Maria Coll Crespí, Riera (Santa Eugènia, 1931-2019) en el moment de l’entrevista que li feu Rafel Perelló explicava que havia perdut molt, però encara sabia com es lleven els fics, com es fa espassar el singlot, quan s’han de sembrar els ciurons. Llegiu-la, que ho paga.
— Bon dia, madò Maria. Com estau?
— Què us he de dir? He tornat un cocarroi sense puntes! (1)
— Però sembla que teniu bona salut!
— Ara puc anar, però he estat molt xereca. Quaranta putes de malalties!… el capet encara el tenc clar. L’únic bo que té és tornar vells és que no et passa res (per alt). En veure el sant, veig el miracle (2)…
… Si dues persones es topaven a trenc d’alba, una forma de saludar era efectuar la pregunta “que heu d’anar a encendre?”. Quin sentit tenia aquesta escomesa?
— Fotre! És ben bo d’entendre. Llavors, la missa primera la deien molt prest i el primer que arribava encenia els ciris de l’església. Era com que dir “on vas tan prest? Has d’anar a encendre els ciris?”. Ho enteneu, ara?… Un temps, quan es topaven deien “alabat sia Déu” i n’hi havia de pellosos (3) que responien “alabat sia Déu va dir na Pelada quan estava colgada amb en Pelat seu” (riu)…
— Qui era “l’aigüera”?
— Jo hi vaig fer, d’aigüera. Era la dona que duia aigua i menjar en el tall dels segadors. Quan feien la mata (4) els duia aigua fresqueta i aquells segadors pegaven bones tímboles (5) et dic! Després els duia sopes i dinaven voreta un arbre… Llavors tot era feina. Jo, a quatre anys ja plomava gallines. De nines ja ens petxucaven (6)…
— Abans era habitual en molts testaments afavorir claríssimament un dels germans…
— Llavors, els pares feien moltes injosticis (sic) a l’hora de fer les partions. De vegades, el fill gran era el preferit. Parlant en plata (7): als fills preferits els daven el nieró fet i només havien de pondre, i els altres germans s’havien de menjar els baleigs (8)…
— Quan vós éreu una nina, anàveu a sentir combats de gloses?
— Ja ho crec! I de fadrina acabada i tot que hi anava! Si hi havia un combat de gloses pel cafè, mon pare ens hi menava… mon pare sempre ens feia riure. Per dir el pare nostre, en dos mots ja el tenia passat. Deia “pare nostre, vós qui estau en el cel, set. Sia santificat el vostre sant regne Jesús, vuit. Santa glori patri, nou. Sant Aleu, deu. Ja en tenim un cavalló” (ja en tenim deu), però molts passaven el rosari cada dia de tatxa a tatxa (9)… mon pare sentia créixer l’herba (10), ens donava bons consells, ens deia “farà fosca tota la nit” (11)…
— Parlem de creences i supersticions populars… Què passa si dues persones diuen la mateixa frase al mateix temps?
— Que treuen una ànima del purgatori.
— Antany observaven la posició dels estels en el firmament per saber si era un moment propici per sembrar cereals o llegums, etc. Sentíreu parlar d’aquesta qüestió?
— Us puc dir que no podíem sembrar els ciurons si les Cabrelles (12) no anaven amb el sol. Si en sortir el sol vèiem les Cabrelles en el cel, volia dir que eren els dies bons per sembrar els ciurons…
— M’han contat diverses formes màgiques de llevar fics. En sabeu, vós?
— Per fer fugir els fics passàvem un tros de carn crua d’un animal per damunt cada fic, i llavors enterràvem aquell tros de carn davall una pedra…
— També m’han contat diverses formes sorprenents de llevar el singlot.
— Per llevar el singlot han de pensar amb els darrers morts del poble. Han de pensar quin ha estat el darrer mort del poble, i el d’abans, i el d’abans, i el d’abans, i has d’anar pensant per enrere…
— En el moment de batiar un infant, era molt important aguantar el ciri ben dret. Per què?
— Perquè si duien el ciri tort, l’al·lot sortia mocós. Si qualcú tenia moc, li deien “ja degueren haver aguantat el ciri tort els teus padrins!”…
— També era important en batiar un infant dir el seu nom en veu ben forta…
— Uuuh!, llavors es mirava molt això. Si no deien el nom ben entenent, en ser més grandet returava o no parlava condret. Llavors hi creien. Ara, tot això són flors i violes! (13)…
— Per què no hem d’apuntar amb un dit a una carabassera?
— Perquè no creix pus.
— Practicàveu algun ritual el dia de Sant Joan?
— Sí. El dia de Sant Joan anàvem a cercar un parell de castes d’herbes. Fèiem un ram i aquest dia de Sant Joan posàvem el ram penjat dins la soll i els porcs no es posaven malalts. Això ja és de vell! (14)…
— Parlem d’altres temes… un sorprenent beuratge curatiu era “l’aigua de ferro”…
— Si anaven molls o duien fluixedat, deien “per mi me falta ferro” i posaven trossos de ferro dins un poal amb aigua i es bevien aquella aigua de ferro per tenir ferro. Ara pensa! Quines animalades!
— Ara pot semblar ridícul, però abans les botelles de vidre eren molt apreciades…
— Ara ho contes i se’n riuen, però llavors una botella de vidre era més sagrada que el Bon Jesús. Qui tenia tres botelles de vidre tenia un tresor. I de cossiols de test, no s’usava. S’usava greixoneres, pots de llet, poals vells…
— Els infants, quan anaven a cercar llenya prima per al fogueró de matances cantaven certes cançons. En cantàveu, vós?
— Sí. Pel fogueró de matances anàvem a cercar revell, tant ens era dur batzers com romeguers. Em recorda de les cançons. Dèiem: Ja en tenc un pes fumeral que fa fum / ja en tenc dos per s’agulla de colors / ja en tenc tres per madò Inès / ja en tenc quatre pes tacó de sa sabata / ja en tenc cinc, per madò Dinc-Dinc / ja en tenc sis pel pare Lluís / ja en tenc set per madò Bet / ja en tenc vuit per s’olla d’en Pancuit / ja en tenc nou per s’olla de brou / ja en tenc deu per sa cussa d’en Caleu / ja en tenc onze per s’olla que s’engronsa.
— Viva el nan, quina memòria!
— He perdut molt, però encara conserv el capet…
Glossari
1. Tornar un cocarroi sense puntes. —sense els pessics propis dels cocarrois— Patir els efectes físics o mentals derivats de l’edat avançada.
2. En veure el sant, veig el miracle. En veure l’aspecte de la persona, ja es dona a conèixer el seu caràcter o defectes.
3. Pellós. Bromista.
4. Fer la mata. —o “fer un ruc” o “fer les deu”— Menjada que feien els segadors a les deu del matí.
5. Tímbola. Acció de beure una quantitat de líquid d’una vegada, sense aturar-se.
6. Petxucar. Donar pitja, obligar a trompitxar en un treball, etc.
7. Parlar en plata. Parlar clar, sense embulls.
8. Baleigs. Trossets de restes vegetals.
9. Passar el rosari de tatxa a tatxa. Resar el rosari completament.
10. Sentir (o veure) créixer l’herba. Ser molt viu.
11. “Farà fosca tota la nit”. Frase emprada per aconsellar a algú que abans d’adoptar una decisió convé meditar-la llargament.
12. Les Cabrelles. Nom popular de les Plèiades, estels de la constel·lació Taurus.
13. Ser flors i violes. Ser una cosa sense la més mímina transcendència o importància.
14. Això ja és de vell. És una pràctica que ve d’antic, inveterada.