Joana Maria Serra Figuerola (Inca, 1980) és la coordinadora del “Museu de la Paraula. Casa Rafel Ginard” de Sant Joan. Llicenciada en Història de l’Art i màster en Museografia Didàctica i Interactiva, treballa en el camp de la gestió cultural des de l’any 2005. Dona del Raiguer, com hem esmentat treballa a Sant Joan, però també ja fa una partida d’anys que viu al Pla de Mallorca, al nucli aturonat de Montuïri. El petit Museu santjoaner fa part de la Fundació Mallorca Literària, entitat que gestiona, a la nostra comarca, el llegat de la cultura popular i oral recollit per Rafel Ginard. Serra també participa activament de la vida social i cultural del poble de Montuïri,.
– Com és la tasca d’una gestora cultural?
– La gestió cultural pot ser moltes coses, el que és cert, però, és que no és mai avorrida, i aquest és el tret del perquè m’apassiona la meva feina. Des de la concepció d’un projecte cultural fins a la seva finalització hi ha multitud de tasques haver de realitzar: conceptualització, planificació, gestió pressupostària, gestió d’equips, tant artístics com tècnics, producció, gestió de públics i un llarg etcètera que, en moltes ocasions, els usuaris quan entren en un museu o assisteixen a un concert no s’imaginen que han hagut de succeir per tal de poder gaudir de l’experiència. El cert és que és una professió desconeguda per a molta de gent, a tall d’anècdota, ma mare encara no entén de què faig feina! A mi m’agrada definir la gestió cultural com a facilitadora, intermediària, caminera. Els gestors culturals som els canals per on l’obra dels creadors artístics arriba al públic. Del criteri i la professionalitat del gestor cultural en dependrà del fet que els assistents en gaudeixi i participi d’una bona i qualitativa oferta cultural. Som professionals que, al meu criteri, ens hem de moure en l’anonimat, perquè allò important és el missatge, el contingut i l’experiència cultural viscuda tant per part de l’artista com per part del públic. L’objectiu és facilitar i impulsar la tasca creativa, tant d’artistes com de les comunitats, i fer-la accessible en l’àmbit social.
– Sovint es creu que la cultura és per elits i fins i tot es parla d’elits culturals, què en pensau?
– Sí, és cert, a vegades hi ha la percepció de què allò cultural es troba en un graó elevat al qual només hi arriben uns pocs privilegiats. Aquest fet podria deure’s, per una banda, a la idea de geni que envolta als artistes, idea que hem heretat des del Renaixement i que eleva als cims als creadors. Per altra banda, també hem de tenir en compte el procés de mercantilització de la cultura que pot provocar que aquells col·lectius més vulnerabilitzats tinguin escàs accés als processos creatius i culturals. I una tercera causa podria ser la irrupció d’un sistema de lleure que no comporta cap esforç intel·lectual per part de l’usuari, que és ràpid i fàcil, i al qual per ventura hi dedicam més temps del que és necessari. I precisament en aquest punt rau la tasca dels gestors culturals, la de facilitar, com he dit abans, l’apropament de tots els col·lectius socials a experiències culturals de qualitat i a la vegada que rompin la barrera i la visió elitista del fet cultural.
Tot i això, és remarcable la tendència de cada vegada més de la presència de processos creatius i artístics en els quals s’hi participa des de la transversalitat, és a dir, no es tracta tant que el creador ofereixi la seva obra d’una manera piramidal descendent, sinó que els mateixos usuaris siguin cocreadors i partícips pro-activament en el procés, estam parlant del que s’ha catalogat com a prosumidors. En aquest sentit, hi ha moltíssimes iniciatives interessants que des de la cultura social s’estan duent a terme arreu i que generen iniciatives artístiques allunyades d’aquest elitisme que comentàvem. També en el món dels museus el corrent de la museologia social està de plena actualitat, es tracta d’un pensament que vol desterrar la visió dels museus com a temples inaccessibles i obrir-los a la ciutadania amb una visió intersectorial que abasta la justícia social, el desenvolupament sostenible i les cures de persones i medi ambient per a l’assoliment d’una major qualitat de vida. Per a mi, que m’apassiona la disciplina museològica, és un corrent interessantíssim perquè converteix els museus en agents socials que poden aportar moltíssim en les societats actuals.
– Quins són els grans reptes en aquest sentit? Com es pot fer arribar la cultura a més gent?
