Interessantíssima l’entrevista que Rafel Perelló realitzà a l’amo en Bernat Marimon Pizà, Pavora (Montuïri, 1928). Actualment, és el cossier de més edat que viu a Montuïri. A l’entrevista ens parla de la vida d’aquella Mallorca que ell començà a viure coincidint amb els anys de repressió de la guerra civil. Una vida del Pla que reflecteix la duresa i la precarietat d’aquella Mallorca ja desapareguda.
– Per quin motiu hi havia gent que duia ruda dins una butxaca?
– Duien ruda dins la butxaca perquè si trobaven una teranyina amb una aranya o una taràntula, si duies ruda no et picava.
– M’han contat moltes supersticions relatives a les oronelles…
– Deien que quan les oronelles feien es niu set anys seguits allà mateix, sortia una pedreta de Santa Llucia dins el niu… quan teníem una busca dins un ull, la meva padrina ens posava una pedreta de Santa Llucia dins s’ull. Ella tota sola (la pedreta) queia amb la busca. Posaven un plat amb aigua perquè quan queia no se xapàs la pedreta. (Pedra de Santa Llúcia: nom popular de l’opercle o tapadora del cornet de tap -Bolma Rugosa-. Es diu “de Santa Llúcia” perquè aquesta santa és advocada de la vista).
– Quan deien que un infant havia “nascut vestit” era perquè una dona havia parit un infant embolicat amb el sac amniòtic de la placenta, conegut popularment com “el vestit del néixer”. Deien que aquest “vestit” tenia poders màgics…
– Aquest “vestit del néixer” l’assecaven i en donaven trossos als familiars i amics. El donaven sec i el duien dins un butxacó perquè duia sort…
– A Mallorca hi ha una finca que es diu “s’Hort de sa Boixada”…
– Això de s’Hort de sa Boixada ha vengut a temps meu. Un senyor volia prendre una pagesa (realitzar l’acte sexual) i ella ho va dir a l’home: “Ara el senyor em vol prendre i em donaria un hort”. L’home li diu “Vádeu un hort, endavant!”. Anàren a cal notari i estiràren un paper (estirar un paper: redactar un document). Un dia torna el senyor i diu “la vull tornar a prende” i ella va dir “vàrem quedar una boixada, un hort”…
Fa un parell d’anys varen venir del govern a desenterrar-los i jo vaig pensar “no pot ser mai que les trobin aquí”, però no vaig dir res. Estaven a l’endret d’una tomba a mitjan cementeri a mà esquerra
– El crim del puig Moltó va ser molt famós…
– Jo devia tenir catorze anys. Era el dia de la Puríssima, feien un passeig. Va arribar un home amb un cavall, va arribar aquest i va dir “han vengut lladres al puig Moltó i han mort l’amo”. Quan fugien els lladres, un li va envergar ganivetada al coll a l’altre lladre perquè no el “cuas” (acusàs). Els cercaven, a una caseta de figueroler (figueraler) sentiren “gru, gru, gru!”, es pensaven que era una truja però era aquell que havien pegat guinavetada i no podia alenar. Aglapiren l’altre lladre i per matar-lo li varen donar volta de garrot, era una eina que estrenyia es coll. En feren cançons…
– La figura d’un esquelet amb els signes zodiacals que sortia al “parenòstic” (pronòstic) pagès era coneguda popularment com “en Pixolives” (Pitja-Olives) o “en Torrapipes”…
– Sí, es “parenòstic” duia els signes. Llavò miraven els signes si havia de ploure. El sen (*) “Colet” deia “som el signe aquest, tal dia plourà”. Un dia feia un sol que cremava, dic “sen Colet!, plourà?”, diu “plourà passat demà”, i passat demà va ploure. Si una lloca ponia, mirava el signe, deia “ens sortirà aquí” (naixerà el pollet tal dia) (*Sen: tractament que es donava als treballadors camperols d’edat madura. “Sen” es pronuncia amb E tancada).
