A Porreres i als municipis del Pla de Mallorca s’han arraconat les bicicletes. Molt poca gent les usa de manera habitual per fer petits encàrrecs dins el poble. S’ha reservat el seu ús a l’activitat esportiva o lúdica, com un vehicle desvinculat de la mobilitat diària.
Molts pocs infants es desplacen pel poble en bicicleta. La que per bona part dels adults va ser una eina d’autosuficiència, de gestió de la mateixa mobilitat, d’autonomia i de llibertat en la infantesa, ara esdevé perillosa.
La facilitat i la comoditat del cotxe s’han imposat. Li hem cedit l’espai públic, hem arraconat les bicicletes i ho posem difícil als vianants.
En un moment com l’actual en el qual s’evidencien com mai les limitacions del model de la societat en la qual vivim, potser podem començar a platejar-nos nous reptes. Un dels més grans és, a nivell mundial, rebaixar les emissions de CO₂ . La Unió Europea ha fixat per al 2030 la reducció d’un 55% dels gasos d’efecte hivernacle respecte al nivell de 1990. Un dels eixos de treball és transitar cap a una mobilitat amb menys impacte ambiental. Si volem que l’entorn millori, s’imposa treballar des de la base, des de les responsabilitats individuals i de grup per transitar cap a un canvi de model de mobilitat.
El dèficit del sistema de transport públic a Mallorca ha propiciat que el transport privat sigui l’única alternativa. La ineficient xarxa de transports fa que moltes vegades sigui quasi una odissea fer determinats trajectes. Els transbordaments que exigeix —haver d’anar a Palma en molts casos— i el temps a invertir fa que molts dels desplaçaments siguin inviables. D’aquí que el cotxe esdevingui imprescindible i que en moltes cases n’hi hagi un per cada un dels adults. Però també és cert que, a conseqüència d’aquesta mancança, ens hem avesat que tota mobilitat és possible, que podem anar a qualsevol lloc en qualsevol moment, sent absolutament aliens al cost ambiental i de l’espai comú.
Aquesta situació requereix un canvi de model que no passa per substituir els combustibles fòssils per l’energia elèctrica, sinó en racionalitzar la mobilitat i apostar per buscar alternatives al desplaçament amb el cotxe. I és aquí, recuperant el que apuntàvem a l’inici de l’escrit, que des d’una escala local podem fer alguna cosa: recuperar les bicicletes.
Aquesta proposta comporta la necessitat de treballar a molts nivells. En primer lloc, hem de fer una profunda tasca de conscienciació, hem d’assumir el compromís de canvi de model a escala particular perquè esdevingui un valor en l’àmbit de comunitat. Des de les administracions s’ha de treballar per aconseguir vies segures per anar en bicicleta els adults i els infants. S’han de pacificar zones i carrers específics. S’han de procurar aparcaments per a bicicletes i s’ha d’incentivar el seu ús. En definitiva, hem d’aconseguir reduir la presència del trànsit rodat al nucli urbà així com els vehicles aparcats.
Aquí encetem una altra derivada del problema de la mobilitat: els carrers de la Vila estan plens de cotxes estacionats que ocupen o inutilitzen les voravies i que dificulten no només les bicicletes, sinó també els vianants. Anar a peu vol dir haver de cedir el pas constantment als cotxes, haver d’esperar entre cotxes que passin els que circulen. En alguns carrers, anar a peu a comprar esdevé una activitat de risc. Per tot plegat, es fan necessàries propostes decidides per crear aparcaments públics que puguin alliberar els carrers i alhora aportar una solució a qui no té portassa. S’ha de regular l’aparcament dins el nucli i activar mecanismes assumint les despeses de manera compartida. Hi ha exemples arreu de zones verdes en les quals, per un preu molt ajustat, els residents poden aparcar i de zones blaves preparades pels visitants ocasionals.
El carrer és el lloc de trobada i de socialització, és imprescindible treballar per assolir una nova cultura d’espai públic. No pot ser que només s’entengui com a lloc per circular i deixar el cotxe. Transitar cap a una mobilitat sostenible és una aposta que ens beneficia a tots, des del nivell global al local, dels infants als padrins. Per començar, recuperem les bicicletes com a fita.
(Article publicat originalment a la revista Llum d’Oli)