Bel Mestre Darder, de Son Gener (Ariany, 1929) és una dona que ha fet molta de feina i que a cada paraula destil·la saviesa i coneixement. Referents com ella ajuden a construir una idea de territori, de paisatge reblida de mots i de cançons amb una ressonància tan ancestral com tel·lúrica.
– Moltes tasques casolanes només les feien les dones…
– Els homes no debanaven, ni feien el moro (emblanquinar la xemeneia), ni feien el dinar, eren les dones que ho feien. Les dones rentàvem, filàvem, fèiem calcetins de la llana de les ovelles amb unes gavelladores (agulles?), apedaçàvem calçons. Ma mare aspiava, amb un fus debanava. Els homes no feien res de tot això, ja ho diu una cançó: Home que aspia o debana / o fa osques a un fus / o té s’enteniment fluix / o sa closca des cap vana (buida)…
– Quan segàveu amb la falç, cantàveu cançons de segar, vós?
– Ja ho crec! Era feixuc segar amb la falç, de tant de segar, aviat duies un llop damunt l’esquena que et mossegava. En cantava moltes de cançons de segar, te’n diré un parell:
En (a)cabar de segar/ de sa falç en faré trossos/ perquè tenc els meus ossos / que cuiden de rebentar.
A escarada segaria / si em donaven carn d’anyell / i per jeure, una pell / i estar a s’ombra tot lo dia. (fer feina a escarada: a preu acordat)
Sega, sega, pandanguera / sega, sega, pandangot / fins que duguis sabonera / tres pams damunt és cassot … (pandanguera, pandangot: beneitot)
– Molts de pagesos m’han dit que abans no es deixava perdre ni un pam de terra a l’hora de llaurar…
– Llavors tot s’aprofitava. Hi ha una cançó que diu: Desditxat de conrador / que no conra ses voreres / és blat li torna porgueres / i sa farina, segó…(porgueres: residus després d’haver porgat).
– A quina edat vàreu començar a fer feina a fora vila?
– A sis anys ja me n’anava a dur el dinar a l’era. Quan vaig ser més grandeta ja tocava (conduïa les bísties) a l’era, cantava la primera: Un cavalló en tira deu/ tant si és garba com restreta/ segons s’al·lot sa jugueta/ sa roba bona fa és preu… El padrinet ens va ensenyar a l’era, deia “ventau bé, girau!”. Els de matins, tot agarberat. El de matí, mon pare ens aidava, deia “aplegau les espigues dels jaços!”. Agafàvem les espigues de davall les garbes. M’asseia damunt el carro, colcava damunt la garbera (conjunt de garbes que porten a l’era)… a sis anys vaig començar a aplegar ametles. A onze anys ja donava (tirava) faves solc buit – solc ple, llevava jull, anava a espigolar. Te diré una cançó: Afanya’t, espigolera / afanya’t a espigolar / que cada manat que aplegues / és un bocinet de pa… mon pare feia de pastor, tocava un flabiol fet de canya. Ens aixecàvem dejorn (prest), aidava mon pare a passar les ovelles a l’aprés (pas estret format per dues parets on munyen les ovelles). L’ajudava amb una bardissa a tancar les ovelles a l’aprés… Llavors no duien els vells a la residència, tots vivíem junts. En posar-nos a fer feina resàvem un parenostre o la coroneta d’or. Cantàvem la setmana glosada….
– Abans es deia a la pagesia que la tasca de segar un sementer no havia de durar mai més de vint-i-un dies…
– Me recorda una cançó: He segat vint-i-un dies / sempre en és vostro costat / i no heu trobat sobrat / i altres tants n’hi segaria…
– Deien que les serps xuclen la llet del braguer de les ovelles o de les cabres…
– Les serpetes eren afectades de bona llet. He vist una serp que mamava a una truja, quan la truja jeia en terra, la serp s’hi va acostar… les rates-pinyades ens xuclaven l’oli del llum a Son Gener…
– Deis o dèieu qualque oració per a protegir-vos dels llamps?
– Santa Bàrbara va pel camp / amb llum de l’esperit Sant / tres núvols veig venir / un és de mala ventura / Déu vulgui que no em fer a mi / ni a ninguna criatura…
– Dèieu qualque oració quan enfornàveu el pa?
– Quan enfornàvem el pa dèiem “Gloriós Sant Blai, no mos deixeu acabar és pa mai”… llavors dèiem un pare nostre a Sant Sebastià, que mos guard de fam, pesta i guerra. A Sant Antoni, que mos alliber del dimoni. A Santa Llúcia, que mos guard sa vista…
– Abans, totes les dones duien els cabells llarguíssims…
– Ho som vist. La padrina sempre anava vestida de mocador. Duia una coa fins a damunt les anques, no importava se fes l’embullada (trunyella). Ella es feia el caragolet, a baix duia una cinteta negra…
– El temps meteorològic sempre ha estat el factor determinant a la pagesia…
– Ja ho diu una cançó: Pobre figueroler/ passa sa vida penada/ en veure sa nivolada/ ha d’entrar és sequer… (nívol, nivolada: formes emprades a diversos pobles)…
– Em podeu dir una cançó de llaurar?
– S’oratge des teu ventall/ m’ha trepanat una galta/ pensant que eres una altra/ no m’he gosat girar mai…
– En quina posició de la lluna és convenient sembrar?
– S’ha de sembrar llavor nova amb lluna vella; i la llavor vella l’han de sembrar amb lluna nova…
– Hi havia senyors de possessió que aconsellaven a l’amo en les tasques agrícoles?
– Ca! Els vilans es creien que les patates sortien per les flors!… molts de senyors varen fer ull (ull: forat), ja ho diuen: “Qui s’estira més que el llençol, mostra els peus”. N’hi va haver molts que varen haver de vendre les terres i llavors se’n varen penedir, ja ho diuen: “Quan tenen el cap xapat, llavò se posen la cervellera” (cervellera: capellet de vímets o altra matèria que posaven als infantons per a protegir-los dels cops). Els jornalers anaven alerta amb els doblers i els senyors anaven en gros. N’hi va haver molts que varen haver de vendre les terres… també diuen “pagès i porc no saben que té fins que l’han mort”, vol dir que no saben si ha fet osques…