Les festes populars les relacionam amb l’alegria, la diversió, l’esbarjo i els bons moments. Així, ben segur que si ens demanen de posar-hi un so dins el renou de la festa el primer que ens ve el cap és el so de les xeremies. Quan pensam amb aquest instrument ho feim amb la colla, el flabioler i el xeremier. Tomàs Salom Rossinyol Bou (Montuïri, 1964) i Miquel Tugores Riutort Monara (Sineu, 1952) són dues fesomies que també les lligam a la festa. Tal vegada siguin “els músics que venen després dels esmoladors” com els hi ha dit algú en to despectiu. Tal vegada siguin joglars, bufons… tot el que vulgueu. Però en Tomàs i en Miquel són davant de tot uns músics de primera que, per exemple, de l’oralitat n’han fet música. Del carrer, de rebostejar vells cassets han tret, recuperat, les cançons i les han duites al Conservatori. Ells, juntament amb en Pep Rotger i en Pep Toni Rubio han escrit els noms dels xeremiers en majúscules. Ells quatre, són en bona part els artífexs de la transició d’aquells pastors de les acaballes del segle XX a la vitalitat de les xeremies del dia d’avui.
Ara, quan ja fa més de quaranta anys que en Tomàs i en Miquel sonen plegats s’han decidit a celebrar els 40 anys. Ho fan amb l’enregistrament d’un CD que presentaran el vinent diumenge dia 4 de maig a la plaça Major de Montuïri, serà a les 18.00 hores.
Hem volgut parlar amb ells. Els que els coneixeu ja sabeu que les seves batalles i coverbos poden rompre qualsevol gravadora, però, així i tot, intentàrem fer-los una entrevista.
— Quin és el motiu de la publicació d’aquest CD si ja fa quatre o cinc anys que vàreu complir els 40 anys de colla?
— (Miquel) Hem de dir la veritat? Jo crec que ha estat un poc trampa dels joves…
— (Tomàs) Sí.
— Vós volen jubilar?
— (T) Aquesta va ser la darrera pregunta que ens van fer a un programa d’IB3.
— (M) Però no vam saber contestar com tocava. Si ens la fas ara, et diré que nosaltres ara hem arribat al súmmum dels xeremiers. Aquella imatge que tenim del xeremier vell… ara noltros som aquí, a aquell vell xeremier i és l’hora d’explotar aquesta imatge.
— (T) Ja no existeix aquesta imatge. Això ho vas veure tu quan començàvem. Però anant a la pregunta inicial hem de dir que quan va fer els 40 anys, ara ja en fa un parell més, molta gent ens deia heu de gravar alguna cosa, sou els únics que no teniu gravat… i va ser a causa d’això. Però, així i tot, ens ho hem pensat un parell d’anys més.
— Quina és aquesta trampa dels joves de la que parlàveu?
— (T) Ens punyien per fer alguna cosa fins que va arribar un moment que vam dir a en Benjamí (fill petit d’en Tomàs) ho feim si te’n cuides de tota la producció.
— (M) També crec que s’ha creat una imatge un poc estranya sobre nosaltres, ja que per exemple allò de la felicitació de Nadal de cada any… nosaltres anam a tocar aquí i allà, però mai no ens hem plantejat si som xeremiers o no, hem anat a la festa i punt. A un ja li vaig dir; tu no t’has de dir si ets xeremier. Han de ser els altres qui t’ho diguin. Si et crida l’Ajuntament per anar a sonar és que ets xeremier…
— (T) A nosaltres ens va passar que quan vam començar havies de tenir el títol de xeremier perquè els vells t’ho concedien. Ens van renyar qualque vegada dient voltros que feis aquí o ens van arribar a dir, ara ja hi podeu ser. Això avui en dia ja no existeix.
— (M) Quan et cridava, jo què sé, és Llargo i et deia, tu, hauries de venir que hem d’anar al Malpàs o que sé jo on anàvem, deies venga! Saps que he anat de bandes que no et diré que hagués pagat per no anar-hi, amb ell, amb els autèntics aquells xeremiers vells… al final tot ha servit.