– A la cultura popular de Mallorca, a certes persones que tenien una peculiaritat física se’ls atribuïa el poder de guarir malalties de les bísties…
– Un conco meu tenia vint-i-un dits, tenia un dit més en aquesta mà, devora el dit gros, un rebrot. Quan la bístia tenia mal de ventre li passava la mà per damunt el ventre, pentura li passava una hora, i l’adobava… si una bístia coixejava l’untaven d’argila i vinagre… les bistis eren l’arma del món, si tenies una enganova (problema irremeiable) de la bístia, ja havies fet fallida…
– Don Bernat era un famosíssim herbolari que tenia la seva consulta a Palma. Diuen que també era bruixot i que endevinava coses del passat i del futur de les persones…
– A don Bernat hi anava mitja humanitat. A don Bernat li varen dir que una dona estava “etcisada” (embruixada). Va dir “duis-me una camisa d’aquesta dona”. La hi varen dur, va posar la camisa damunt una taula i la camisa se va inflar. Diu “anau a tal lloc, trobareu un calàpet amb agulles en el cap. Llevau-li les agulles i a poc a poc i la dona es curarà”…
– Record que a Manacor si qualcú tenia la rosa embolicaven un paper vermell al llum de l’habitació d’aquella persona malalta. Feien el mateix a Montuïri?
– Sí. Si un al.lot tenia la rosa (altrament dit “xarampió”) posaven un paper vermell en el llum o la làmpada perquè deien que la rosa passava al paper…
– Moltes pràctiques relatives a la mort, avui en dia ja són fum de formatjada (ja inexistents o que formen part del passat)…
– Quan hi havia un mort a la casa tapàvem els miralls amb teles. Si eren de casa rica i tenien làmpada, tapaven la làmpada. Posaven la post de la cisterna i una tela negra a damunt la post… Si tenien un familiar mort, els homes es posaven una retxa negra en el braç o una cinteta negra a la solapa…
– Quí eren “les baratadores”?
– Quan va acabar la guerra la gent anava d’estraperlo. Venien unes dones que les deien “les baratadores”. Eren unes dones que duien oli, sucre, arròs, ho canviaven amb blat d’estraperlo. En la nit fèiem farina d’estraperlo, amb un sedàs esporgàvem… no hi havia sucre, per fer un menjar dolç, ma mare posava moniatos perquè no hi havia sucre. Posava sucre roig dins la llet, el sucre el féiem de garrova, la llet tornava roja… Bevíem cafè fet de blat torrat, era xicòria (xicòria: succedani de cafè)…
– Què és “la desbaratada de Sant Jaume”?
– Per Sant Jaume, si el temps es desbaratava, l’anyada seria bona, es deia “la desbaratada de Sant Jaume”… si es tirava d’aigua (plovia) entre la Mare de Déu d’Agost i la Mare de Déu dels missatges (8 de setembre), l’anyada era bona… Quan sortien “els homenets de Santanyí” (cert nigul) era d’un incert que no plogués, era senyal d’aigua…
– A l’hora de fer matances, hi ha qualque secret perquè els botifarrons no s’esclatin en bullir-los dins la caldera?
– En els botifarrons, en aquell temps els feien coure mitja hora amb “cornes” (cotnes) de xulla perquè no s’esclatassen… han de pastar la sobrassada els que són de mans fredes, la sobrassada surt millor…
– Heu visitat qualque curandero o curandera?
– Em varen sortir molts de bonys. Una dona que havia estat amb les monges, que li deien “na Pelosa”, em donà un ungüent d’un pilot de saïm dolç, sucre, un vermell d’ou i un poc de pega i em vaig posar l’ungüent damunt els bonys i em varen fugir…
– Què recordau de la guerra civil?
– Deien “ara han mort aquest a la vorera de la carretera, ara n’han mort un altre”… a quatre de Campos els mataren aquí (a Montuïri) amb un que li deien en Joan Ballester. Nosaltres, al·lots, anàrem en el cementeri, varen dir “anem-hi!”, hi anàrem i veiérem aquests homes que mataren que els enterraven i quan els grans ens veieren varen dir “per avall!” i nosaltres partírem escapats. Fa un parell d’anys varen venir del govern a desenterrar-los i jo vaig pensar “no pot ser mai que les trobin aquí”, però no vaig dir res. Estaven a l’endret d’una tomba a mitjan cementeri a mà esquerra, però tanmateix en Toni “Domàtiga” va cremar els ossos…
– Diversos pagesos m’han dit que abans feien “goret” (guaret) més prest que a l’actualitat. (“goret” -pronunciat amb E tancada- en el significat de fer la primera llaurada al sementer que s’ha de sembrar)
– Llavors fèiem “goret” a l’agost. Això era bo perquè la terra girada es bescuitava…
– De jovenell váreu tenir bicicleta?