– Els reptes són grans i engrescadors alhora. Per una banda, sí que és cert que se’ns fa difícil treballar amb un tipus de “producte” cultural que no és mainstream. La ciutadania rep molts i variadíssims inputs per omplir el seu temps de lleure i això deriva en un desviament de l’atenció cap a altres formes de lleure que s’allunyen, per ventura, d’aquelles com visitar un museu o anar al teatre. Però si enfocam la percepció en allò positiu, hem de tenir en compte que mai en la història havíem tingut tants de mitjans de comunicació a l’abast per transmetre continguts culturals, i que els usuaris mai havíem tingut un accés tan global al coneixement, això és potentíssim. Per tant, aquí hi ha una oportunitat que no s’ha de menystenir. La majoria de les institucions culturals treballen en programes públics i educatius per tal d’oferir propostes engrescadores i de qualitat. El que sí que s’ha de vetllar és en fer polítiques culturals adreçades a eliminar l’encletxa que produeix la desigual possessió de béns propis de la cultura i en garantir la participació de la vida cultural de manera lliure i sense imposicions.
– I als joves, com els podem apropar a la cultura i guanyar terreny a les “pantalles” i continguts de consum ràpid i immediat?
– Per una banda, les pantalles no són dolentes per se, sinó que tan sols són un mitjà i que a través d’elles podem arribar a coneixements que d’una altra forma ni coneixeríem tan sols. Per tant, el que és negatiu és el tipus de continguts que miram a través d’elles, i dic “miram” perquè hi ha una tendència a generalitzar que tan sols es tracta d’un fenomen propi dels joves, però hauríem de fer una autoreflexió i ser conscients que som tots i totes que perdem molt de temps davant pantalles rebent continguts que no ens aporten absolutament res a nivell intel·lectual o emocional. Per tant, crec que el repte és col·lectiu i que no cal demonitzar les pantalles sinó que el que seria idoni és afavorir entre els joves el desenvolupament del pensament crític, i llevar la pols al nostre, per tal de tenir la capacitat de discernir en què ocupam el nostre temps i el nostre pensament.
Per altra banda, hem de valorar positivament que ens trobam en una època amb molt oferta cultural dirigida específicament per a infants i joves: els programes educatius dels museus ofereixen activitats molt variades, tenim festivals de música i teatre específicament infantils i juvenils; la literatura per a infants i joves està vivint un moment editorial esplendorós; fins i tot festivals adreçats a adults ja planifiquen àrees i serveis per a poder anar-hi en família. Per tant, crec que en aquest sentit ho estam fent bé, una altra cosa és que tota aquesta oferta sigui accessible a totes les capes de la societat. En aquest cas, és tasca de l’administració pública el de garantir la democràcia cultural i la democratització cultural.
No cal demonitzar les pantalles sinó que el que seria idoni és afavorir entre els joves el desenvolupament del pensament crític
– Quina responsabilitat o tasca en tenen les famílies i quina les administracions?
– Seguint el fil del que deia, la responsabilitat de famílies i administracions per a mi es resumeix en una paraula: educació. És a través d’un bon sistema educatiu, planificat i construït amb mires més enllà de les vicissituds dels canvis polítics, en què es pot anar formant una societat composta per persones capaces de tenir criteri, de pensar críticament, de tenir en gran valor allò que ens fa créixer com a societat, de persones amb llibertat de triar el que realment volen per a ells i pel futur col·lectiu i fent servir el raciocini per evitar les conseqüències de tots aquests populismes i personatges messiànics que han esdevingut en els darrers temps.
Per altra banda, la tasca tant de famílies com d’institucions és el de donar exemple, el de servir de model als més joves. Si els nostres fills ens veuen llegir a ca nostra, per ventura llegiran, o no, però el que sí que faran serà normalitzar l’existència de llibres en la vida quotidiana. Aquest fet, que pareix un doi per a mi no ho és tant, si la tele o la consola ocupen espais domèstics centrals és perquè hi ha hagut un procés de normalització en el seu ús diari. Per què no podria passar el mateix amb els llibres, amb les obres d’art, amb la música?
I en l’àmbit de l’administració, aquest donar exemple el resumiria en adoptar la valoració de la cultura com a eix central en les polítiques públiques. Per a mi la cultura hauria de ser una línia transversal que fos present en totes les àrees de gestió pública. La cultura pot aportar positivament en sanitat, en economia, en afers socials, en el món empresarial, en la gestió del territori…
– Com veu la situació cultural al Pla de Mallorca quant a infraestructures, programació, assistència de públic, etc.?
– La idiosincràsia del Pla ens situa davant una dispersió de nuclis poblacionals petits però amb uns trets comuns ben definits. Aquest fet fa que s’hagin de planificar unes polítiques culturals concretes, racionalitzades, que tinguin en compte els conceptes de justícia social, sostenibilitat, participació ciutadana i cura del patrimoni i del territori.
