El tarannà reservat de Miquel Gomila Garcies (Lloret de Vistalegre, 1976) el fa semblar una persona sulla, ho diu ell. Aquesta paraula, però a Mallorca té connotacions massa negatives per encabir la personalitat d’un home que, tanmateix, el que fa és parlar només quan cal i a vegades ni això. Ara bé, com sol passar en els casos de les persones taciturnes quan obr la boca és per endevinar-la. És un home del Pla. No surt de Lloret si no és per força major. Poques vegades, per no dir mai, el veureu vorera de mar. De fet, si hi va és obligat per la família. Sap que en treure aquesta entrevista molta gent del seu poble natal descobrirà aspectes d’en Miquel des Forn Nou que mai no haguessen imaginat. Una és que segurament té la col·lecció de Lego Star Wars més important del Pla de Mallorca. A, i va ser campió d’Espanya d’experts d’Star Trek, la seva altra dèria.
– Podem dir que sou una persona reservada?
– Ho podem dir. Bé, no sé si reservada és la paraula més adequada, però és veritat que, quan a ca nostra teníem el forn, ma mare s’estimava més que no sortís a despatxar i fes feina a l’obrador. Una paraula que m’agrada molt és sull, encara que no sé si m’és de tot aplicable. Pot semblar que som sull però és més un tema de manca d’habilitats socials… som així i no hi puc fer res. He de dir en defensa meva que millor en les distàncies curtes… però tampoc no gaire.
– Sou un filòleg que havia de ser forner?
– Crec que només vaig voler ser forner de petit, quan ma mare i mon pare acabaven d’obrir el negoci i jo, com a bon fill, desitjava fer la mateixa feina que els meus pares. A mesura que vaig anar creixent, el que jo volia fer era construir avions i, sobretot, naus espacials, cosa que em va empènyer a esforçar-me més -no gaire, tot sigui dit- en les assignatures de ciències experimentals. Així, el forn ja va deixar de ser la primera opció de futur. Tot anava més o menys bé fins a arribar a l’institut, on, després d’algunes dificultats amb els números, vaig descobrir el llatí i la seva sintaxi gairebé matemàtica.
– Com va ser la vida en el forn de la família?
– Com tot negoci familiar, tenia coses positives, però també en tenia moltes de negatives. Potser la més positiva de totes era el contacte constant amb els pares, perquè sempre els tenies allà. Personalment, un altre factor positiu és que vaig poder estudiar amb tranquil·litat, perquè, com que dedicava els caps de setmana i les vacances al forn, els pares mai em van pressionar gaire perquè fes via a acabar els estudis. L’altra cara de la moneda és que estar sempre amb la família també significava que gairebé mai arribàvem a desconnectar de la feina, sobretot de la manera en què els meus pares l’havien encarada: ells dos tots sols i amb poques ajudes més. Això va implicar que, tot d’una que vàrem tenir l’edat adequada, els fills ens vàrem haver d’implicar en el forn. Reconec que l’adolescència em va fer començar-lo a avorrir, perquè és feixuc haver de fer feina quan la majoria de la gent de la teva edat passa els caps de setmana pasturant alegrement mentre tu fas coques. La majoria d’edat va agreujar aquest sentiment, per la qual cosa, quan tancàrem el negoci, no em va saber gaire greu.
– I la passa de tancar, fou una decisió difícil?
– El tancament no va ser una decisió gens difícil, perquè varen coincidir dues circumstàncies que l’acceleraren: una d’esperada i l’altra, gens. Mon pare arribava a l’edat de jubilació l’abril de 2003, per la qual cosa ma mare hauria de seguir tota sola uns quants anys més. La fatalitat, però, va voler que ella morís a mitjan març i cap dels tres fills teníem la intenció de continuar amb el negoci. Ben al contrari: en volíem fugir cametes ajudau-me. La germana major de ma mare i la seva filla gran varen decidir agafar-ne el relleu i se’n feren càrrec fins al 2006, quan la meva tia va fer els 65 anys i es va jubilar.
El que més m’agradava fer al forn eren coques per a les festes del Sequer, ensaïmades per a la gent major per les festes de Sant Domingo o coques d’albercoc per a la Mare de Déu del Carme de Ruberts
– Vós teníeu traça a l’obrador, què era el que més vos agradava fer?
– Agradar, el que es diu agradar… Em vaig especialitzar més en els dolços i reconec que les tortades de pasta de fulls i fruita em sortien mitjanament bé. El que puc dir que sí que m’agradaven eren determinades celebracions, que era el moment quan veies que la teva feina valia la pena perquè, d’alguna manera, alegrava la comunitat. Les coques de trempó i pebres per a les primeres festes del Sequer, les ensaïmades com a obsequi per a la gent major durant les festes de Sant Domingo o les coques d’albercoc per a la Mare de Déu del Carme de Ruberts eren aquelles feines que t’omplien de goig i, en certa manera, d’orgull. La sensació que t’oferia aquell resultat material, palpable i comestible, és el que enyor més de fer feina en el forn. Si la compar amb les sensacions que ofereixen els resultats de la feina de caràcter més intel·lectual d’avui dia, crec que hi he sortit perdent un poc. Però bé, em queda el malnom…
– Parlant de feina, què feis com a assessor lingüístic? I com a professor universitari?