– A catorze anys vaig dur cent-dos indiots a port i em compraren una bicicleta. Si els indiots no ationaven, si estaven malalts, els deixava a les cases i els donava alls estorpellats, tres a cada indiot, llavors el seu segó i pebre bo. Ho vaig aprendre d’una dona de Llorito, madò “Pinara”… a set anys em posaren a guardar vint-i-sis indiots en l’estiu i en l’hivern una truja amb deu porcells pels camins, sortia un maragall tendre (certa planta) pels camins… llavors tots els porcs eren negres, els porcs blancs a Mallorca no els coneixíem… si els porcs estaven malalts els donàvem “burjot” (bugiot: certa planta) amb pebre bo…
– Ara que heu parlat d’indiots, és cert que adesiara una guarda d’indiots enrevoltava un conill o una llebre?
– Sí. Quan senties els indiots que feien “crec, crec, crec!”, ja hi havia una serp, un calàpet o una llebre. Si era una llebre, li amollàvem la cussa i li partia com una bala…
– Ara que hem parlat de llebres, record que a Manacor “un esclavó” és un hibríd de conill i llebre o de conilla i llebrot . Com li diuen a aquest animal a Montuïri?
– Aquí li diuen conill-llebre.
– Vèieu pallolers d’altres pobles que passaven per devora Montuïri per anar a vendre a Palma?
– Sí. Els pallolers (traginers i venedors de palla) i pagesos anaven a vendre a Palma a s’Hostal des Moixet i a ca sa Viuda…
– Abans era costum fer una barraqueta enmig d’un sementer de melons…
– Llavors veníen molts de corbs i feien tala de melons. N’hi havia que feien una barraca enmig del melonar pels corbs de vint ungles (corbs de vint ungles: es refereix a persones que robaven melons)
– L’educació infantil ha canviat molt…
-L’al·lot que no creia hi havia batculades (cops a les anques) i “cotrellades” (clatellades, tocs al clatell). Un veïnat va dir que jo havia tallat melons perquè va veure un ganivet damunt una paret, però no vaig ser jo. Ma mare havia deixat un ganivet a un veïnat i em daren la cupa (culpa) a jo. Li dic a mon pare “que la me llevareu a la pallisa que em dàreu?”. Ma mare el va reprendre. No em va tocar pus mai… Llavors no anaven de bromes. Als que robaven els feien estar enmig de la plaça. A un que va robar garbes el feren estar enmig de la plaça amb el carro i les garbes i tot el poble li va posar la llengua damunt (posar la llengua damunt qualcú: malfamar i malparlar de qualcú)…
– Abans, en l’estiu els pastors pasturaven la guarda tota la nit. Sentíeu la musica dels pastors que tocaven el flabiol mentre tenien esment de la guarda?
– Sí. Els pastors tocaven el flabiol, tocavan d’orella (tocar sense saber llegir música), no sabien solfa, Nosaltres coneixíem quin pastor era pel tocar (per la forma de tocar). Hi havia qualque pastor que tocava les xeremies; el pastor de Son Company les tocava molt bé…
– Abans, a l’hivern molta gent anava a dormir molt prest…
– No hi havia divertiments com ara. En l’hivern, a les vuit, vuit i mitja, érem dins el llit.
– Feia més fred abans?
– Pardals! Però de molt! Anàvem a parar rateres amb aquell fred (rateres: garbelletes, paranys de ferro per a caçar aucells). A la ratera hi posàvem escòrpera o cuc de rossinyol (a Manacor dit “manganella”) amb unes gelaaaades!!. Saps que feia de fred en aquell temps! Les muntanyes estaven carregades de neu tot l’hivern, mon pare deia “meam si encara s’esfondraran” (riu)…
– Quan vós éreu un al·lot de pèl rucà hi devia haver pocs cotxes a Montuïri…
– Hi havia el cotxe d’en Bernat “Xibau”. Aquest va anar a Amèrica i va dur un cotxe, tenia un xofer, li deien “Pau”. Deia “Pau!” “Què mana?” Ho tornava repetir, deia “Pau!” “Què mana, senyor?”. Aquest home va fer una doblerada per Amèrica, però va acabar a les tres pedretes (acabar a les tres pedretes: arruïnar-se)
– Abans tenia més importància el saïm que l’oli a l’hora de cuinar…
– Llavors d’oli no n’hi havia, el més important era el saïm per a fregir. Feien daus de saïm de porc d’aquella peça.
