Només començar la conversa amb Antoni Sastre Gayà “de sa botigueta” (Sant Joan, 1925) i sabent un poc els antecedents de la seva vida i obra, ens adonem que mai no aconseguirem encabir en una entrevista tot el que té per contar. Als 98 anys la conversa és lenta, però fluida perquè tresca contínuament dins la memòria per explicar amb pèls i senyals tot el que recorda que és molt. Porqueret, mosso de ferreria, comptable, pagès, fotògraf… en Toni no només s’ha guanyat la vida de múltiples maneres sinó que també ha guanyat i bé el temps que la vida li ha atorgat.
– D’on vos vé el malnom “de sa botigueta”?
– Ma mare va quedar viuda que jo tenia 3 anys i havia nat també un germà meu. I amb dos infants no podia anar a jornal perquè havia de cuidar els al·lots, per això va posar una botigueta petita dins una casa i la va omplir d’estanteries així ja tenia més o manco per viure. Va haver de manllevar cent duros que li va deixar l’apotecari, don Climent, que era una de les famílies benestants del poble, dels únics que tenien doblers, perquè els altres eren foravilers. I ell i un germà seu tenien la Caixa Rural i deixaven els doblers i cada any havien d’anar a tornar quatre duros a aquesta família.
– I què recordau de la botiga?
– Era una botiga un poc rara perquè na Margalida Maiola tenia una botiga petita que li deien Ca na Maiola al carrer del Frare Jaume, però sa madona es va casar amb en Francesc de Consolació i canviaren, feren una casa nova. Aquestes Maioles, son pare, així com es casaven els hi posava una botiga i ja era més moderna i ma mare li va comprar els restos de sa botiga vella. Venia corda, espardenyes, coses d’aleshores, per menjar un sac d’arròs, un de fideus… tot era a granel. Cordeta per fer canyissos per assecar les figues en temps de figues, llandera per fer escorretjades per pegar als porcs o al mul… tot era a base d’això.
– També vàreu fer de porqueret…
– Era molt jovenet i quan va esclatar el moviment teníem una tia que era la germana major de ma mare, que eren nou, i sa tia estava relacionada amb quatre amos de possessió. Quan va esclatar el moviment sa tia mos va col·locar a mi a la possessió de Solanda, perquè ella feia feina amb la madona vella d’allà, i per por de les bombes que no arribassen pel poble mos va llogar. Pensava que estant a foravila estaríem més enfora de les bombes.
– I tenieu por a la guerra o a això que vos deien de les bombes?
– Nooo. No perquè érem al·lots, érem joves. Quan em varen llogar a Solanda crec que no tenia ni 10 anys i em varen llogar de porquer. Al germà el va provar de llogar a una altra possessió d’es Rafal, però ell era tres anys més petit que jo i no ho va resistir. Només hi va dormir un vespre. Tot el temps plorava perquè s’enyorava. Jo no, jo ho vaig agafar molt bé. Em donaren el “mando” de la guarda de porcs i fins i tot em pensava que els porcs eren meus. Me n’anava tot content a guardar els porcs.
– I després de la Guerra què vàreu fer?
– Durant els tres anys que va durar la guerra jo vaig estar quasi sempre llogat. Després vaig passar amb ma mare i me va ensenyar a anar a comprar a Ciutat. Eren coses per revendre a sa botiga, hi havíem d’anar una vegada per setmana. Duem una bota d’arengades, espícies per fer matances…, ma mare em va acompanyar un pic o dos i després ja hi anava jo tot sol amb tretze o catorze anys. Hi anava amb sa camiona, un autocar li diuen ara. I em va ensenyar a anar a comprar al carrer del Sindicat a comprar espícies, corda devers Can Roca… de ben jovenet ja vaig aprendre d’anar a ciutat a fer la compra. En aquell temps les dones encara anaven vestides de pageses, ma mare hi anava amb un rebosillo.
– I després a què vos heu dedicat?
