Toni Matas Llull (Palma, 2000) va estudiar a l’IES Sineu en els convulsos anys del TIL. D’aquells anys recorda especialment na Totó Camps a qui es mostra especialment agraït. Té les coses bastant clares i empenta per aconseguir allò que es proposa. Periodista de formació ha tombat cap al món de l’art i l’entreteniment on ja s’ha estrenat i establert fils per la xarxa artística madrilenya. És un nou “Referent dels IES Sineu i Porreres”.
– Quins anys vàreu estar a l’IES Sineu?
– Des del 2012 fins al 2018. Vaig fer ESO i batxiller humanístic on només érem 6 persones.
– Quin record teniu del vostre pas per l’IES, anècdotes, professorat, companys?
– Quan havia de començar-hi, l’institut de Sineu no tenia massa bona fama. Record que uns anys enrere estava dinant a cals meus padrins i va sortir pels informatius d’IB3 que a la sortida havien apallissat a un pare… El primer equip directiu que vaig conèixer només va durar un curs, perquè just després, a l’inici lectiu de 2013, hi va haver tot el trull del TIL. Va entrar un altre equip nou que també només va durar un any. Ja quan vaig començar 3r d’ESO va entrar la direcció que hi va estar fins que vaig acabar la meva etapa allà i es varen deixar la pell per tornar a treurer-ho endavant… i ho van aconseguir. Hi havia en Rafel Crespí, na Totó Camps, n’Antònia Font… Na Totó, de fet, també va ser la meva tutora aquell mateix curs, mestra d’història de l’art a 2n de batxiller i, per damunt de tot això, una de les persones que més ha marcat la meva vida fins al dia d’avui. Una dona amb una vocació i una sensibilitat que emociona. Tot i la seva aparent fermesa, tractava a tot l’alumnat amb un apreci molt matern, com si fóssim de la seva família. Impactava veure aquella dualitat de quatre crits imponents en contraposició d’una estima infinita.
Hi ha moltíssimes més experiències; llums i ombres. Que el sistema educatiu espanyol està bastant desfasat no és cap misteri; i ja no només per l’alumnat, sinó també per la majoria d’equip docent… No vull xerrar en nom de qui realment ho hauria de fer, ni tampoc ser populista, però crec que no aconsegueix estimular a unes generacions que, precisament, estam sobreestimulades. Falta trobar noves didàctiques per transmetre matèria i ajudar a desenvolupar-nos amb vertadera pedagogia i altres coneixements, a part d’entendre que cada ésser és un univers amb tota la seva complexitat i deixar de fer-nos encaixar amb un patró que no és més que una convencionalitat.
– Quin camí vàreu seguir en acabar l’IES?
– Vaig començar el doble grau de periodisme i comunicació audiovisual al CESAG, a Palma, el mateix 2018, però just un any després ja me’n vaig anar a viure a Madrid centrant-me en periodisme. Si volia fer tant sí com no comunicació, a Mallorca no hi ha altra alternativa que la privada; i per estar pagant el que costava aquí podia reinvertir-se proporcionalment amb una habitació a una altra banda de la península juntament amb una matrícula a l’universitat pública. I així ho vàrem fer, aterrant a la capital i començant de nou a la Complutense.
– Sabíeu què fer o ser en començar o vos van orientar els anys de l’IES?
– Sempre he tengut molt clar que volia dedicar-me a l’entreteniment, d’una manera o de l’altra. Aquí, la nostra generació hem crescut jugant en el carrer però també amb DVD, videojocs, internet, ídols de tota classe… Al meu cas, de ben petit ja gaudia de crear personatges quan fèiem teatre a l’escola o quan amb n’Alex, un amic, compartíem una targeta DS piratejada amb la que podíem tenir els pokemons que volguéssim i ens dedicàvem a vendre’ls per 3 euros cada un a altres nins i nines del poble. Show business en potència i una prova més de què la cultura és identitària; no podem fugir d’ella. No és coincidència que sigui la primera cosa que es carreguin en els països on hi ha conflictes bèl·lics.
– Vàreu fer la carrera a Madrid fent feina els matins de cambrer, com va ser aquesta experiència?
– Part de la carrera, no tota. Ja m’hauria agradat, però vaig topar-me amb una pandèmia enmig que va acabar de carregar-se la poca oferta i estabilitat del mercat laboral general.
A mi m’anava molt bé perquè era una mitja jornada fixa que no es trepitjava amb les classes de l’horabaixa. Feia hores extres puntualment i, en qualsevol cas, els caps de setmana o els vespres, una vegada havia tornat a sortir de classe. Més enllà dels doblers i del que s’aprèn vitalment fent feina de cara al públic – això dona per un llibre –, també em va ajudar a rendir i motivar-me més, tot i que el meu temps fos més limitat.
