Sense cap dubte, són moltes les persones que xerren entre unes i altres si han vist la sèrie “Adolescència”, entre un espant i admiració cap a aquesta ficció anglesa. I, com tots els fenòmens, crea opinions de fascinació i d’indiferència i, quasi a parts iguals, estam entre entusiastes i altres que troben que no és per a tant.
Jo m’hi vaig acostar amb indiferència i sense massa expectatives i he de dir que em va encantar ja tan sols el seu capítol inicial. L’escena com comença ja ens indica de què anirà la cosa, de pares i fills, de la incomunicació i de les pantalles. Tot i això, no ho sabem al primer minut, però ja se’ns mostra.
En aquesta sèrie hi ha dues coses essencials a analitzar. Per una part, la qualitat cinematogràfica i per l’altra, allò de què ens parla. A nivell cinematogràfic és un gran encert la utilització del pla seqüència que ens endinsa dins la història i ens fa sentir l’angoixa, la solitud, la desesperació, la tristesa, el desconcert dels personatges. A més, les interpretacions són extraordinàries, Stephen Graham i el debutant Owen Cooper aguanten els primers plans magníficament, transmetent unes emocions que et fan engorgar i tenir un mal de panxa constant. L’estructura és molt adequada, cada capítol un espai, cada espai els seus processos, els seus personatges, les seves característiques, englobant molts aspectes essencials de la nostra societat. I finalment, la mirada de la sèrie, una mirada que no és judicativa, tan sols expositiva, et mostra el que va passant, però no pren part, no dictamina bons i dolents, i, en la meva opinió, aquest és una de les millors decisions de la sèrie. Ets tu que has de prendre part, t’interpel·la, et fa mirar a dins, al teu voltant i veure quines certeses veus a la sèrie que vius habitualment, evidentment no amb el que ha fet un dels personatges, sinó amb el protagonista principal de la sèrie que ho ha enverinat tot: les pantalles (mòbil, ordinador, tablet, etc.).
Hi ha molts temes a la sèrie, però l’essencial és com un infant pot fer el que ha fet, que l’ha dut a poder fer aquest desastre. Tenim l’esperança que serà una equivocació, ens posam al costat dels pares que esperen, que també són posats en dubte, i, de certa manera, la policia també els culpabilitza. Veim l’amor incondicional d’un pare, que creu amb allò que el fill li assegura, que ell no ha fet res. Quantes de vegades, nosaltres com infants hem dit que no hem fet res o ara els nostres fills ens han dit que no han fet res! Nosaltres també ens el creim, fins que, com el pare, veim les imatges i observam la seva reacció, enfonsat i destruït pel que acaba de veure.
El segon capítol, per deformació professional, el trob duríssim. Ens n’anem amb els inspectors a l’institut a investigar, i durant quasi tot el capítol ens perdem dins aquell món, escales amunt i avall, passadissos, aules, al·lots i al·lotes que pugen i baixen, aules que s’obrin i es tanquen, mestres que no es comuniquen amb els alumnes (mostren vídeos) i que no saben com reaccionar sobre el que ha passat i tampoc saben connectar amb uns alumnes impertinents i que se senten impunes per fer i dir el que volen. Som espectadors del desconcert a l’educació i d’un intrús que està instal·lat dins el centre: el mòbil i les xarxes socials. És el protagonista de l’institut, comú en tots i totes, present a tot el centre, és un món paral·lel on viuen els adolescents, un món que no comença a descobrir l’inspector de policia fins que el seu fill, amb el qual hi ha una incomunicació enorme, li diu que deixi de fer el bàmbol i escolti.
Aquest món és l’essencial, com ens mostra el tercer capítol, enmig del duel interpretatiu amb reminiscències del “Silenci dels Anyells”. L’infant ens diu que el món de l’institut on rep un cert rebuig no és important, l’important és el que passa a Instagram i aquí s’obri la caixa dels trons. Quina informació mira ell, la sexualització de les xarxes, els discursos d’odi, masclistes, xenòfobs, sense context, sense un referent al que poder demanar dubtes, sense que ningú el qüestioni, li parli d’altres punts de vista, vivències o realitats i, al mateix, un món relacional tòxic, sense presència, on, des d’una pantalla, poder ser cruel, descarnat, però, tot i aquest món digital deforme, un món on vols ser protagonista, on vols ser zenital i necessites l’aprovació constant dels altres. No és important com ets, sinó com et perceben els altres i el reconeixement que et donen els altres. Per això els esclats de violència d’en Jamie són quan no rep el que vol, no rep el reconeixement o atenció com ell espera de la psicòloga.
El darrer capítol és el que ens interpel·la més directament als adults. La culpabilitat i la desorientació dels pares, el rebuig de la societat, culpabilitzant i fent bones les xafarderies que circulen, tot des de darrere, sense anar de cara, com els adolescents a les xarxes. I aquí hi ha una altra mostra de desconcert, per una banda, tots uns valors que no volia traspassar al seu fill, però que s’han escolat en el dia a dia de la família, i, per una altra banda, quan el pare diu que es pensava que l’infant estant en la seva habitació i donant-li tot allò que volia (mòbil, ordinador, etc.) estava segur, que no li podia passar res, però passa. Un esvoranc comunicatiu i vivencial entre pares i fills que s’ha d’omplir de diàleg, discussions, desacords i aprenentatges per no caure dins el que és superficial i tòxic que té la digitalització de les nostres vides. Un esvoranc comunicatiu entre mestres i alumnes que s’ha d’omplir d’experiències i valors vivencials per fer patent la importància d’entrar en contacte amb l’altre físicament, cara a cara i sense cuirasses. Obrint el diàleg dins l’aula per poder confrontar allò que veu i escolta a les xarxes amb la realitat. Un esvoranc de la societat cap a la comunitat, cap a la col·lectivitat, on es fomenta la individualitat i l’aïllament de l’individu per poder ser controlat i anul·lat. 1984!
El que escarrufa és que tot passa dins un context de proximitat i quotidianitat, evidentment excessiu i desmesurat perquè ja sabem que és ficció, i la realitat no sol superar a la ficció…