– Quan llevarem la botiga la vàrem vendre a unes germanes que les deien les Camineres, de veïnat de ca nostra. Venuda sa botiga em vaig posar a fer de mosso de ferrer amb un cosí meu que havia posat una ferreria amb un altre soci, un que li deien en Rafel Sineuer i quan vàrem tenir el taller muntat cridaren el soci al servei militar i el meu cosí, en Biel Brui va tornar a quedar tot sol i en aquell temps arreglàvem coses d’arades amb rodes i tot això. Hi vaig fer set o vuit anys fins que em vaig entregar al servei militar.
– I com va anar el servei militar? En aquell temps es feia durant uns anys, no?
– En vaig fer dos anys. Primer al quarter de Jaume I que abans havia estat un col·legi i després l’empraren per quarter. Jo vaig anar al sorteig forçós. El meu germà petit es va entregar voluntari i es va aprofitar de l’avantatge de ser fill de vídua. Però a mi em va tocar infanteria de marina cosa que en aquell temps només n’hi havia un de Sant Joan que estigués a infanteria de marina. I a Palma em varen posar a les metralladores i vaig tenir de “cabo” un inquer que li deien en Ramon Sebastià de Son Vic. Jo sempre anava amb ell i dúiem una metralladora amb un carro a fer la instrucció i el darrer any em dugueren a Andratx. A la mili vaig començar a fer braceroles per les al·lotes i collars amb monedes que eren de calderilla i jo tenia unes serretes de vogir i arreplegava totes les monedes de calderilla i les rebuidava i les duia a un taller de Can Tudurí, allà les niquelaven i les venia a al·lotes de Sant Joan i d’Andratx. Tot el temps en tenir una hora lliure m’hi dedicava.
– Ereu com un joier…
– Sí, bé, no un joier exactament, però m’agradava fer aquestes cosetes.
– Acabat el servei militar tornàreu a Sant Joan?
– En Biel el meu cosí va tancar la ferreria perquè va tenir un càncer i la veritat, jo moltes coses no les sabia fer, però en general sí sabia fer quatre coses i coneixia tots els ferrers i em vaig dedicar a fer de mosso a altres ferrers. A can Toni Mena que havia comprat la ferreria a nen Brui, a can Pere Mates que era del meu temps i jo anava a fer feina quan m’havien de menester.
– I vos bastava bé per poder viure anar fent de ferrer ?
– No hi havia feina per cada dia. Aquell temps la meva família de ca ma mare es varen partir la terra i a noltros ens varen tocar dos bocins i també conreava el de sa tia fadrina. Així que vaig comprar un cavallet negre navarro i un carro. Les erades que feia i les sembradores i em vaig posar a conrear. De tot d’una només sembràvem blat i ordi, però després a poc a poc em vaig anar fent hortolà i férem un grup de sis hortolans i posarem hivernacles. Jo en aquest temps ja estava amb Extensió Agrària que ens varen ajudar a fer aquests hivernacles i com que m’agradava més anar a foravila que anar a cals ferrers, feia les dues coses.
– Però també vareu fer altres feines.
– Anava a ajudar a fer de barber a n’en Nuviet que era dos anys més vell que jo. Érem veïnats i jo li vaig muntar la barberia. Va ser un dels primers que va posar cadires modernes d’aquelles que pujaven i baixaven i en Nuviet, a més de barber, feia de carnisser i anava a matar porcs. Jo li vaig fer de mosso de les matances. Aleshores ell era fadrí i vivia amb tots els germans a casa seva. Jo era també el seu comptable i també em va fer coneixent del contraban de tabac. Jo cada dia duia el calaix que feia a ca nostra i després també hi duia el tabac de contraban. Només tabac perquè amb droga no hi vàrem treballar mai. Duiem pastilles d’en Jorge Rosso, pastilles de picadura, Camel, Chesterfield, tabac ros americà que s’usava aquell temps… jo l’anava a cercar a Sineu i el duia a ca nostra per si un cas la Guàrdia Civil anava a la barberia només trobàs les capses més o manco que venien per aquell dia i la resta les guardava a ca nostra.
