Tot i no aturar, al final sempre troba un moment per atendre’ns. Iolanda Cirer Sotos (Santa Eugènia, 1974), és treballadora social del departament de serveis socials comunitaris de la Mancomunitat Pla de Mallorca des de 1996. Està al capdavant de la Unitat d’Igualtat i abordatge de les violències masclistes. “Com no podia ser d’altra manera -diu- som feminista”. Diplomada en treball social per la UIB 1995, màster en polítiques d’igualtat i prevenció de les violències masclistes per la UIB 2011. També és coautora del llibre “Pioneres: dones que han obert nous camins. Sempre hi hem estat”. Autora del capítol Gran cursa cap a la paritat, dedicat a les “Dones a l’Atletisme”. A més és una apassionada i, tot i no reconeixer-ho per modèstia, destacada corredora de muntanya. Participà en la selecció balear de curses de muntanya, l’any 2020 campionat d’Espanya de km vertical, Sierra de Magina i el 2021 campionat d’Espanya de curses en línia Sierra de Magina i Campionat d’Espanya d’Ultra Tenerife Blue Trail. Comparteix viatge vital amb Tomeu i és mare de Pau, Jordi i Marta.
– Quina trajectòria heu seguit fins a arribar a la Mancomunitat?
– Ben curta la trajectòria abans d’arribar-hi. Vaig acabar els estudis universitaris l’any 95 i el mes de gener del 96 vaig començar a fer-hi feina. S’havien convocat dues substitucions per cobrir dos permisos de maternitat i m’hi vaig presentar amb l’objectiu de saber com era una entrevista de feina i sense haver contemplat la possibilitat que em poguessin agafar. Vaig quedar primera, i em varen contractar per cobrir aquesta vacant temporal, he d’agrair molt que no es premiava l’experiència prèvia, ja que l’interès de la Mancomunitat era poder donar l’oportunitat a persones sense experiència prèvia en poguessin aconseguir.
– Sempre heu estat al capdavant de la Unitat d’Igualtat de Gènere i Abordatge de les Violències Masclistes? Quan es crea?
– La Unitat d’igualtat es crea el novembre del 2022, dins el departament de serveis socials comunitaris de la Mancomunitat, moment en què la Mancomunitat decideix fer una passa endavant amb el seu compromís vers la lluita per la igualtat de gènere i contra les violències masclistes. A partir d’aquí canvien les meves funcions i deix d’exercir com a treballadora social dels municipis de Sineu i Llubí i pas a la Unitat d’igualtat. Des de feia alguns anys des del departament de serveis socials comunitaris havíem començat a tocar a portes de l’Institut Balear de la Dona (abans que les competències es transferissin al Consell de Mallorca) i després a la direcció insular d’igualtat del Consell de Mallorca per tal d’aconseguir finançament pressupostari i poder disposar d’aquest servei a la Mancomunitat. L’objectiu era que el servei donés resposta a una doble necessitat: la primera, incorporar amb caràcter transversal el principi d’igualtat de tracte i oportunitats entre homes i dones a les polítiques municipals i, per altra banda, poder millorar la prevenció, detecció i coordinació de les situacions de violències masclistes. Per a nosaltres, era fonamental que aquest servei es donàs des de la Mancomunitat, ja que comptàvem amb el personal format i amb l’experiència i el coneixement de la realitat, necessari per desenvolupar aquesta tasca i va ser així com es decideix crear la Unitat d’igualtat pendent d’acabar d’aconseguir el finançament necessari de part del Consell Insular.
– Com ha estat aquest camí?
