Amb motiu del 8 de març parlam amb Paula Maria Amengual Nicolau qui viu la seva primera experiència política i ho fa com a batlessa de Montuïri, primera dona al capdavant del municipi aturonat.
1- Què és i quina importància té per a vós el Dia de la Dona?
És un dia necessari per donar visibilitat a les dones, però podem dir que és un dia que és necessari per desgràcia perquè mentre sigui necessari vol dir que encara no som allà on hem de ser. Per tant, és un dia important per reivindicar i donar a conèixer el paper que té la dona a la societat. I, sobretot, reivindicar el paper que ha de tenir, no només el que té sinó el que ha de poder assolir. Per tant, és important que hi sigui perquè és l’oportunitat que tenim també per fer més èmfasi en coses que haurien de ser del dia a dia. Però aquest dia encara el necessitam per fer-hi un poc més de feina i per incidir en temes tan importants com el paper de la dona en cada un dels àmbits de la societat i, sobretot, per reivindicar-ho.
2- Com creis que ha evolucionat la percepció de la igualtat de gènere als pobles del Pla en els darrers anys?
Jo crec que ha evolucionat, que hi ha una evolució, perquè la societat no és la mateixa, ara, que fa 20 anys i s’ha evolucionat molt en aquest sentit, però encara també falta molta feina per fer. Una cosa important que hi ha hagut són les campanyes de sensibilització
i la feina que s’ha fet, en aquest cas nostre, des de la Mancomunitat en qüestió de gènere,
per ajudar a conscienciar la població. Jo crec que l’evolució sí que hi és perquè no s’ha d’obviar. Avui en dia tenim moltes coses normalitzades que els nostres padrins no tenien, i això també s’ha de reconèixer, però encara falta feina per fer. I jo crec que les polítiques que s’han duit a terme d’igualtat, sobretot ara xerrant de la Mancomunitat, perquè es qui té les competències, crec que s’han notat i crec que són bones polítiques.
3- Quins són els principals reptes que enfronten les dones del vostre poble?
Jo crec que els reptes van un poquet associats també al moment de la vida en què es troben les dones. No és el mateix els reptes que s’enfronten les nines d’avui en dia als reptes que s’enfronten les dones que estan, per exemple, en un moment de la vida que ja estan a la jubilació. Són reptes diferents. Jo crec que si miram a la joventut crec que el repte que s’enfronten és rompre barreres i ser capaços de crear nous espais, és a dir, fer coses que abans no existien, ser valentes per fer-los i posar-se a llocs allà on estan preparades i allà on tenen la força per fer-ho i no topar amb aquesta barrera que hem tengut i que encara a segons quins llocs existeixen que pareix que hi ha llocs que són inaccessibles per les dones. Jo crec que les nines avui en dia certes coses les tenen més fàcils. El que és cert també és que perquè s’ho creguin és molt important també crear referents. I el tema de tenir referents és un repte. I aquest repte el tenim com a dones en general de fer passes perquè també per tenir en compte
que les nines, les dones que ens venen darrere que ara són nines puguin veure que hi ha molt de camins que tal vegada no havien pensat i que són possibles per elles.
4- Com a batlessa vos heu sentit incomodada en qualque moment pel fet de ser dona?
Sí, totalment, definitivament. Sobretot, i això també ho he de dir, en el principi. És a dir, en el principi de jo arribar a la Batlia per tot allà on anava donaven per suposat que jo anava o en representació del batle o com a tècnica de l’Ajuntament. Amb molt pocs llocs m’esperaven com a batlessa. No sabien que Montuïri tal vegada hi havia una batlessa, no tenien per què saber-ho, però per fet de ser dona ja donaven per suposat que jo no ho era i això em va incomodar moltes vegades. Vaig haver d’aprendre de fer una cosa que m’incomodava una mica que era anar presentant-me i dir hola, com va, som na Paula Amengual i són la batlessa de Montuïri. Fer aquest gest en el principi jo pensava i ara per què he de dir això jo? Semblava com si volgués, de qualsevol manera, sentir-me més important o una cosa d’aquestes. I vaig entendre que era necessari per estalviar-mos segons quines situacions incòmodes que ho eren per jo i ho eren per a l’altra persona perquè l’altra persona, quan m’esperava i em deia ah, molt bé, i el batle on és? I jo deia no, som jo la batlessa… la cara era esperpèntica i clar després els hi sabia molt de greu. No ho feien amb una voluntat de menysprear-me. Simplement, els prejudicis els duen a pensar que no podia ser jo perquè era una dona. I per tant sí que m’he sentit incomodada en moltes ocasions.
5- Quin paper creis que ha de jugar l’educació en la lluita per la igualtat de gènere?
Bé, l’educació és bàsica per a la igualtat de gènere i l’educació no l’hem d’entendre només com una tasca que s’ha de dur a terme dins d’una aula sinó l’educació en general, i es feina un poquet de tots també, i les polítiques que nosaltres feim també, de qualsevol manera educam perquè podem crear espais per xerrar de coses, podem crear consciències, i això sempre és positiu. I, evidentment sí l’educació és bàsica per a tota aquesta qüestió.
