Macià Ferrer Mas Noto o Infermer (Son Ferriol, 1979) és una d’aquelles persones que quan fica la banya amb una cosa arriba al seu cim. Inquiet i amatent Macià Ferrer de ben jovenet ja mostrà un interès fora mesura per la cultura popular. Primer s’acostà a allò que tenia més proper, el ball de bot, d’allà començà a inflar les xeremies, passant per la fotografia fins que la paraula cantada a través de les gloses el captivà. Ara s’espassa els nirvis practicant judo. Professionalment, és infermer de l’Hospital d’Inca, ciutat on resideix. Com veureu tot i néixer a Son Ferriol, on passà bona part de la seva infància i viure a Inca, en Macià Noto se sent del Pla, se sent montuïrer que és on va beure de l’agre de les gloses de la padrina materna. Aquesta setmana gran de la glosa arreu de Mallorca hem volgut parlar amb ell, a més aquest 2025 complirà 20 d’anys del primer pic que el llorità Felip Munar el feu pujar dalt de l’escenari per glosar. D’aquell dia ençà la glosa li ha marcat la vida.
– Comencem per l’ofici. És vocacional fer d’infermer, i quan vàreu decidir estudiar-ho?
– Sí. És vocacional fer d’infermer i ajudar en general. Tenc molta vocació de servir, amb el temps m’he dat compte que sí, que m’agrada ajudar a la gent, m’agrada ajudar en tots els aspectes que puc. Llavors, la infermeria va ser una sortida quan va ser hora de decidir que volia ser de gran. Vaig decidir fer infermeria per ventura pel meu arrelament amb la terra amb Mallorca. Per estudiar de metge havia d’anar a fora i, en canvi, infermeria ho podia fer aquí sense perdre els meus referents. A més, totes les veus deien que no faltava mai feina d’infermeria. I així ha estat.
– Una vegada sou infermer heu treballat en les emergències amb ambulàncies, amb helicòpter. Com és la feina dia a dia en un lloc així?
– Precisament, primer vaig fer un màster d’emergències en què s’incloïen tres tipus de monitor de reanimació cardiopulmonar. Quan tu et trobes amb aquest bagatge, ja t’agafes coratge per poder enfrontar les emergències. I me’n vaig presentar a l’examen per entrar al 061. El 061 té diferent tipus d’ambulància i en la que participa infermeria és una UVI mòbil, una unitat medicalitzada d’emergències. Llavors, aquí hi vaig entrar per un contracte de quatre mesos, que va durar del 2002 al 2008. I a dins, la cartera de serveis del 061 hi havia l’ambulància terrestre i una ambulància de transport aeri, que a Mallorca és una avioneta biturbina. A més, s’oferia sanitaritzar l’helicòpter de la Direcció General de Trànsit i hi vaig anar un temps. La veritat és que només cobries si hi havia una emergència en el moment que tu volaves, no era com un avió d’emergències, sinó que era control de la seguretat de la carretera.
– Quan vàreu fer aquest màster d’emergències, psicològicament, vos van preparar pel que vos podíeu trobar? O la realitat supera després tota la preparació?
– Això ho trob a faltar tant a la carrera com a la feina del dia a dia, com en el màster. Perquè clar, se te pressuposa que tu tens una fredor mental i una fortalesa mental per aguantar segons quines situacions que no sé fins a quin punt… Hi ha caràcters que s’ho tiren a l’esquena i hi ha gent que ho comença a remolcar i remolcar. Jo veig companys i companyes que estan afectats per coses que van passar fa molt de temps. En el meu cas, n’hi ha hagut dos o tres que m’han colpit, però d’una manera relativa. En un primer moment sí, però al final no crec que hagués necessitat assistència psicològica, però hagués estat bé. Sobre això, la veritat és que s’hauria agraït tenir un suport psicològic. N’hi ha, però l’has d’anar a cercar, no el t’ofereixen. En el cas de les urgències de l’Hospital d’Inca ara és així.
Tenim una bona sanitat pública infradotada, però hi ha un equip humà que compensa les mancances materials i logístiques del servei
– El nivell de la sanitat pública a les Illes Balears com els veis, tenim una bona salut?