– Heu estudiat periodisme. Per on pensau que passa el futur d’aquesta professió? Com pensau que pot conviure el periodisme amb les xarxes socials on qualsevol pot crear contingut i fake news?
– Vaig estudiar periodisme tot i que ara, amb certa perspectiva, me n’adon compte que per les meves inquietuds professionals hauria d’haver prioritzat altres opcions. Així i tot, tampoc deixa de ser comunicació per igual, que és la meva passió i un element omnipresent que transcendeix cultures, idiomes, espècies…
La labor intrínseca del periodisme és molt lloable. Fixa’t, més enllà del purament tècnic i teòric, el que més he après durant els 4 anys que vaig estar estudiant-ho ha estat en l’àmbit humà: l’esperit crític, que pensam que és innat, s’ha de treballar constantment. També a escoltar – essencial i, alhora, obsolet avui en dia – a no donar res per fet, saber llegir entre línies, entendre que la nostra concepció de la vida és molt subjectiva, contextual, orteguiana, tu i les teves circumstàncies…
Sobre les fake news i la intel·ligència artificial, l’avanç que pot tenir està completament enlaire. Estam caminant per un túnel que no sabem on mos pot dur… i tenc una vena misantropa que, a vegades, em fa tenir poca esperança. Entenc la preocupació – i la visc també – de fet, crec que va de la mà amb coses més tangibles o empíriques com és l’addicció que tenim a la tecnologia i que mos fa viure com persones lobotomitzades a la seva natura paral·lela de xarxes, on també està creixent notablement l’odi entre noltros. És una mica polèmic el que ara diré, però parafrasejant allò de cercar a na Maria per sa cuina… per què posam el crit en el cel per tot el que es mou a Son Banya i no quan anam a un sopar i tot cristo està acotat mirant el mòbil? No se suposa que el rerefons de tot són addiccions?
Tot això no deixen de ser reflexes de com estam per dedins i que es retroalimenta amb aquests moments que estam vivint.
– També vàreu fer un màster d’indústria musical i estudis sonors… Va ser per continuar formació o amb algun fi professional concret? Quines sortides professionals teniu? On i a quin sector vos agradaria fer feina?
– Dins l’entreteniment la majoria de feines tenen el denominador comú de la creativitat, de conèixer gent amb qui pots compartir afinitats i de fer coses que et poden satisfer en l’àmbit vital.
A aquest precís instant, on tenc més experiència és dins el camp de la indústria musical, havent format part de l’equip de comunicació dels Premis MIN – els guardons de música independent més rellevants en l’àmbit nacional – o col·laborat amb l’agència Masukomi amb la promoció d’artistes com Lela Soto o amb presentacions com la darrera edició de BIME Bilbao Love the 80’s, Alma Occident Madrid, Bierzo al Toque, etc. M’agradaria seguir experimentant amb audiovisual també… tot i que quan ho coment amb altra gent em diuen que millor m’especialitzi amb un camp en concret… però soc tan mallorquí, tan caparrut… (riu).
En qualsevol cas, he de remarcar la sort de comptar amb una família – l’escollida i la que no – que sempre m’han recolzat amb tot i que, només per això, com a mínim, mereixen tot el reconeixement del món. Tot és gràcies a ells i elles. Haver crescut a un ambient tan càlid m’ha marcat molt també, i em fa ser conscient dels privilegis que passam per alt.
– De les feines que heu fet fins ara, quin sector vos atreu més?
– M’imposa contemplar tots els anys que em queden al davant – si Déu vol – i no tenir la garantia de si podré fer qualque cosa amb la qual em senti mínimament reafirmat. No sé amb quin ordre, però ànima, cartera i salut per mi són elements fonamentals a aquest camí… i complicats d’aconseguir tots plegats.
De l’art m’interessa des d’allò més estricte de la paraula – arquitectura, escultura i pintura – fins a allò que és la indústria musical, audiovisual, el directe, gaming, etc. És ver que quan comences a dedicar-t’hi ho veus i ho vius tot des d’un altre prisma: ja no consumeixo res pirata, per exemple. O quan veig una pel·li o un concert m’atur més a analitzar plànols i posada en escena… i a mecanitzar. És difícil separar la teva feina de la teva vida, tant per allò bo com per allò dolent.
També s’ha de dir que a aquest sector no tot és tan ideal… Fora entrar en detalls, Lana del Rey crec que ho descriu de qualque manera a cançons com Gods & Monsters i Money Power Glory o amb tot el concepte entorn del seu àlbum Norman Fucking Rockwell!, que a la portada, com una al·legoria, surt Los Ángeles, meca d’aquesta indústria, cremant-se.
