Aquesta setmana a Trescant per l’Arxiu de Premsa Forana hem pegat una ullada la revista Castell-Llubí. L’entrevista que publicam data de Maig-Juny de 1986 i no va signada. Tot i que per les fotografies adjuntes a l’entrevista ens han dit que hauria estat feta pels germans Eduard i Joan Galma (foto inferior).
UNA CONVERSA AMB ELS PIONERS.
Hem volgut contar aquest cinquantenari des del punt de vista dels que ho han viscut des del seu inici fins ara. Per això, hem anat a conversar amb dues de les persones que pot ser, més han estat lligades al club.
Xerràrem amb ells sobretot dels primers anys, que són els que per noltros i la gent més jove del poble ens són més desconeguts.
Parlàrem, com deia, amb en Bernat Perelló, al que tots associam amb el futbol a Llubí, i amb n’Eduardo Galma, que va formar part de la primera directiva del llavors Club Deportivo Llubí. Ambdós també foren jugadors des dels inicis i durant els primers anys.
— Començàrem demanant com es va formar el club i per què?
— El club es va fundar l’any 1935. Érem uns catorze joves afeccionats que ens reunien a n’és cafè de Can Ferrà i posant uns quaranta cèntims cada u, compràrem un baló de cuiro. Anàvem a jugar a n’és carreró de Ca ses Monges, per devers s’Ermita i per tot on hi havia lloc per posar dues pedres i pegar coces a sa pilota. Així els diumenges horabaixa anaven a jugar a futbol. Després, el cap de poc temps també es va fonar un altre equip que era el de Sa Congregació Mariana i que ens va absorbir, perquè noltros eren quatre al·lots amb molta d’il·lusió i pocs mitjans, i amb ells tenien és suport de don Llorenç Martorell, l’ecònom, gran afeccionat al futbol. Ajuntant els dos grups es va formar el Club Deportivo Llubí. El local social era a la Rectoria i és primer president fou en Toni Ferrer, l’amo en Toni de So n’Arnau que també era és president de sa Congregació Mariana.
— Com vós va venir l’afecció pel futbol? En aquell temps, fora televisió, se’n devien tenir poques notícies d’aquest esport.
— Érem un parell, i entre tots, els diumenges a vespre llogaven és cotxe d’en Joan Fiol. Per aquells temps cobrava dues pessetes, a noltros només mos en cobrava una i mitja perquè ell també hi estava interessat. Anàvem a Inca, a un cafè que es deia s’Argentí. Sa madona era molt afeccionada i és vespre treia una pissarra amb els resultats de primera divisió. Els dilluns en Joan Fiol duia d’Inca El Lunes que era un diari que duia tots els resultats de primera divisió i ses altres categories i també és de tota Mallorca. Llavors encara hi havia molt pocs equips. Recordam el Mallorca, que jugava al camp de Bons Aires, el Baleares que jugava a Son Canals, l’Atlètic Baleares que jugava a n’es camp de sa Punta (entre sa carretera de Sóller i sa de Valldemossa), el Constància, el Llosetense, Manacor, Alaró i molt pocs equips més.
— Ja vàreu començar a jugar federats tot d’una?
— No, fins a l’any 40 no ens federaren. Al principi, feien dos equips entre noltros, anàvem a jugar a n’és Clot d’en Fiol, aquí on ara són ses Escoles. Jugàvem els vermells contra els blancs i blaus (com el Mallorca i el Baleares). Allà començàrem a jugar i s’ecònom ens ensenyava a aturar sa pilota i altres tècniques de joc. Als partits feia d’àrbitre l’amo en Toni de So n’Arnau. Després passàrem a jugar a Can Guapo, una tanca que estava aquí on ara hi ha sa plaça de sa Carretera, de devers sa cabina de telèfons fins a n’és carrer des Pes. Allà, hi havia unes peraltes, com si fos un velòdrom. També s’hi feien carreres per ses festes de Sant Feliu. Posaren quatre pals per fer ses porteries i els travessers eren dos vensisets. Recordam que per fer els equips, fèiem dos capitans i per triar tiraven un test a l’aire banyat per una part. A n’en Joan Fiol i a n’en Toni de ca sa Beata les fèiem anar un en cada equip perquè donaven moltes sabatades i si anaven plegats acabaven amb s’altre equip.
— I llavors ja passàreu a l’actual camp de ses Comes?
— No. L’any 35 jugàvem a can Content que era darrera ca l’amo en Jaume de cas Camión. Ho arrendarem i començàrem a jugar-hi partits amistosos, quasi sempre amb equips de col·legis d’Inca. Quan anàvem a jugar a fora poble hi anàvem amb bicicleta.