– Finalment, i sense haver estat un camí fàcil, aconseguim finançament a través d’una subvenció que ofereix la direcció insular d’igualtat del Consell de Mallorca per a l’elaboració de PEPIs (Plans Estratègics participatius d’Igualtat), la qual permetia donar continuïtat a la Unitat d’igualtat fins al mes de setembre del 2024, termini que es donava per poder tenir el PEPI acabat i aprovat per plenari. A partir d’aquest moment la Unitat d’igualtat tendrà continuïtat gràcies al compromís dels municipis de la Mancomunitat d’assumir les despeses de personal necessària per continuar amb la feina feta fins ara, per tant, entre altres tasques, podrem desenvolupar el PEPI, ja que no hem pogut seguir comptant amb el finançament del Consell Insular. Paral·lelament a tot aquest procés els municipis que formen part de la Mancomunitat, el 22 de febrer del 2023 aproven per plenari de la Mancomunitat i després ratifiquen als seus plenaris municipals el traspàs de l’exercici de les competències d’igualtat i violència masclista a la Mancomunitat. Destacar una altra fita important, i és que gràcies a la subvenció de l’IBDona per a la creació i impuls de les Taules de coordinació per a l’abordatge de les violències masclistes, la Mancomunitat el mes de juliol va constituir la Taula Pla(d’Ariany, Costitx, Lloret de Vistalegre, Llubí, Maria de la Salut, Petra, Sencelles i Petra) i la taula Roques llises (Algaida, Montuïri, Porreres, Sant Joan, Santa Eugènia i Vilafranca) i el mes de gener s’han incorporat dues agents d’igualtat que treballaran a la Unitat d’igualtat fins al 31 de desembre del 2027.
Existeixen diverses lleis i normatives que regulen l’ús no sexista del llenguatge
– Teniu en marxa la campanya “No hi ha espai per al masclisme” en el qual ja heu abordat diferents àmbits com ara els espais públics, la restauració i establiments d’oci, el món de l’esport i ara el de la cultura, art i comunicació, quin balanç feis?
– Vàrem posar en marxa aquesta l’any 2021,aquest any és la 4 edició i des del principi la campanya s’ha desenvolupat en un doble vessant. Un eix de formació. Insistint amb la necessitat de sensibilitzar i formar als diferents agents vers la importància i magnitud de les violències masclistes, ajudar a la comprensió de la consideració de problema social d’aquest fenomen, facilitant eines de detecció d’aquestes violències, per tal d’aconseguir la seva implicació amb la millora de la nostra societat com a membres actius de la societat. Per altra banda, continuant amb l’eix de sensibilització de la població en general, per tal de potenciar la reacció social davant aquestes situacions de desigualtat, reduint o eliminant la seva aparició. Fent arribar un missatge clar i unitari de rebuig cap a les violències masclistes, acostant els recursos d’ajuda existents en aquesta matèria.
– Quines conclusions feis fins ara?
– La valoració que en feim és molt positiva, durant les tres primeres edicions (perquè la que estam desenvolupant ara encara no tenim resultats) més de 200 persones (treballadors i treballadores dels ajuntaments i persones de diferents entitats i ciutadania en general) han participat en les diverses formacions, obtenint més de 9’7 de valoració, la guia de recursos que hem elaborat i que s’actualitza periòdicament ha tengut més de 500 descàrregues, més de 80 persones varen passar pels 3 Punts Liles, només l’edició de l’any passat dedicada a l’esport varen participar més de 250 alumnes a les dues taules rodones IES Sineu i a l’Auditori de Porreres, la quantitat de seguidors i seguidores que tenim a les xarxes d’Instagram @somigualtat i @nohihaespaiperalmasclisme. El nostre objectiu principal era que no es quedàs en accions aïllades en el temps que fos una campanya que es pogués consolidar cada any ampliant el seu abast a un entorn diferent, que la nostra feina per la igualtat s’escampàs com una taca d’oli i anàs arribant a diferents àmbits de la nostra societat, ja que el masclisme es troba a tots i cada d’aquests àmbits, i això ho estam aconseguint.
També crec que és important que fos valorada amb el Premi a la millor campanya de sensibilització del 2023 per l’IMAS. A més a més, cal destacar que la campanya està sotmesa a una avaluació contínua i cada any es fan propostes de millora que s’adapten i s’incorporen a les edicions posteriors. Per exemple, la posada en marxa de Punts Liles de la campanya, com el que es va fer el dia de la fira de l’ocupació, que es duran a terme a tots els municipis.
– Ens podeu enumerar alguns exemples de conductes que aquesta campanya pretén o ha aconseguit canviar o erradicar?