– Bé, em dedic a revisar i a corregir textos, però també faig cursos de llengua per a adults, que, ara mateix, és la tasca que m’ocupa la part més important de la jornada. A la universitat, som docent en el primer curs dels estudis del Grau d’Educació Primària.
– Com veis la situació de la llengua catalana?
– Tothom sap que la nostra llengua no es troba en les millors condicions possibles i que la situació és complexa i, per què no dir-ho, preocupant. Personalment, a part dels usos lingüístics, el que m’amoïna més és la pèrdua de qualitat lingüística, sobretot pel que fa a la pronúncia. Avui dia són molts els joves -i no tan joves- que són incapaços de pronunciar la doble ela o de diferenciar la essa sonora de la sorda, cosa que fa molt més mal al nostre sistema lingüístic que mancances lèxiques com dir menos o bones tardes. Sense arribar a aquests extrems, aquests canvis també afecten les varietats locals que de cada vegada es van homogeneïtzant. Per exemple, en l’acte de commemoració del centenari de la independència de Llorito, no s’hi va sentir cap llurità o lluritana, que és com els indígenes hauríem de pronunciar el nostre gentilici; tot varen ser lloritans i això, al nostre poble, fa sineuer, he, he, he… Per Sineu també estan queixosos perquè també es va perdent la seva pronúncia tan característica, i, així, un poc per tot… Encara que aquesta sigui la realitat, també és veritat que no podem caure en el pessimisme més absolut i hem de mirar els punts positius. En el Pla, el català està força bé si el comparam amb altres zones de Mallorca. Ara bé, no podem estar mans fentes i esperar que la situació millori per si mateixa. Cal fer-hi feina!
– Com recordau els inicis de la vostra afició al LEGO i a Star Wars? A quin any començareu a comprar? On compràveu?
– Com he dit abans, la meva curolla de nin eren les naus espacials, per això, la jugueta preferida d’aquella època era el Tente i els cliks de Playmobil, perquè em permetien fer volar la imaginació i somiar amb el que m’agradava. Amb el LEGO hi jugava, però no tant, fins que l’any 1999, amb l’estrena de L’amenaça fantasma, es posaren a la venda la primera fornada de sets sobre Star Wars. Si no record malament, el primer cop que en vaig veure va ser a uns grans magatzems del centre de Palma. Durant els anys inicials, cap a l’any 2005, em nodria de compres físiques a botigues de juguetes i grans magatzems.
– Star Wars o Star Trek? Amb quina de les dues vos quedau?
– Si només em pogués quedar amb una de les dues, seria amb Star Trek, encara ni que fos per una qüestió de quantitat. Fent un càlcul ràpid, no crec que les hores de contingut de Star Wars superin les 150, mentre que les de Star Trek arriben gairebé a les 600.
– Què és la millor cosa de cadascuna?
– No ho puc dir perquè no ho sé. El que sí que puc dir és el que m’agrada a mi: Star Wars és aventura i acció, i és visualment espectacular, mentre que Star Trek m’ofereix una versió optimista del futur i una profunditat temàtica que em permet reflexionar sobre el nostre món. Més enllà dels rajos làser i la ubicació a l’espai, són universos ben diferents: Star Wars és fantasia que se centra en la lluita entre el bé i el mal; Star Trek és ciència-ficció i, com a tal, vol ser una analogia de com funciona la nostra societat.
En l’acte del centenari de la independència de Llorito, no s’hi va sentir cap llurità o lluritana, que és com els indígenes hauríem de pronunciar el nostre gentilici
– Ens diu una frase que destacaríeu de cada una?
– Hi ha les conegudes per tothom: «Que la Força us acompanyi!» i la salutació vulcaniana «Llarga vida i prosperitat». En podríem citar a balquena, tant de l’una com de l’altra. A mi, una que m’agrada molt és la que diu un dels, per a mi, millors personatges de Star Trek: «La veritat sol ser només una excusa per a la falta d’imaginació».
– Vàreu ser campió d’Espanya de sabers de Star Trek, com va anar això?
– Això va ser l’època just després de deixar el forn. Va coincidir amb la temporada en què la distribuïdora de les sèries va començar a publicar-les en format DVD i, per a donar-los empenta, va organitzar durant dos anys, el 2003 i el 2004, el concurs que anomenaren Star Trek Gurú. Com que eren en línia i tenia els continguts frescos arran de la publicació de les diferents temporades, cada setmana responia el qüestionari que enviaven i el solia guanyar-lo sempre. No és que en sabés gaire, però la resta de participants, que supòs que es podien comptar amb els dits de les mans, encara en sabien menys que jo. El primer any, els regals encara varen valer la pena (un maqueta, una camiseta, una tassa i alguna cosa més), però el segon no varen tenir cap altra cosa per a regalar que els DVD de les pel·lícules que, evidentment, ja tenia. En resum, poques feines tenia en aquell moment.