Una vegada vaig llegir que l’entreteniment està creat perquè no puguem escoltar-nos a noltros mateixos… i em va marcar. Potser sigui utòpic, però vull pensar que també hi ha maneres de què sí; fora caure amb allò fàcil, el morbós, el viral, el volàtil… mira l’èxit sinó de productes audiovisuals com Black Mirror, The Substance…
– Recentment, entre altres coses, heu estat coordinador i comissari a la darrera exposició de Fabio McNamara i també agent de booking de Manuela Trasobares per al programa de Drag Race Espanya. Ens podeu fer cinc cèntims de com han estat aquestes dues experiències? Com va ser que accedireu a aquestes feines?
– Referent a allò de la cultura identitària que xerràvem abans, fer feina amb figures com Manuela o Fabio no és una decisió arbitrària. Sí, és voluntària i sorgeix de manera orgànica, però també és una manera de reivindicar des dels recursos que pugui tenir aquests tipus de referents, que varen lluitar molt per obrir-nos camí i que segueixen demostrant que ser una rara no és un estigma; sinó més aviat una virtut a aquesta era d’homogeneïtat.
Sobre com vaig accedir-hi, et diria que amb una il·lusió genuïna i amb un punt d’innocència molt sa. Crec molt amb tirar-se a la piscina i amb la resiliència de saber que d’absolutament tot es pot aprendre, alhora que amb la genuïnitat i les expectatives ben enteses; tot i que també supòs que avui tenc més marge d’error i energia per poder capficar-me amb allò que crec, tiri endavant o no.
Quan ho he comentat amb altra gent em diuen que sembla que som espavilat i que em sé moure molt bé, però, sincerament, jo ho veig més de tenir una mica de morro o instint de supervivència animal (riu). La proposta de Manuela va ser quan l’agost de 2023 van anunciar per Instagram que obrien el càsting per a concursants per la quarta temporada de Drag Race Espanya. Quan ho vaig veure vaig passar de llarg, però el vespre tenia una calorada, donava voltes a n’el llit fora poder dormir… i vos promet que va ser com un flaix; una inspiració divina: vaig pensar en el motiu pel qual encara no l’havien duita de jutge convidada… així que el dia següent vaig posar-me en contacte amb ella i li vaig proposar que, tot i que no mos coneguéssim, em donés el vot de confiança per a redactar la proposta, aconseguir fer-ho arribar a la productora i intentar negociar-ho per a treure-ho endavant… i em va dir que sí i ho vàrem aconseguir. Un somni.
Per altra banda, fa devers 1 any em va arribar a les orelles que una galeria d’art de Madrid volia fer una exposició amb qualque artista de la Movida de cara a l’estiu, i m’hi vaig plantar al cap de dos dies, presentant-me tant a mi mateix com la proposta de Fabio, que feia 9 anys que no exposava a un centre artístic, aquell mateix moment. I també va sortir cap endavant i ho vam inaugurar a principis de juny.
– Deis que voleu tornar a Madrid, com és la vida allà? I el tema de l’habitatge?
– A aquest país està tot molt centralitzat; més aquest sector, que té com a tendència estar concentrat a grans capitals de tot el món. T’agradi o no, si vols créixer professionalment segurament hauràs d’estar on hi hagui tot el trull. Les ciutats d’avui tenen els seus pros i contres, com tot, però no em sembla casualitat que sempre que hi hagi una excusa per fugir (un cap de setmana, un pont, festius, etc.) la gent escampi tot duna… A mi m’encantaria fer com sa jet-set de Nova York, que entre setmana està a la ciutat i els cap de setmanes se’n va a Hamptons, però tot i les ofertes de Ryanair i el descompte de resident, ho veig complicat això de venir a Mallorca cada dissabte i diumenge… i crec que el planeta i la lluita contra el canvi climàtic m’ho agrairan (riu).
Referent a allò de l’habitatge… com per tot. Poder viure totsol ja és bastant complicat, però accedir a comprar ja és pràcticament impossible per la majoria de mortals.
Per sort o per desgràcia, tenc altres problemes i alegries, així que l’únic que està a la meva mà és seguir fent feina, aplicar un poc de carpe diem i amples. Ja ho veurem.
– Com viviu el Pla de Mallorca?
– Em fa gràcia com sembla que cada comarca és un microcosmos. A la gent de Palma pareix que tot el que és més enllà del seu territori ho veuen com una mescla entre Mordor i una pel·lícula d’Almodóvar, però que tampoc els toquin ni Es Cruce ni es pambolis de Montuïri (riu). Soc una persona de pocs absoluts, però tenc la certesa de què cadascú, per damunt de tot, és d’on se sent. D’on, de qui, de què… Vivian Caoba, una il·lustre d’aquesta illa, va dir que “ser de s’Alqueria Blanca et forja una personalitat”, així que li rob aquesta frase magistral canviant s’Alqueria pel Pla de Mallorca i, així, al final t’ho estic dient tot fora dir-te res.