mallorca? No tenim ni forn a Sencelles, tot ho duien de fora. Qui muntàs un forn es faria ric! Ara tot es mor: els ametllers… I ara també hi pega el mal a les oliveres.
– Esperança, estic molt content -i molt orgullós- que hàgiu arribat als cents anys amb aquesta lucidesa, intel·ligència i alegria que transmeteu a tothom. Molts d’anys, per una banda, i per l’altra, moltes gràcies per haver-nos relatat una part molt important, no només de la vostra vida, sinó també de la història més recent de Sencelles.
– Moltes gràcies a vosaltres!