– Tenim una bona sanitat pública i tenim una bona sanitat pública infradotada. Però hi ha un equip humà que compensa les mancances materials
i logístiques en general del servei. El servei funciona perquè la gent que hi treballa fa més del que pot. Aquesta setmana, per exemple,
no hem tingut dos llits buits a quasi cap torn. Parl del servei d’urgències, però a les plantes és el mateix, tot era ple. I com que els professionals remam i ho traiem, no hi ha cap problema. Tu fas feina amb una matèria que és molt sensible, perquè davant del patiment d’una altra persona no pots estar indolent. Amb una paraula, que la feina surt per mor de què recursos humans treuen més del que poden. Ara, actualment, en el meu servei també
trob que hi ha una situació de comandaments intermedis molt propícia a poder fer feina bé. Ho intenten ells, però es veu que arriba un moment on la dotació material és la que és i no podem fer més. S’espenyen dispositius electrònics que són mals de substituir, ja que no hi ha un recanvi.
– Ball de bot, xeremier, glosador… la cultura popular vos té aglapit?
– I no vaig ser cossier per mala sort. Perquè no em podien acompanyar als assajos. El primer any es feien assajos gairebé diaris i no me podien acompanyar a Montuïri perquè mon pare feia feina a l’aeroport. Però si no, també m’hagués apuntat a la selecció per fer de cossier. Com deia abans jo estava ja molt arrelat, tant amb ball de bot, com amb les xeremies i no tenia ganes de partir enlloc a estudiar. Puc anar de turista, el que vulguis, però de manera més llarga em fa molta peresa, i de jove ja era així.
– Macià, que és per a vos la cultura popular?
– És una forma d’expressió com una altra. Una forma d’expressió de l’origen. M’interessa també el que és històric, els motius pels quals es fa una cosa i per què es fa l’altra. A mesura que ho investigues i que ho vius, te n’adones d’aquests apropiaments culturals. A Mallorca tot té uns orígens forans, els Cossiers mateixos. El que tenim hi és a altres indrets, la cultura popular mallorquina és una mescla de mil factors que han anat contaminant i fent transferències d’un lloc i de l’altre. Vas a improvisar amb cantadors murcians i canten amb una entonació que dius això me sona. Canten amb la mateixa mètrica, tot i cantant llengua castellana. La cultura popular és això, és una expressió i també és un transmissor d’alegria. La cultura popular s’associa sempre amb la festa. Què es pot utilitzar per moments greus?, sí, però generalment tots són moments de festa. Necessitem festa com a poble. Un poble que fa festa és viu.
En Mateu Xurí, és el geni en el qual tots ens volem emmirallar i tots volen imitar. Però sense en Felip Munar, no hi hauria aquesta moguda de la glosa
– Com arribau a la glosa?
– A la glosa, hi arrib perquè la padrina de Montuïri en sabia moltes. Ella havia assistit a combats de fa molt de temps. I ella te’n sabia dir de memòria. Després aquelles gloses les he trobat escrites al cançoner del Pare Ginard. Ella no era escolaritzada, havia anat de costura, però se’n recordava de memòria. I després el tio Tòfol també se’n recordava de moltes gloses.
– Teníeu aquests referents familiars, però com entrareu a glosar?
– Sí, el fet d’entrar va ser molt graciós. Era xeremier i en Pep Toni Rubio era un dels meus mestres i referents en les xeremies. Això era el 2003-04 quan hi havia un boom dels fòrums a internet. Eren llocs de diàleg i en Pep Toni no se li va ocórrer altra idea que fer un foro que s’escrigués en glosa. A aquell foro hi participaven en Felip Munar, en Toni Mostel i en Mateu Xurí. Tres que sí que ja sabien les bases de la glosa improvisada i dos d’ells eren improvisadors, en Mostel i en Xurí. Després pel Sant Antoni de 2005 vaig conèixer en Mateu. Arran d’escoltar-lo em va convidar a anar els dimarts a la casa de fora de la vila del president de l’Associació el Canonge de Santa Cirga que aleshores era Mateu Llodrà. Així que vaig començar a anar allà i tallers i sopars i em vaig encalentir i ho vaig començar a agafar amb ganes. I va ser aquell mateix any a les festes de Sant Bernat de la Real quan en Felip Munar me va fer pujar a l’escenari a glosar. Vaig debutar amb l’amo en Toni Socias, l’amo en Joan Planici i en Toni Mostel.