– Caçaveu guàtleres?
– Sí. Les caçava amb botet i cans mens. (Botet: reclam consistent en un artilugi de pell i os que escarneix el cant d’una guàtlera perquè la guàtlera s’acosti al caçador amagat)
– Abans no podien entrar a missa mal vestits…
– Les dones duien faldeta fins en els peus i vel, i els homos americana tot l’any, baldament fos s’estiu, amb màniga curta no hi podíem entrar a missa… quan jo venia al poble m’agradava que els calçons fessen trenc (doblec vertical del camal dels pantalons) i les sabates ben lluentes…
– No he vist cap fotografia antiga de pagesos amb calçons curts.
– Mai vaig veure cap pagès amb calçons curts.
– Abans hi havia molta pobresa. No era tothom que pogués comprar vi…
– A ca nostra compràvem una quarta de vi un dia de xeremies. (una quarta de vi: un litre de vi)…llavors no hi havia doblers, anàvem apedaçats, genolls i culs…
– Sabeu qualque remei popular per a llevar el mal de ventre?
– Per al mal de ventre rosegaven fenoi (fonoll) tendre… herba-sana dins aigua fresca feia el ventre net… Llavors n’hi havia que duien les cames plenes de sangoneres, les sangoneres xuclaven el mal….
– Moltes eres de batre estaven situades davant les cases…
– L’era la feien sempre a la banda de davant les cases perquè el vent no ve quasi mai de tramuntana. Damunt la garbera (munt de garbes) feien un molí de canya amb un albó i el vent anava per la coa (per saber de quina banda venia el vent)
– Anàveu a l’esglèsia a confessar-vos?
– Ho sabien tot els capellans perquè confessaven. Vàrem tenir un vicari, don Toni Ramis. Un dia que em confessava em diu “Meam, Bernat, quines són les tres coses més principals de la confessió?” Jo li vaig dir “una caseta de fusta, un ‘sinvergüensa’ com vostè dedins i un beneit com jo que li contesta”.
– Li va caure tort que li fessiu aquesta resposta?
– No. No es podia aturar de riure. Saps que li va venir de nou!
– Parlau-me de la vosta vida a foravila, per favor….
– Quan trencava el dia (quan sortia el sol) ja érem en el tall (tall, lloc on es treballa). Quan segàvem, ma mare ens duia el berenar en el tall amb una somera i el carretonet i aigua treta de la cisterna. Encara arribava un poc fresqueta. En el cap de l’entira sèiem dos minuts…(l’entira: el recorregut del segador)… Quan mon pare tocava la darrera (feia la darrera batuda a l’era. Tocar a l’era: conduir les bísties) raspallàvem. Quan havíem fet net, mon pare feia una creu amb les eradores (branca forcada per a sostenir l’erer) damunt el caramull de blat i deia “Déu n’hi do la maina”. Devora els sacs posàvem pelitreflor perquè no hi anàs el fraró o la gramenera (insectes perjudicials)… conràvem nou quarterades de faveres, llaurades i ben calades (llaurada calada: llaurada profunda)… Fèiem molts de formiguers, la terra cremada era bona per als pebrers, els cadells (cert insecte) fugien…(formiguer: munt de llenya tapada de terra que té una boca per on es pega foc al munt)… Amb filats de canya voltaven la figuera, un vespre vaig agafar tres-cents seixanta “gorrions”… vàrem sembrar blat a ses Donades (certa finca). El blat valencià donava mil quilos per quartó. Va donar tres mil quilos, tenia la canya gruixada, l’espiga era roja i l’aresta negra… El vespre ens rentàvem amb quatre grapades d’aigua dins un ribell. Quan batíem les faves quedàvem negres. Un pujava damunt l’escala amb un regadora i regava l’altre. No hi havia dutxes en aquell temps….
– Si parlam de l’antiga forma de segar, què és un “volant”?
– Els meus padrins segaven amb un volant, té “s’etxura” d’una falç grossa. I per sembrar, ma mare duia una corretja fermada a la cintura que duia un canó de llauna i tirava sa llavor per dins aquell canó i ella anava darrere mon pare, que menava la bístia…