– I com va ser que vos vàreu aficionar a la fotografia?
– En Toni Company, en Toniet dels molins, va trobar una càmera de retratar arran de la carretera devers Son Comelles. L’estoig de pell estava bastant deteriorat, però la màquina estava en bastant bones condicions. I la va dur a can Nuviet per veure si la vendria i en Nuviet no sabia res d’això i a jo ja m’agradava. En aquell temps l’únic que tenia una màquina de retratar i no feia gaires fotos era l’amo en Joan de sa Posada que era un germà de l’apotecari. No hi havia retratista. Cada any venia en Pere Mascaró de Maria de la Salut amb una màquina damunt el coll eixancat damunt una somera a fer retrats a l’escola i altres qui li comanaven. A mi em va agradar això de fer retrats. Jo no tenia cap dobler, però emprava els den Nuviet i li vaig dir “compra-li”. Vaig anar a Can Vila a Palma i la vaig mostrar al vell per veure que m’expliqués com funcionava i en Vila em va dir que era una màquina de de les més modernes que hi havia aquell temps. Jo li vaig dir a n’en Nuviet que la comprés i jo l’emplearia perquè ell anava de matar porcs i anava de tomar barbes però no anava de fotos i jo la vaig pagar amb els doblers de la barberia.
– I a poc a poc vàreu retratar tot Sant Joan…
– En aquests temps jo vaig conèixer els de Can Vila que eren dos germans en Sebastià i en Toni. El vell m’havia explicat el maneig de la càmera perquè era moderna. Aquí només hi havia unes càmeres amb focus fixo que només havies de disparar, però a aquesta ja havies de calcular la velocitat, la llum, la distància i jo em vaig comprar un llibret perquè m’explicàs tot això. Això era l’any quaranta i pico.
– I que vàreu fer a partir d’aquí?
– Vaig partir a fer retrats als amics. En aquell temps venia l’amo en Pere Mascaró i un ambulant que venia per les festes i jo vaig copiar d’ell. Me vaig posar al camí de Consolació un dia del quart diumenge i em vaig posar a fer retrats i les enviava a Palma a revelar i després les mostrava i les venia. Durant aquests temps es varen inventar els retrats de carnet. Abans no hi havia carnets hi havia unes cèdules d’identitat que duia totes les dades damunt un paper. I va ser el moment que la Policia feia els carnets d’identitat i clar tothom s’havia de retratar. I jo coneixia en Toni dels Calderers que era policia secreta i el secretari don Jordi que jo coneixia de quan va venir de fadrí que vivia davant la botiga i em cercaren per fer retrats, però jo els hi vaig dir que no estava documentat per fer de fotògraf, em varen dir que era igual, que anés fent i em posaren en contacte amb els policies. Després també hi havia un policia d’Ariany i així vaig començar a fer les fotos de carnet. Primer vaig fer les fotos de carnet a Sant Joan.
– I només en vàreu fer a Sant Joan?
– La segona renovada va coincidir que dos retratistes de Ciutat varen anar a Sineu a fer els retrats de carnet de tot el poble, però quan se n’anaven cap a Palma per revelar varen tenir un accident i tot es va tirar a perdre i ja havien cobrat. Un amic meu, en Rafel Sobrassada, que era casat a Sineu va dir al batle que tenia un amic que li resoldria. I en Rafel em va dir vine que has de conversar amb el batle de Sineu. Em va dir que havia de tornar a retratar tot el poble i que ho havia de fer barato perquè aquells ja havien cobrat. Vàrem fer barrina de 10 pessetes per foto, dues per “gastos” i vuit per jo. El batle me va posar un “quarto” a l’Ajuntament i vaig dur els focus i me vaig posar a fer retrats. Allà, gràcies a allò, vaig conèixer tota la jerarquia de Sineu. El metge don Bernadí Tronca que era família de Sant Joan i tots els senyors. Aquí a Sant Joan només hi havia don Climent, però a Sineu n’hi havia molts. Hi havia els Espanyes, els Dametos… i després vaig conèixer en Llorenç Isern que era la família de les mines de carbó de Lloseta que es va casar amb una filla de l’apotecari, don Pedro Estela i aquí ja em cercaren a jo per fer les fotos de les noces. I tot això em va donar molta feina. Vaig fer les processons de Setmana Santa de Sineu.