— (T) Idò per això hem fet el CD.
— La tria de les cançons també ha estat cosa dels “joves”?
— (T) Vam pensar amb allò que més funcionava del nostre repertori. I hi ha cinc peces, ja que quan vam parlar amb en Toni Pastor, que és on hem gravat, ens va dir que avui dia no es fan CD molt llargs. I són cinc peces amb arranjaments llargs…
— (M) Bé, però un dia que anàvem a tocar no sé a on i a dins el cotxe em mostrares un experiment que havia fet en Benjamí, allò dels colorins… cada cançó té la seva història i el seu perquè. Per exemple, el Pas doble de Muro va ser a causa d’un company meu que va trobar la gravació, noltros l’arreglarem un poc i després el tocarem a una trobada de sa Pobla i va ser posar en marxa una cançó que havia desaparegut del repertori i que ara els murers la tornen a tocar.
— (T) Sí, ara Muro els del Reguinyol el tornen a tocar i quan el vam fer pareixia que era nostre i no ho era.
— (M) I he de dir que al concert de dia 4 a Montuïri vull que tota la plaça balli el pas doble, per veure sa música i l’estètica com és.
— (T) Sí, cada peça té la seva història. Per exemple la primera, la jota que li deim del Llargo Vell també li deim del Campanar, ja que no en sabem el nom i era dels Llargos. Però la vam descobrir a Son Sardina quan el rector, d’aquest nucli de Palma, el dia de la festa als altaveus del campanar posava un casset amb aquesta cançó dels Llargos. He de dir que, aleshores, ni ells se’n recordaven. També n’hi ha una dels gegants de Tarragona i la feim en referència als sacaires, xeremiers catalans, coneguts nostres que hem après amb ells i ells amb noltros. La darrera és del Cosso, que és una festa on tot es desbarata i n’ha sortit aquesta cançó. I la dels colorins que feim amb els Revetlers… la pots explicar tu.
— (M) Els Revetlers tocaven amb s’Estol des Picot, eren un grup de joves amb qui coincidíem adesiara i era un grupet autèntic i ens agradaven, però ells no ho sabien. Anaven darrere els vells de s’Estol i feien versions, no tenien un grup ni res. I un dia els vam dir heu d’anar a Catalunya a sonar a Valls, però hi heu d’anar voltros els joves i heu de tocar allò que tocau a les matances. I a partir d’aquí els va anar bé i hem mantingut l’amistat. I un any a un sopar del seu aniversari i hi havia una cançó que els hi vam tocar. I na Margalida, una integrant del grup, era a fora i va entrar en sentir la sonada dient: no sé què heu tocat que jo només veig colorins. Li vam contar l’anècdota a en Benjamí i va treballar la cançó i, ja que no volíem repetir les mateixes cançons de sempre la vam incloure en el CD.
— Sou conscients que féreu de baula amb els vells xeremiers, i que fèieu arqueologia per cercar aquell casset i recuperar velles tocades. Éreu conscients aleshores o en sou conscients ara?
— (M) Inconscientment, d’una manera, inconscient però conscient. Jo a Sineu agafava el casset i anava a gravar els quatre que tenia a prop. Les al·lotes de ses Salines també feien la seva zona, fora tenir contacte entre noltros. Els de la Calatrava no en parlem. Així que tothom feia una feina de la qual tots ens havíem adonat compte en qualque moment. Jo per exemple a Sineu vam anar a cercar els Murers i els havíem de dur damunt un carro fermats amb cinta aïllant perquè no caiguessin per avall. N’ets conscient quan veus que amb el que vam recollir, les cintes i tot el que vam arreplegar ho dones a una persona com en Francesc Huguet i ho va posar en ordre. Noltros fèiem la feina de camp i quan veus el teu desordre en ordre, com va fer n’Huguet, prens consciència de la tasca feta.