– A mitjans dels anys noranta vaig anar una partida de vegades al glosat que s’organitzava a Algaida entorn de Sant Honorat. Record que hi havia en Planici, en Socias, en Roig i en Jaume Juan Toledo. Al públic érem cinc o sis persones, tres o quatre organitzadors el meu padrí i jo. Què ha passat en el món de la glosa a Mallorca de llavors ençà?
– El que ha passat és el mateix que ha passat a totes les manifestacions de cultura popular. Que en lloc de mostrar-les, les convertim en una cosa participativa. I en lloc de, per exemple, el que feien l’amo en Toni Socias, en Planici o en Rafel Roig era un xou, era un teatre. Sempre repetien la mateixa estructura, es presentaven i saludaven les autoritats, es donaven castanyes en les quals pràcticament podies transcriure les gloses que s’havien fetes en un altre combat, i hi havia poques variacions. Després s’acomiadaven de les autoritats i fins a l’any que ve i que no en falti cap. Nosaltres això ho transformam. També hi ha els moments satírics i de crítica cap a nosaltres mateixos, però també ampliam les gloses a l’actualitat local a la política, o fins i tot global. Es poden insultar dos glosadors que un encarna ideologies que no són les seves, però es fa així per poder fer la controvèrsia. Això és el més revulsiu. Després, l’edat dels participants ha canviat molt. Ara, jo ja som dels vells, però quan jo vaig començar, hi havia un xitxarel·lo de 23 anys que en Mateu i jo de 25 anys. A l’altre costat hi havia aquells homes que ja tenien 70 anys. I enmig hi havia una generació que tenien entre 40 i 50 anys que ja van ser ensenyats per l’Associació Canonge de Santa Cirga. Aquest canvi de participant i canvi de discurs ha fet que s’hagi connectat millor amb el públic. A part que nosaltres també, com a glosadors i com a espectadors mateixos, ho hem estès a tots els àmbits. Ells glosaven a teatres, festes populars i noces. Jo he fet gloses a dins aules d’universitat, a funerals, a un tast gastronòmic o a un sopar… Hi ha una diversificació dels moments que es fan gloses. Hi ha festes que quasi se sustenten a dins la glosa, com el Sant Antoni. Aquell glosat de Sant Honorat que expliques era un xou. Ara, quan mos conviden a Sant Honorat com que també hi ha dos glosadors locals ja saben els temes locals i això fa que la gent que escolta també s’impliqui més.
– També record haver anat a qualque glosada al teatre de Manacor organitzada pel Canonge de Santa Cirga, allà diria que el segon pic que hi vaig anar va pujar a l’escenari en Felip Munar. Què ha significat en Felip dins el món de la glosa de finals del segle XX i principis del XXI?
– En Mateu, és el geni en el qual tots ens volem emmirallar i tots volen imitar. Però sense en Felip Munar, no hi hauria aquesta moguda de la glosa ni tota l’agrupació que hi ha ara. En Felip és un engrescat i un malalt de la paraula i fa que la glosa s’afiqui per tot. Enguany tornam als foguerons de Sant Sebastià i encendrem els foguerons de la plaça Major, i ha estat per culpa d’en Felip que ha ficat la banya allà al mig. És una persona a qui li agrada i que lluita amb tot el que pot perquè això segueixi.
– Ja per acabar, ens heu dit que sou home arrelat, però habitau fora del Pla de Mallorca. Com veis aquest mitjà de comunicació? Què trobau de Tot Pla?
– Molt bé, el trob, molt necessari. Tal vegada milloraria els avisos de les notícies, trob que me boten massa esporàdicament, però una vegada hi entr i vaig mirant sempre trob notícies interessants. Trob que feis una molt bona tasca i que és encomiable que us hàgiu posat al capdavant d’una iniciativa així tan arriscada. Estic molt content de llegir Tot Pla. De fet, si voleu la meva col·laboració, puc col·laborar.
Així, agafam l’oferiment fet per Macià Ferrer i ben prest tendreu noves sobre aquesta col·laboració.