– La campanya vol incidir, com abans he explicat, cada edició a un àmbit diferent, el primer es va dirigir als espais públics, el segon a l’oci i la restauració, el tercer a l’entorn esportiu i aquest any a l’àmbit de la cultura, interpel·lant al compromís de cada un/a de noltros amb la lluita per la igualtat i en contra de les violències masclistes, partint de la base que la violència masclista és un problema estructural, resultat d’una societat patriarcal que socialitza de forma diferencial a nines i nins, donant per fet que unes i els altres tenen unes capacitats i habilitats diferents, només pel simple fet de ser d’un o l’altre sexe, i a més valora, tot el que representa “als homes” i reserva a l’entorn privat i amb menys reconeixement el que representa a “les dones”. Per tant, No hi ha espai per al masclisme vol incidir amb qualsevol comportament que sustenti aquestes desigualtats i la Formació és una eina fonamental per aconseguir-ho.
La visibilització i feina a escoles i instituts no crec que hagi tengut un efecte contrari entre els joves però sí que és ver que ens hem de fer un replantejament
– Quin és l’àmbit més problemàtic?
– No pens que hi hagi cap àmbit que destaqui especialment, com hem comentat, el masclisme és un problema estructural i està ben arrelat a la societat, per tant, a tots els àmbits.
– A un conegut programa de la televisió estatal es llançava la pregunta als convidats sobre si es consideraven més masclistes o racistes i es va arribar a qüestionar la idoneïtat de fer-la, què en pensau? Som una societat més masclista o més racista?
– D’entrada diria que em sembla una frivolitat fer aquesta pregunta i demostra el nivell del programa en qüestió, però si hagués de contestar diria que són conceptes que van molt relacionats, i que difícilment es poden entendre un deslligat de l’altra. Si ets una persona que creus en la justícia social i amb la igualtat de totes les persones, no pots creure en una superioritat dels homes davant les dones i/o una superioritat d’unes persones per haver nascut a un lloc o un altre. Estic convençuda que cap persona que es consider feminista pugui considerar-se racista.
– El llenguatge i la comunicació inclusiva és un dels grans reptes per a generar comunitats més igualitàries, inclusives i lliures de masclisme, però això xoca amb la normativa lingüística que diu que el masculí és el gènere no marcat, com ho veis?
– Com bé comentes el llenguatge és fonamental, és un símbol cultura i d’identitat de les societats i és aliè a la igualtat de gènere. Per jo una idea essencial en aquest sentit és que allò que no s’anomena no existeix. Sabem que l’ús que s’ha fet del llenguatge al llarg del temps, utilitzant el masculí genèric quan es referia a homes i dones, ha servit per seguir invisibilitzant al 50% de la societat, ha estat i és, una forma més de discriminació cap a les dones, però això no forma part d’un judici de valors, això és un fet, i per poder revertir aquesta desigualtat i forma de discriminació cap a les dones, existeixen les diverses lleis i normatives que regulen com ho hem de fer, i regulen el tema de l’ús no sexista del llenguatge com a un imperatiu i no una opció voluntària que depengui de les creences de cadascú. Davant l’argument que alguns sectors lingüístics utilitzen com són el de l’economia del llenguatge, aportar que hi ha moltes alternatives, hi ha moltes paraules que poden incloure els dos sexes sense haver de posar la barra amb la “a” al darrera, només basta tenir interès a escriure de forma més inclusiva i sinó, en complir la normativa.
– Pensau que a banda de la vostra tasca a la Mancomunitat els ajuntaments fan els deures per a combatre les discriminacions per raó de sexe? Quins documents haurien de tenir aprovats? Els tenen?
– Com sabem, la Mancomunitat va néixer el 1982 amb l’objectiu d’unir esforços i poder donar serveis que per ells sols no podien donar, i al llarg d’aquests anys han seguit treballant units pel bé comú i afegint nous serveis, i un dels que s’han sumat aquests darrers temps ha estat el d’Igualtat. Una passa fonamental en aquest sentit va ser presentar-nos a la subvenció del Consell de Mallorca per l’elaboració del PEPI com a Mancomunitat i poder fer un diagnòstic a nivell de tots els municipis de la situació en l’àmbit d’igualtat i després poder elaborar el Pla duent a terme accions que impliquen a tots els municipis. I aquest Pla el tenim i l’estam desenvolupant a nivell de tots els municipis. Tot això demostra que els ajuntaments estan fermament compromesos.