– Com ha canviat la manera de comprar i col·leccionar des que començareu amb aquesta afició?
– Els primers anys, no mirava prim i capseta que es posava a la venda, capseta que comprava. He de dir que les edicions limitades o de col·leccionista, com les Ultimate Collector Series, més grosses i cares, no m’han atret gaire, la qual cosa, econòmicament, ha estat un avantatge. Dels sets grossos grossos (estam parlant de capses de devers 3000 peces), només n’han entrat un parell a ca nostra. Ara mir de controlar un poc més -no gaire, tampoc- perquè l’empresa s’ha adonat que aquí hi havia una veta per a fer-hi negoci i trob que la darrera època ha començat a abusar dels clients. Es podria fer una bona anàlisi del nombre de temes que LEGO ha tret per a adults durant el darrer lustre. Els surt més a compte fer juguetes per a gent major de 40 anys que fer-ne per a infants. Fa feredat! Quant a la manera de comprar-ne, ara solc fer més compres en línia, en moments puntuals de l’any quan LEGO fa ofertes o promocions. Des que tenc família per Alemanya, aprofit per fer una carregada allà perquè són més barats que aquí.
Amb la meva col·lecció de Lego Star Wars l’hereva es podrà permetre un parell d’anys de no fer feina, si no abusa i no li venc abans.
– Amb el pas dels anys teniu peces prou valuoses, quines són? Quina és la vostra preferida més enllà del valor econòmic?
– La veritat és que fins no que vàrem començar a parlar d’aquesta entrevista, aquest valor econòmic era una qüestió que no m’havia interessat gaire, però, en poques paraules, la cosa va així: com més antic i més exclusiu és el set, més valor adquireix, i el que realment importa són les figuretes. La joia de la corona, encara que personalment no els dels que m’agrada més, és el set sobre la Ciutat dels Niguls de l’episodi vi que varen treure el 2003. El motiu és perquè té una gran quantitat de figuretes que no s’han repetit mai més. Una capsa d’aquestes, nova de trinques, pot arribar a valer devers 8.000 € (1.800 € de segona mà) i just la figura de Bobba Fett que inclou pot arribar a 1.400 €. Quant a les preferides, és una qüestió que no he pensat gaire i ara en podria dir una i demà dir-ne una altra. En general, m’agraden més les naus o caces que altres vehicles, però també m’estiren les composicions que pretenen reflectir una escena en particular amb el màxim de detalls però amb poques peces. Pel que fa a les figuretes, aquesta sí que la tenc claríssima: Darth Revan, una figura que LEGO va regalar durant la celebració del May de Forth de 2014.
– Ens podeu posar un exemple de revalorització? En total, què vos heu gastat en LEGO i quin és el valor de la col·lecció actual?
– Aquest set mateix de la Ciutat dels Niguls costava devers 100 € l’any 2003 i ara, ja ho veis! En referència al cost econòmic que m’ha suposat, puc assegurar que és més del que una persona sensata hauria de dedicar a aquestes coses. Quant al valor actual i futur, si la cosa no canvia, crec que l’hereva es podrà permetre un parell d’anys de no fer feina, si no abusa i no li venc la col·lecció abans.
– La pregunta del milió: amb els LEGO s’hi juga o no? Quin consell donau als joves que comencen amb aquesta afició?
– Amb el LEGO s’hi ha de jugar, que per això és una jugueta. Algunes vegades, durant els primers anys de començar-ne a col·leccionar, comprava dues capses del mateix model per a tenir-ne un de ben montadet i l’altra per a experimentar i crear nous models. Com que les designacions dels caces de l’Aliança Rebel és alfabètica i tenen Ales-A, Ales-B i Ales-Y, m’entretenia inventant models amb les altres lletres o creant naus de la saga que aleshores encara no s’havien posat en venda. Estic especialment orgullós de l’Ala-W.
Quant als consells, no sé què dir-vos. És possible que, per a iniciar-se, la millor opció sigui començar pels sets més petits i econòmics, sobretot els conjunts que duen moltes de figures. Una altra bona idea pot ser no voler-ho tenir tot i prioritzar segons quins models segons els gustos de cadascú. Evidentment, una bona col·lecció de Star Wars convé que tengui un Falcó Mil·lenari, una Ala-X i qualque caça Tie. I si ja volen completar, amb paciència i un poc d’esforç, es poden trobar sets de segona mà a preus raonables, sobretot si el que interessa són més els vehicles i no tant les figures. Hi ha un fotimer de pàgines web per a intercanviar LEGO. El que és important és no deixar que el sol toqui les peces!
– Fins quan continuareu comprant?
– Fins que la Força m’acompanyi i la butxaca ho consenti.
*En Miquel Gomila és col·laborador de Tot Pla. A la secció d’opinió podeu trobar els seus articles.