El 24 de febrer de 1935, aquesta setmana es complí el noranta aniversari, s’inaugurà el nou grup escolar de Montuïri. A les fotografies de l’acte es distingeixen entre les autoritats ben abrigades, un jove Joan Mas i Verd Collet, de 35 anys, batle aleshores de Montuïri. Un any i mig després va ser afusellat per les seves idees republicanes i no seria fins al 1982 que el nou ajuntament democràtic va posar el seu nom a les escoles que tant lluità per construir.
La història per aconseguir unes condicions educatives dignes per a Montuïri venia de lluny. El 1763, els regidors del poble ja maldaven per contractar un mestre de gramàtica que ensenyàs les primeres lletres, la doctrina cristiana i les nocions bàsiques d’aritmètica als nins i nines montuïrers. Segurament la primera escola va ser a l’antiga Casa de la Vila, un edifici actualment enderrocat, i per allà passaren mestres i alumnes els períodes que l’Ajuntament aconseguia trobar-ne.
Les etapes de vigència de la Constitució de 1812 i l’aprovació de la llei del ministre Moyano l’any 1857 impulsaren la necessitat que les autoritats locals fossin més diligents i curoses a l’hora de dotar el poble d’unes instal·lacions educatives millors. A més, des de 1867 s’havien instal·lat a Montuïri les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül que fomentaren l’ensenyament femení amb una escola privada.
El gran problema de l’escola pública, però, era l’espai. L’inspector d’educació insistia a final del segle XIX que els locals on s’ensenyava no reunien les condicions òptimes, i per això el 1887 el batle Bartomeu Ferrando Nebot, membre del Partit Liberal, decidí encarregar dos projectes d’una escola nova a l’enginyer Pere d’Alcàntara Penya.
El primer projecte era una casa d’un sol cos amb la planta baixa destinada a les aules i el pis on hi hauria a l’habitatge del mestre.
En canvi, el segon es tractava d’un edifici planta baixa i dos pisos destinats a aules, habitatges i a una carnisseria. Aquest darrer local pot semblar sorprenent, però es deu que aquest segon projecte estava emplaçat just darrere la Casa de la Vila a un lloc anomenat el corral del Rei. Per això, havia de tenir en compte el manteniment de la carnisseria pública encara que anàs en contra dels principis higienistes que llavors ja estaven de moda.
Les obres del nou edifici començaren a final de 1887 malgrat que ben aviat sorgiren els problemes. El governador civil envià diverses circulars en què recrimina al batle Ferrando la seva actitud de construir un nou Ajuntament aprofitant l’excusa de fer una escola nova i que l’obra no hagués passat per la subhasta pública preceptiva. Tot i que s’arrancà la façana, el projecte de nova escola s’abandonà al cap de pocs anys.
Mentrestant, la població de Montuïri seguia creixent i a començament del segle XX va arribar als 3.000 habitants, la mateixa població amb la qual compta actualment.
Cap a 1920, les escoles públiques estaven dividides en tres locals diferents. Dues de nins: al celler de Can Ferrando (carrer de Baix) i a un pis a Can Llavor (carrer des Pujol). I una de nines a Can Marc (carrer del Molinar). A aquestes tres s’hi ha d’afegir l’escola de les monges de la Caritat al convent que tenien al capdavall del carrer de Sant Bartomeu.
Tanmateix, no serà fins a l’arribada del nou Ajuntament republicà encapçalat per Joan Mas i Verd després de les eleccions del 12 d’abril de 1931 que es posà fil a l’agulla de bon de veres per solucionar el problema de l’educació a Montuïri. No debades es va conèixer al nou règim polític com «la República de les escoles».
Dos mesos després de proclamar-se la República es detectà la necessitat d’establir un grau diferenciat entre les dues escoles de nins i de cercar un solar per a la construcció de la nova escola. Després de moltes anades i vengudes s’acordà comprar un solar al sementer de na Llarga, al final de l’actual carrer de les Tres Creus, i que del projecte d’un nou edifici escolar se n’encarregàs l’arquitecte provincial Josep Alomar. Això és als darrers mesos de 1931.
El projecte que presentà Alomar cap a mitjans de 1932 era una escola graduada de quatre seccions per a nins en un edifici compacte amb planta baixa i pis que s’il·luminaria mitjançant galeries que rebrien la llum natural.
L’Ajuntament de Montuïri aprovà el projecte i fins i tot aconseguí una subvenció de 40.000 pessetes del Ministeri d’Instrucció. No obstant això, la iniciativa aviat sumà problemes per fer-se realitat. La situació econòmica del Consistori era delicada fins al punt que es plantejà de recuperar el modest projecte d’escola del segle XIX. S’ha de tenir en compte que la proposta d’Alomar només era destinada a nins. I, per acabar-ho d’espenyar, l’inspector Joan Capó va convèncer els regidors montuïrers que una escola de quatre seccions ni s’ajustava al solar previst ni resolia de bon de veres les necessitats educatives del poble.