– S’ha fet molta feina en les escoles i instituts per donar visibilitat a la lluita feminista, pensau que en molts de casos ha tengut un efecte contrari entre els joves?
– Un efecte contrari vull pensar que no, però sí que és ver que ens hem de fer un replantejament, analitzar en profunditat com hem fet les coses i com poder-les fer a partir d’ara. No ens hem de cansar de repetir una vegada rere l’altra que el masclisme no és només un problema dels homes que afecta a les dones, el masclisme impregna tota la societat i homes i dones serem masclistes si no feim res per no ser-ho, ja que unes i els altres estam educats i educades en una societat masclista que no ens deixa desenvolupar d’una manera lliure.
Crec que l’assignatura pendent que tenim al feminisme és sumar a l’altra 50% de la població, el feminisme és la lluita per la igualtat, entesa com a justícia de viure a un món on ens poguem desenvolupar sense discriminacions pel fet de ser home o dona. No hi ha cap mena de dubte que les dones són les que més hi perdem amb el masclisme, les que patim més discriminacions, ja que en el joc del masclisme els privilegis estan en mà dels homes, però els homes també hi perden, i molt, ja que han d’arrossegar el pes dels estereotips de gènere que no els deixen gaudir de la cura, d’expressar sentiments, de poder-se mostrar tal com són. En conclusió, en un món sense masclisme hi guanyaria tothom.
– Creis que ha estat aprofitat pels partits polítics d’extrema dreta per treure rèdit?
– Sense cap dubte, aquest discurs negacionista de la violència masclista, voler-la anomenar violència domèstica forma part d’un pla. Pretendre fer creure que el feminisme és la lluita per la superioritat de les dones i no per la Igualtat, és la ideologia d’aquests partits d’extrema dreta els quals tenen molt de poder.
– En aquest sentit, sembla que la batalla és a les xarxes socials, pensau que els sectors més reaccionaris han pres la davantera?
– És cert que una de les batalles importants es fa a les xarxes socials i sabem el poder que tenen aquests discursos que hem comentat abans dins les xarxes, sabem també en mans de qui estan algunes de les xarxes socials més reconegudes… per tant ens queda seguir fent pedagogia i treballar per què les persones usuàries de les xarxes puguin tenir criteri per triar…
– Sou destacada corredora de Muntanya, començàreu a córrer primer per asfalt, quan va ser? Heu fet altre esport individual o d’equip?
– Això de destacada… (riu) ha estat molt bo. Vaig començar a córrer l’any 2010, quan va néixer na Marta, que en Pau tenia 5 anys i en Jordi 3, segurament el moment de la meva vida que tenia menys temps, però fou primer moment que em vaig plantejar que volia fer un esport de veres. Per desgràcia form part de la generació de dones que quan érem petites i joves l’esport no es plantejava com a una alternativa, l’esport no era per a nosaltres i per això mai m’havia plantejat fer cap tipus d’esport llevat d’alguna classe d’aeròbic o d’espining. Però amb 35 anys, val més tard que mai, començ a córrer, primer per asfalt, fent curses populars, després allarg les distàncies i faig un bon grapat de mitges maratons i el 2012 en plantejo fer la primera marató i decideixo començar a entrenar amb en Toni Penya, que en aquell moment duia un grup d’entrenament, i així el març del 2013 faig la marató de Barcelona, després vaig fer la 261 women Marathon, que es va fer a Palma (organitzada per la gran Katherine Switzer), després va venir la de Sevilla i la darrera el 2015 la de Munich. I és en aquest moment que decidesc provar de córrer per muntanya, començ amb el club Tramuntana Esports, el grup d’entrenament que tenia Tomeu Isern, allà vaig conèixer a un parell d’homes i dones que a dia d’avui són grans amics i amigues i encara segueix sent una passió per jo.