– I al final la fotografia fou la vostra passió…
– L’amo en Pere Mascaró havia tornat vell i ja no hi veia. Duia un regla que li servia de gaiato i li servia per a la distància. I aleshores em va posar una denúncia perquè jo no estava reglamentat. Un que li deien en Toni Sampol que era el secretari des Sindicat m’havia cedit un “quarto” per jo fer retrats. El batle don Pep li vaig dir que tenia raó perquè ell pagava una patent i jo no pagava res i el batle em va dir tu segueix fent fotos i ja veurem, però em va dir que no m’enfrontés amb l’amo en Pere. Un dimecres que jo retratava dins el Sindicat hi vaig anar i li vaig dir, l’amo en Pere, vos he de menester perquè vos teniu molta cosa i ara necessit un teleobjectiu. Això li va caure bé i em va dir vine a ca nostra i triaràs el que t’agradarà. L’amo en Pere tenia una dotzena de màquines i tot un laboratori. Tenia un nebot que volia que fos retratista, però no va anar de res i l’amo en Pere em va dir tu vendràs a fer les fotos de comunió a Maria. Ho va dir al Rector i em va presentar, ell em va començar a donar feina perquè ell ja no hi veia.
– Com era la vida al poble aleshores el temps d’esbarjo.
– Anàvem a tots els cafès. Hi havia set o vuit cafès amb males condicions perquè s’omplien de fum i havies d’alenar dins el fum. Aquell temps no hi havia ventiladors com ara, havies d’estar dins el fum i es movien taules de joc i normalment hi havia equips que jugaven a tuti, truc i quasi sempre acabaven fent set i mig. I clar estaves dins aquell fum tota la vetlada. Havies d’anar alerta a la Guàrdia Civil que no et trobàs amb les cartes i els doblers que es jugaven a set i mg, caramullet…
– Anàveu de cafès, idò…
– Cada diumenge érem contertulians i hi havia dues taules, una dels amos i senyors i l’altre de gent obrera. Noltros estàvem al caramull dels obrers perquè tots érem conradors o fusters i menestrals. La taula dels senyors noltros li dèiem perquè no ho eren, però ho volien parèixer. I fèiem dues taules juntes grosses. I hi havia en Joan de Meià que l’havien fet el director de la Banca March que anava d’una part a s’altre. Estava una estona amb els rics i venia a veure’ns a noltros perquè li interessàvem perquè érem els que ingressàvem els doblers i li vàrem dir que havia d’anar a un lloc o a l’altre i li posarem la condició que havia de pagar la segona rella, un temps ens enteníem en termes agrícoles i la segona rella era quan llauraves el sembrat dos pics i en Joan va cedir i noltros pagàvem la primera i després en Joan pagava la segona rotlada a tots els que érem.
– I per les festes què fèieu?
– Érem un equip dels meus amics, un parell que eren quintos i altres més joves i més vells i formàrem un equip que agafàrem les festes de l’estiu. I fèiem la verbena, organitzávem els programes. Me vaig fer amic del pirotècnic de llorito i llogàvem les rodes de foc… l’Ajuntament pagava, però noltros ho organitzàvem tot.
– Per arribar a la vostra edat tan bé i amb salut als 98, qui secret teniu?
– Cap. Vaig provar de fumar i no m’agradava i el beure tampoc. De jovenet el dia de Sant Miquel set o vuit amics anàvem a Ca na Mates a fer el vermut cada diumenge. Primer fèiem els cafès i després anàvem a fer el vermut i aquest dia de Sant Miquel vaig arribar tard i ja vaig trobar els amics que ja havien begut a bastament i varen dir l’hem d’igualar amb noltros i m’agafaren i em trabucaren la botella de cognac per tot i el vaig avorrir tant que no en vaig tornar a beure.