6- La societat del Pla té una mitja d’edat elevada. És més difícil implementar segons quins tipus de polítiques d’igualtat de gènere?
Sí que és un poc difícil i torn al que havia dit al principi: per a les generacions més joves és més senzill perquè també és una generació més empoderada i és una generació de dones joves que tenen més clars els objectius i tenen més clar quines són les lluites, però és cert que en general la població del Pla està envellida i això fa que segons quines polítiques són molt difícils de fer que calin. Hem de pensar una cosa i és que segons quines conductes s’aprenen i canviar una conducta quan l’has duta a terme i l’has viscut 60 anys de la teva vida, no pots pretendre que en el 61 algú et digui que allò ha de funcionar diferent. Sobretot estic xerrant de qüestions de gènere aplicades a dins d’una unitat domèstica, i allà on els rols estan claríssimament repartits. Hi ha coses que les dones, no és perquè no siguin capaces d’entendre-ho, però canviar aquestes rutines o canviar aquestes maneres d’actuar és molt més complicat. Jo crec que l’important és que a poc a poc vegin que certes coses que s’han normalitzat durant tota la seva vida o tota la nostra vida en realitat no són tan normals. I això, jo crec que hi ha un èxit per cada generació o per cada rang d’edat, no sé com dir-ho, per fer com a paquets. Per exemple per jo un èxit seria que les dones ja més majors siguin capaces d’entendre que hi ha coses que no són normals avui en dia o que no s’entenen com a normals i, per tant, que siguin capaces de fer aquesta reflexió i una miqueta d’autocrítica i en la mesura del possible fer qualque petit canvi dins el seu entorn, això ja podria ser un èxit. En canvi, això aplicat a joves de 15 anys no seria un èxit sinó que en aquest cas seria una altra cosa, haurien de ser molt més ambicioses. Per això, com he dit, tot depèn de quin àmbit ho apliquéssim. Però sí, és difícil fer que es duguin a terme segons quins canvis en una població allà on ja hi ha uns hàbits adquirits, té unes rutines i una estructura mental molt formada a l’època que es va formar i que, per tant, és molt més rígida a l’hora de canviar-la.
7- Quina és la seva opinió sobre la representació de les dones en càrrecs polítics i de lideratge a nivell local?
Bé, la meva opinió sobre el tema de les dones en els càrrecs de representació o càrrec polítics jo en som un exemple i crec que a Montuïri hi tenim bastants d’exemples de dones en càrrecs importants i amb molta gent en el seu càrrec i amb moltes responsabilitats. Per tant jo crec que això també ha anat de cada vegada més i jo m’atreviria a dir que estem en una bona situació. No sé si és millorable, probablement sí, no sé si xifres perquè tampoc no sé de quantes dones estem xerrant, però sí que és cert que hi ha més dones que les que hi havia i això és positiu i això vol dir que a poc a poc també perdem la por de voler accedir a aquests llocs i la societat és menys reticent a veure-hi una figura femenina en aquests espais perquè la gent ja veu que no és una qüestió de capacitat, sinó que va d’una altra cosa i, per tant, les capacitats les tenim més que demostrades les dones que són capaces d’estar a qualsevol càrrec de responsabilitat i inclús de decisió política i això no ens ha d’assustar. I ara, per sort, crec que ja no assusta, tampoc ningú.
8- Com veis el paper de les dones a les festes del vostre poble?
En el cas de Montuïri trob que encara hi ha molt de camí per fer. Pens que les festes han de ser capaces d’adaptar-se en els nous temps i en els moments i és ver que l’adaptació en aquest temps també va de la mà a un cert canvi d’estructura mental també de les persones que formen part de les festes i dels pobles. En aquest sentit, crec que s’ha de saber trobar el moment idoni allà on aquests canvis resultin el menys traumàtics possible. Ho dic en el sentit que no creïn rebuig a la societat, sinó al contrari, que la gent els adopti de gust perquè entengui que és una evolució pròpia de la festa per tal que la festa no mori. I a Montuïri encara tenim molta feina per fer en aquest sentit. Jo crec que també és qüestió de temps que es doni aquesta adaptació. Per això crec que també, en certa manera, hi ha coses que s’han de deixar preparades perquè tenguin lloc de la millor manera possible en el moment que pertoqui perquè no sigui contraproduent per la festa per no perjudicar la mateixa festa. Al final és qüestió de temps que les dones estiguin més implicades activament a la festa, perquè les dones a Montuïri estan molt implicades. Però és cert que no hi ha la implicació encara dins el nucli de protagonistes de les festes, com a participadores, com a persones actives en la participació de les festes hi són com tots els homes i aquí no crec que hi hagi diferència, sincerament. Allà on hi ha la diferència és en la participació activa, en els protagonistes de les festes. I aquí és allà on hem de fer més feina. I, insistesc, crec que és qüestió de temps perquè el moment haurà d’arribar un dia o l’altre en què siguin dones, en aquest cas, cossieres, en què arribi un dia en què hi hagi una dona dimoni i en què la dona participi en totes i cada una de les festes que hi ha al poble, perquè les dones formen part de la societat i, per tant, han de formar part de les festes.