– Les curses de muntanya estan de moda, què en pensau? Ha crescut molt des que vos començàreu?
– Crec que el que ha passat és que la població és més conscient de la necessitat de fer esport per poder gaudir de millor salut física i mental, i el món de les curses s’ha democratitzat i tothom que vol i fa un poc de feina (per què si no es pateix molt) hi pot participar. Com he comentat vaig entrar en el món de les curses de muntanya l’any 2016 i sí que han canviat bastant les coses en aquests quasi 10 anys. De cada vegada hi ha més curses als calendaris i més gent també, però més repartida, ja que hi ha gran quantitat d’oferta. Jo record els primers anys, estar davant l’ordinador quan s’obria el termini per apuntar-se a curses de la Copa Balear i omplir-se en 5 minuts o menys, això ara ja no passa tant. El que he fet per costum d’ençà que vaig començar a competir és mirar la participació femenina de les curses i el que puc dir és que ha augmentat una mica la participació femenina, però difícilment arribam a un 20%. Sobretot a les distàncies més llargues, a les curses amb distàncies més curtes hi ha més participació femenina que a les llargues, però encara queda molt per a la paritat.
– Quina importància té l’esport en la vostra vida?
– L’esport ha passat a ser una necessitat bàsica, no entendria la meva vida sense l’esport, ara pensava, si aquesta pregunta me l’haguéssiu fet amb 20 anys…
– Quins grans reptes heu assolit? De quines curses estau especialment orgullosa o en teniu un especial record?
– El repte més important per jo ha estat prendre consciència de la meva capacitat de feina, esforç i persistència, i això m’ha dut a aconseguir reptes com ser finalista de la Copa Balear de curses de muntanya el 2016, 2017, 2018 i 2019 fent podi de la meva categoria, Campiona de Balears de Cronos V40F. Alaró i Subcampiona de Balears V40F Caimari Epic Trail el 2017; i el que sí va ser un somni va ser poder formar part de la Selecció Balear de curses de muntanya de les Illes Balears per competir als campionats d’Espanya durant la temporada del 2020 i la del 2021 i allà coincidir amb les i les millors corredores i corredors de muntanya d’Espanya. A més, al campionat de curses en línia que es feia a Mágina, vaig poder compartir l’experiència amb en Tomeu, que també formava part de la Selecció. Poder formar part de la Selecció va ser un premi a l’esforç i a la constància, per què corredores de muntanya n’hi havia de molt millors que jo, sense cap dubte!
– Com a taujana de tota la vida, quins canvis pensa que ha viscut per bé i per malament el municipi amb el pas dels anys?
– El municipi de Santa Eugènia, com la gran majoria de municipis que formen part de la Mancomunitat, ha crescut molt aquests darrers anys i això té els seus pros i contres. Alguns dels aspectes positius serien que han vengut a viure al municipi i a formar part activa del mateix molta gent jove, els fills i filles de les quals van a l’escoleta del municipi, a l’escola, i això ha fet que la població jove hagi augmentat.I, per altra banda, que la població hagi augmentat té el repte de la dotació de serveis que ha de tenir el municipi per poder atendre a la població, i com no els problemes de mobilitat que tenim, problema també generalitzat a tots els municipis.
– Quins són els grans reptes? Pot ser la solució a la polèmica carretera?
– Entre d’altres, segurament resoldre la problemàtica que vivim a la carretera que travessa el municipi per culpa de l’excés de velocitat, els camions de gran tonatge que hi passen seria una de les prioritats.
– Vos que feis feina a la Mancomunitat, com viviu i quins pensau que són els grans reptes d’aquest organisme? Podria assolir més serveis?
– Durant els més de 40 anys d’història de la Mancomunitat ha demostrat ser un organisme que sempre s’ha adaptat als canvis constants que s’han donat i es donen als nostres municipis, per tant no tenc cap dubte que així ho seguirà fent, Un exemple d’aquesta capacitat d’adaptació ha estat la creació de la Unitat d’Igualtat, per tant, un repte és poder consolidar-la en el temps.