Fent un mapatge d’infraestructures i projectes culturals del Pla, i sense voler caure en la complaença, crec que ens trobam en una situació prou satisfactòria. Tenim infraestructures com l’Auditori de Porreres, la Biblioteca de Sineu, el Museu de Son Fornés, el teatre de Petra, que estan fent una molt bona tasca; i a més tenim projectes culturals molt potents com podrien ser la Fira de Teatre Infantil i Juvenil de Vilafranca, el Festival Eima de Maria de la Salut, la mostra d’Arts Escèniques de Santa Eugènia, les accions de la Fundació Mallorca Literària a Sant Joan, el Festival MoboFest a Porreres, Cas Retratista de Montuïri… que demostren que des de la perifèria rural es poden crear projectes culturals de qualitat, connectats amb el territori i establint connexions amb propostes i projectes de fora l’illa, amb una mirada actual i uns estàndards qualitatius. En aquest sentit, trob que no tenim res a envejar respecte a altres zones de Mallorca. Ara bé, algunes d’aquestes iniciatives són de caràcter associatiu i temptegen molts d’entrebancs per tal de sobreviure; d’altres són de caràcter públic i en molta mesura es poden trobar en situació precària quant a recursos, tant econòmics com de personal, que no les situen a l’alçada que haurien d’estar en proporció a la importància del patrimoni historicoartístic i a la potencialitat dels creadors artístics culturals que tenim actualment al Pla.
En aquest sentit, crec que la Mancomunitat hi hauria de tenir un paper més actiu quant a planificació d’estratègies pel conjunt de la regió, i crear una espècie de “mancomunicació” d’infraestructures i recursos compartits per tal d’optimitzar eines i tasques compartides entre els diferents pobles. I per garantir plataformes comunitàries des d’on els creadors artístics puguin desenvolupar la seva tasca a més de vetllar per la cultura participativa de tots els col·lectius que vivim al Pla.
És tasca de l’administració pública garantir la democràcia cultural i la democratització cultural.
– Quina és la funció de la Casa Museu Pare Ginard?
– El Museu de la Paraula. Casa Rafel Ginard forma part dels tres espais museístics dedicats a escriptors que gestiona la Fundació Mallorca Literària. En aquest cas el museu es dedica més a la faceta de folklorista de Rafel Ginard i en conseqüència investigam, divulgam, dinamitzam i exposam tot allò relacionat amb el patrimoni oral i la cultura d’arrel de Mallorca. Sempre des d’una mirada de respecte cap el passat, de consciència del present i d’aguait cap al futur. En aquest sentit, duim iniciatives que van des de la investigació i recopilació, amb la creació de l’Arxiu Oral de Mallorca; la divulgació i l’exposició, a través de la visita al museu i de tota l’activitat educativa que hi proposam; la divulgació i la reflexió, a través d’activitats que van des de jornades, conferències, concerts, teatre, presentacions, club de lectura, exposicions… I amb una intenció de també voler sortir més enllà de les quatre parets del museu i fer-nos presents arreu del Pla i de l’illa.
– Què és Mallorca Literària i quina tasca desenvolupa més enllà de les cases museu?
La tasca de la Fundació Mallorca Literària més enllà de la pròpia de gestió de museus és la de desenvolupar una programació intensiva d’activitats, de cap a cap d’any, dedicades al foment de la creació literària, la divulgació de la literatura a Mallorca i la dinamització lectora. Són activitats que tenen lloc a les tres seus però també en molts altres punts de Mallorca i de fora de l’illa.
– Els darrers anys heu tret del calaix el Calendari Folklòric, aquesta és una peça fonamental de la tasca ingent del Pare Ginard juntament amb el Cançoner. Què hi podem trobar a aquest recull?
– Es tracta d’un material que restava inèdit i que ens ha permès situar la figura de Rafel Ginard més enllà del recopilador del Cançoner Popular de Mallorca, el més extens en llengua catalana publicat mai, i definir-lo com un recopilador folklorista total. En el Calendari Folklòric hi trobam tots aquests ítems que avui dia identificam com a patrimoni cultural immaterial: tradicions i expressions orals, les arts de l’espectacle (música tradicional, dansa i teatre), els usos socials, els rituals i els actes festius, els coneixements i els usos relacionats amb la natura i l’univers i les tècniques artesanals tradicionals. Tot és al Calendari Folklòric recollit per Ginard en la dècada dels 60, per tant, just a punt de què tot aquest llegat oral i immaterial es transformés, canviés, evolucionés i, en algunes ocasions, desaparegués a conseqüència del gran canvi socioeconòmic de l’illa al llarg de la segona meitat del segle XX. A Ginard hem d’agrair i reconèixer la pipella de recopilar-lo junt en què encara tot era memòria viva.
– La Lluna en Vers, el Tardoral són propostes que s’han fet un nom en el calendari cultural del Pla i de Mallorca. N’estau contents de l’acollida i el ressò?
– N’estam satisfetes, sí. Des de Mallorca Literària allò que cercam a l’hora d’engirgolar la programació dels diferents cicles és trobar propostes de qualitat, innovadores, desconegudes pel gran públic i que dialoguin creativament entre el llegat del passat i la conjuntura social i cultural del present. Tot i no ser propostes multitudinàries, estam contentes de comprovar com cada any la nostra programació cultural és valorada i gaudida per un creixent nombre d’assistents.