– També sou fundador de la Penya Motorista…
– En Fiol va muntar la penya motorista. Jo era client de per tots els cafès, però sobretot de Can Fiol que havia fet el servei militar a Madrid amb don Miguel Primo de Rivera, un germà d’en José Antonio. I havia estat de xòfer i coneixia el tinglado de Madrid. En Miquel va muntar la penya i com que jo anava molt per la casa, em va dir vine ara hem de muntar una penya motorista i jo li vaig dir que no tenia moto i em va dir és igual, n’arribaràs a tenir. I va apuntar els noms dels fundadors: Miquel Fiol, Toni Sastre, Miquel Pocoví… i va muntar la penya.
– I quantes motos vàreu tenir?
– Dues, una Clua i una Lambretta. La primera ara t’explicaré com la vaig comprar. Cada any mos ajuntàvem per segar amb un que li dèiem n’Esteve Ginard Molondro que era casat amb una inquera i no tenien descendència. Noltros teníem una màquina grossa i la bístia petita i ells tenien la màquina petita i la bístia grossa. I ens ajuntàvem dues famílies perquè uns feien les garbes i els altres segaven i les dones en bon matí feien els carrerons per la màquina de segar. N’Esteve aquest va comprar una moto Clua, una moto grossa, però era poc manyós, sa dona era intel·ligent però n’Esteve no. Sempre pegava per les voreres, no li anava gaire bé. I la dona, na Margalida, va venir un dia amb un sobre amb doblers dedins i em va dir: Jas!, compra sa moto a n’Esteve perquè si no se matarà, però no li diguis res. Li vaig comprar i n’Esteve mai no ho va saber.
– A Sant Joan heu tengut mai rivalitat amb altres pobles?
– No perquè aquí abans anàvem bastant junts amb els vilafranquers, però després els santjoaners es feren tots pagesos en general, però a Vilafranca no hi havia pagesos, sobretot hi havia teuleres. A Sant Joan les possessions s’havien establit i les havien comprat pagesos a trossos. Però a Vilafranca no, allà encara hi havia senyors com els de Sant Martí i els vilafranquers estaven estrets. El batle de Sant Joan, l’amo en Toni de Solanda, va vendre devers vint teuleres que estaven dins Sant Joan a l’Ajuntament de Vilafranca i va cobrar 25.000 pessetes. D’aquests doblers va fer l’escola graduada a Sant Joan. Així varen venir els primers mestres, perquè abans només hi havia una escola amb el mestre Mas que era de per Manacor feia escola a la zona d’es Barracar.
– Què trobau de com és Sant Joan ara a com era quan éreu jove?
– Ha canviat totalment. Sant Joan era un poble totalment pagès. Per tant, havíem de menester cases grans perquè hi cabés el carro, hi hagués païsses per les bísties perquè a cada casa hi havia una bístia o dues. També hi havia d’haver solls per engreixar porcs. Un sostre per posar-hi palla, una enramada per posar-hi la llenya, una bassa per tirar-hi el fems. Les cases pageses necessitaven una sèrie de coses com un corral per tenir-hi conills i galines, un forn per pastar-hi… havien de ser grans i havien de tenir totes aquestes condicions. En canvi ara tot això no val per res.
– I la manera de viure de la gent, què trobau?
– Se vivia d’una altra manera perquè la gent com que ens coneixiem tots els del poble… la gent es tenia una confiança un amb l’altre, cosa que avui et seus al carrer i passa gent i no sap on va ni d’on ve… de santjoaners quasi no en queden. Que hagin nascut a Sant Joan en queden pocs i és perquè tot ha donat un canvi. Aquestes cases antigues que eren la major part eren grans que sobrava lloc per tot, avui tot això no serveix per res.