A principis de desembre es va constituir el nou Consell Escolar del CEIP Son Juny, el centre d’educació infantil i primària de Sant Joan. Va ser un consell força renovat per mor dels canvis a la direcció del centre, a la junta de l’Associació de Famílies (AFA) i entre els representants del professorat i de les famílies. Potser per això s’hi percebia la voluntat d’obrir una nova etapa a un centre que ha passat per moments difícils en els darrers anys i que té molts de reptes al davant. Com altres pobles d’Es Pla, Sant Joan ha canviat notablement en els darrers anys i l’escola n’és un reflex, però també ha d’aspirar a ser una eina per canviar i millorar la realitat.
Són moltes les qüestions que ha d’afrontar una escola pública a la Mallorca d’avui en dia: la forta desigualtat social, l’augment de l’alumnat amb necessitats especials o l’impacte creixent de les pantalles, que erosionen l’atenció dels infants i fins i tot les seves capacitats comunicatives. La feina que s’ha de fer a una escola com Son Juny és ingent i crec que el primer sentiment que s’extreu d’un Consell Escolar és l’agraïment a les persones que han decidit formar part dels equips directius: és molta responsabilitat i moltes hores de treball que les famílies no sempre veim ni apreciam. El mateix es pot dir de col·lectius com l’AFA o els Espais Familiars, que eixamplen els horitzons dels infants amb tallers, excursions i trobades.
De tots els temes importants que es varen tractar en aquest primer Consell, voldria centrar-me en dos que em semblen urgents i que, fins a un cert punt, crec que compartim amb altres escoles del nostre voltant. El primer és el percentatge d’alumnes de nacionalitat estrangera, que enguany suposa quasi el 36% del total a Son Juny i que el curs passat va superar el 42%. La dada crida encara més l’atenció si es considera que, d’acord amb el darrer informe de l’IAQSE, la mitjana a les Balears és del 19%, quasi la meitat. La presència d’alumnat estranger no em sembla que hagi de ser, per força, un problema, ans al contrari: és una oportunitat de veure i d’entendre altres maneres de ser, la qual cosa enriqueix, i molt, la nostra comprensió del món. Ara bé, aquesta entesa i convivència no és qualque cosa que arribi de manera automàtica, sinó que hi ha d’haver un important esforç darrere perquè es produeixi. A més, la gran diversitat de les aules pot ser una trava per als ensenyants, sobretot quan aquests infants hi arriben sense parlar la llengua de l’escola, fet que sovint els causa dificultats d’aprenentatge al llarg dels seus estudis. Això requereix, per tant, molta atenció i dedicació per part del professorat perquè els infants puguin surar. Malauradament, les escoles es troben molt soles en aquest punt, ja que la Conselleria no sol considerar la presència d’alumnat estranger com un factor decisiu per enviar professorat de suport. Crec que les famílies tenim la responsabilitat de donar suport als equips directius quan fan aquestes reivindicacions i, si fa falta, de punyir les institucions regionals i autonòmiques perquè estiguin a l’alçada dels canvis demogràfics i socials.
El segon punt té a veure amb les infraestructures. Tots els pobles d’Es Pla i d’àrees properes han vist en qualque moment com les escoles han quedat petites a causa de l’augment de la població. Si fa estona no era estrany que una escola de poble tengués quintades de sis o vuit infants, ara és ben normal trobar-ne de quinze, devuit o vint. Falten aules per desdoblar grups o fer ensenyament especialitzat, els espais de menjador o d’esports no basten, és necessari ampliar les zones verdes i crear ombres perquè els nins s’hi troben més a gust quan fa calor… Per poder dur a terme aquestes transformacions, és molt important que hi hagi una relació cordial i un diàleg fluid entre escola i ajuntament, però bona part de les obres només les pot aprovar i finançar l’Institut Balear d’Infraestructures i Serveis Educatius (IBISEC). Per tant, la resposta a un problema que la comunitat educativa considera urgent no sempre arriba amb la rapidesa que seria desitjable: durant el curs 23-24, per exemple, varen passar sis mesos entre la sol·licitud de la substitució d’una caldera a l’edifici d’Infantil de Son Juny i la finalització del procés. De nou, la tasca de les famílies pot ser important per donar visibilitat a aquestes reivindicacions, si escau fent recollides de firmes o contactant amb mitjans locals i autonòmics, com vàrem fer nosaltres en el cas de la caldera.
Quan parlam de l’escola, sovint em ve al cap el mural que hi ha a l’entrada del CEIP Rodamilans de Sineu: “L’escola és la meva segona casa. La casa és la meva primera escola”. Una reflexió molt senzilla, però amb un sentit molt profund: l’escola ha de ser un lloc agradable i acollidor, però les coses no poden anar bé sense una participació activa de les famílies en l’educació, que s’ha de manifestar ja a ca nostra, en l’exemple que donam als infants i allò que els transmetem. Per tant, no podem ser famílies “passives” en tot el que toca a l’escola: ens hi hem d’implicar! Hem de fer-nos sentir quan hi ha problemes, hem de fer preguntes si qualque cosa ens preocupa o no ens resulta clara, hem de fomentar el respecte entre tots els membres de la comunitat educativa i hem de participar en els espais que tenim al nostre abast. Perquè l’escola no és un espai qualsevol, sinó allà on es construeix el present i el futur dels nostres pobles.