Tot plegat provocà un gir inesperat dels esdeveniments el 8 de febrer de 1933 quan en una sessió plenària en què assistiren dos inspectors d’educació s’acordà construir una escola de vuit seccions amb menjador, cuina, sala de dutxes, farmaciola amb dispensari i casa del conserge. Dos dies després, en una nova sessió, s’acordà comprar un solar a sa Torre (a l’emplaçament actual del CEIP Joan Mas i Verd) i fer un préstec de 80.000 pessetes a la Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona.
L’empenta de l’Ajuntament es trobà amb el problema de trobar un arquitecte. Finalment, decidiren visitar Guillem Forteza que accepta l’encàrrec.
La proposta de plànols que lliurà Forteza al cap de pocs mesos s’allunyava molt de l’estil regionalista que havia practicat anys anteriors. El projecte del nou grup escolar de Montuïri era un edifici modern, de clara tendència racionalista i pròxim a l’escola alemanya que presentava una volumetria dispersa, de planta asimètrica i d’organització centrífuga.
Segons el doctor en Arquitectura montuïrer Jaume Mayol, aquesta influència cal anar a cercar-la en els contactes que tenia Forteza amb Alemanya com, per exemple, la presència al seu estudi del jove arquitecte Carl Hack, que havia estudiat a l’escola d’Ulm.
Per si no bastàs, la construcció d’unes noves escoles a Montuïri topà amb un darrer escull. Segons l’Estatut Municipal vigent quan un préstec superava el 3% del pressupost d’un ajuntament s’havia de sotmetre a referèndum. Seixanta-dues persones signaren una instància perquè la iniciativa es dugués a votació.
La consulta polaritzà una societat montuïrera ja prou dividida entre les esquerres, partidàries del projecte, i les dretes, que el veien amb reticències. No és casualitat que per fugir de l’escola laïcista de la República, la parròquia organitzàs una escola privada de nins anomenada Col·legi Ramon Llull i encapçalada pel vicari Joan Baptista Munar.
El referèndum sobre la construcció o no del grup escolar se celebrà el 26 de març de 1933. Guanyà el sí amb 336 vots, el 55,62%, i el no va treure 268 vots, que representà el 44,37 %. La participació va ser de 602 electors, el 72% del cens.
La primera pedra es posà el 15 d’abril de 1934, coincidint amb el tercer aniversari de la proclamació de la República.
Com hem dit, ara fa noranta anys va tenir lloc de la inauguració de les noves escoles. Una processó de nins ben endiumenjats partiren des de la plaça Major fins al nou centre escolar. Allà varen tenir lloc els discursos i es descobriren dues plaques: una dedicada al pedagog Manuel Bartolomé Cossío i l’altra al mestre Josep Porcel, que havia exercit al poble.
Poc temps després va venir la guerra, la repressió i la misèria, però, actualment, les escoles de Montuïri, batejades ja en temps de democràcia amb el nom del batle Joan Mas i Verd, segueixen essent un referent educatiu i continuen el somni d’aquells montuïrers que creien en l’educació com el principal motor per fer avançar un poble.
90 ANIVERSARI
Per a commemorar els 90 anys de les escoles aquest any l’Ajuntament de Montuïri ha dedicat el calendari a aquesta efemèride. Així imatges com les que il·lustren aquest text formen part dels dotze mesos de l’any. Així mateix, el passat dilluns coincidint amb la data del 24 de febrer l’equip docent de l’escola aprofità per a celebrar la Rueta i bufar les espelmes dels 90 anys d’escoles.
Així mateix, entre Ajuntament i centre educatiu s’ha previst organitzar una taula redona amb la participació d’antics mestres i alumnes i coincidint amb la celebració del Festival de Primavera es destaparà un mural amb les fotografies de tots els docents que han treballat en el centre.
Bibliografia:
Mas Miralles, G. i Mateu Socies. A (2001): Montuïri. L’esclafit de la crispació. Edicions Documenta Balear.
Mayol Amengual, J. (2008): Història de la construcció de Ses Escoles de Montuïri. Bona Pau.
Miralles. M. i Ferrer, M. (2010): Aproximació a la història de Montuïri a partir dels agents socials que intervenen en l’educació (s. XVIII-XIX). A M. Salvà i J. Miralles (eds.), Montuïri: terres i gent. Primeres jornades d’estudis locals (pp. 229-236). Ajuntament de Montuïri.
Fotos:
Arxiu Guillem Mas Miralles
Arxiu Bona Pau
Arxiu Gabriel Gomila Jaume
Arxiu Jaume Mayol Amengual