Un dia jugàvem contra un equip d’Inca que es deia La Aurora, i a sa primera part perdíem de 5 a 1 encara que és camp feia capovallada i noltros havíem tirat per amunt. A n’és descans don Llorenç, que tot nerviós, voltava és camp (li agradava sempre estar tot sol és temps des partits) es va topar amb dos frares que acompanyaven an ets al·lots de La Aurora, i li diuen: -si ho haguéssim sabut hauríem duit un equip més fluixet. Mos hauries d’haver avisat-. Don Llorenç els va respondre: – a les llargues mos veurem-. A sa segona part els vam remuntar i guanyarem per 9 a 7, encara que ells es queixaren del fet que s’arbitre (l’amo en Toni de So n’Arnau) ens havia ajudat. El diari El lunes d’Inca contava aquest partit:
El público conmina al árbitro. El partido terminó con el resultado de 9 goles a 7 a favor de los indígenas. La Aurora llegó a Inca convertida en crepúsculo.
A poc a poc ens vàrem anar deslligant de s’ecònom i és club va passar de sa Rectoria a n’és Cafè de can Toni de ca na Porxa que estava aquí on ara és can Biel de s’Agència i cas Xato, en aquell temps el president era en Miquel Quelet.
L’any 39 arrendarem és corral de ca l’amo en Ramon Lluís, davant on és ara s’Asserradora i l’any 40 passarem a ses Comes que és aquí on està encara ara és camp de futbol. És camp es va fer de tres tanques: dues d’un quartó i una de mitja quarterada. Una era d’en Ventura de can Quela, s’altra de madò Cativa i sa de mitja quarterada era de l’amo en Damià Tonet. Pagàvem de renda 250 pessetes a l’any per cada quartó, molts d’anys s’Ajuntament mos donava ses mil pessetes per pagar sa renda.
Per Sant Feliu de l’any 40 es va inaugurar és camp. Va ser contra el Sallista i perdérem per 0-8. Per aquell temps ses entrades valien tres pessetes i sempre fèiem 200 o 250 pessetes de taquilla, sa gent anava més a n’és futbol, no hi havia tants d’entreteniments com hi ha ara.
— I l’any 42 féreu campions de Mallorca…
Sí, vàrem jugar sa final contra el Sineu. A Llubí, els hi guanyàrem per 1-0 i a Sineu, després d’anar guanyant ens feren males jugades fins que ens guanyaren per 2-1, però noltros vàrem recusar és partit. A Sineu hi havia un altre equip que es deia Societat Nova i es duien a matar amb el Sineu. També ens ajudaren i és recurs va anar endavant. Es va repetir és partit és diumenge primer de maig -dia de sa Fira de Sineu-, a n’és camp de Bons Aires i vam guanyar per 3 a O proclamant-nos campions de Mallorca. Feren els gols en Ferragut, en Bisquerra i en Mestres.
— Com va arribar l’actual nom de Club Deportivo Avance Llubí?
— Després de Club Deportivo Llubí, també es va dir Castro Lupino quan el va agafar gent nova, però això no va durar molt i va tornar a quedar mort un cert temps. Fins que l’agafaren és vicari don Mateu Buades i en Joan de Ses Planes posant-li el nom actual. Hi va haver molta de gent que no hi va estar conforme i no es va tornar a ficar amb el futbol.
— Recordau altres anècdotes?
— Un pic, per ses festes de Jornets, hi anàrem a jugar un partit amistós i en Toni Tro va posar una porcella pes qui guanyàs. Jugàvem contra el Sineu i encara que ells eren molt superiors no podien consentir que els guanyàssim. Sa porteria era de dos pals amb una corda de travesser i al final sa corda de sa seva porteria quasi tocava en terra, però, així i tot, encara guanyàrem. Però per dur-mos sa porcella ho passaren malament, un parell la se’n varen haver de dur per en mig de ses tanques cap a sa carretera i allà les recolliren amb sa camiona, sinó, no la mos n’haurien duita. Un altra vegada, d’això ja en fa menys temps, va venir el Recreativo Mallorca a fer un partit amistós, jo, quan els vaig veure arribar li vaig dir a s’arbitre;
– Crec que perdreu es compte. I ell en va respondre; – No, no el sol perdre mai.
Quan va haver acabat és partit, vaig anar a ses casetes a conversar amb ell i li vaig demanar;
– Què, que els ha comptat o l’ha perdut a n’és compte? Ell me respongué; – No, han estat 16 a O? – I que n’estau segur?, vaig dir jo. – Ara comptarem.
I es va posar sa mà dins sa butxaca i d’una en una es va treure 16 pedretes.
Ens agradaria haver pogut conversar amb més homes que com l’amo n’Eduardo i en Bernat començaren aquesta tasca de la qual enguany en celebram les noces d’or. Certament el C. D. A. de LLUBÍ és el club degà de Llubí. I això és qualque cosa.
ENHORABONA I MOLTS D’ANYS