— (T) Vam tenir molta sort, quan entrarem per aprendre tot això els vells anaven desapareixent i vulguis o no ens agafaren a noltros per continuar amb allò, passàrem a ser un d’ells, no ens sentíem que recuperàvem res, no. Ens sentíem dins el procés natural. Vam ser aquesta baula. Sí que al principi no et volien ensenyar res, per si els hi foties… però al final van veure que ens havien de menester i entrarem dins la roda. Així hi ha hagut aquesta continuïtat, no hem anat a recuperar res, érem allà.
— Va arribar un punt, pel que ens explicau, que vos havien de menester per mantenir les seves actuacions, les seves sortides?
— (T) Pensau que als Llargos, per exemple, en Miquel Llargo va morir el seu pare, després tocava amb el fill i més tard amb el Pinero, però aquest també va morir. I és sobretot quan en Pepet (Rotger) i en Pep Toni (Rubio), Xeremiers de la Calatrava, van ser els qui van rompre amb aquella roda i hi havia feina a rompre i no hi havia més xeremiers, per tant, nosaltres també entràrem dins la roda…
Això sí, per ventura noltros vam ser dels primers en ensenyar-ne d’una manera més oberta. Això sí que vam ser presents dins la rompuda aquesta.
— (M) Ens ho passàvem bé fent de xeremiers. Quan en Toni Torrents va començar amb les trobades noltros ja havíem fet trobades a diferents indrets; Manacor, Santa Maria…
— (T) Pensa que aquelles dues primeres trobades els xeremiers cobraven. Ara, si volen dinar, s’ho han de pagar. Ho dic per veure del que hi havia de xeremiers al que hi ha ara.
— (M) Si ara som ben conscients de la feina feta.
- Què ens conten l'un de l'altre?
- Miquel: En Tomàs és molt bona persona. Ordenat, divertit i seriós. Molt bon ballador i com a flabioler ho broda. Els xeremiers que feim colla amb ell només ens hem de limitar a anar a roda. Igual que els Cossiers ell els marca el cop exacte. I d'ençà que el conec no ens hem barallat mai i no crec haver-lo vist mai enfadat.
- Tomàs: En Miquel és la colla perfecta. Hem tengut i tenim una relació de parella oberta, ens ajunten 40 anys sense fer els comptes cap dels dos. I sempre presents quan es tracta del que ens ha unit.
— Ara que hi ha moltes neofestes crec que voltros com a xeremiers vàreu assistir a Sineu a una festa que va morir, no és així?
— (M) No es moria!
— (T) De morir va morir aquell dia, si l’heu tornada a recuperar no ho sé, però aquell dia va morir.
— (M) La festa l’organitzaven dos, els Ferriol, després hi havia els Dametos, don Bartomeu Mulet… que ventava els Dametos mentre menjaven porcella al celler de can Font… dos menestrals que es barallaven, dos més que a l’hora de la festa partien a Can Picafort… i critiques. Però bé, el vespre hi havia la beneïda de cotxes de Sant Cristòfol…
— (T) El treien de l’església i amb processó anàvem fins a la plaça des Fossar. I passaven cotxes, repartien galletes… la cosa de cada any es degradava… fins que un any ens vam topar nosaltres dos, el rector i el sant. Vam haver d’agafar el sant nosaltres dos i les xeremies penjades.
— (M) No, però hi havia un Ferriol també, i quan va veure allò va dir: al·lots enguany hem acabat. Per tant, sí, vam veure morir una festa!
Quan anàvem a tocar a Binissalem hi havia un home que era és carter que era per tot. Si havien de pesar el raïm ell hi era, si havien de posar la cinta a les veremadores ell hi era. I un dia li vaig dir vós sou per tot. I em va respondre: a cada poble hi ha un bufonet, i jo som el d’aquí. Amb això vull dir que si no hi ha algú que se’n cuida…
— Tot i aquests canvis en les festes les colles de xeremiers han estat un element sempre present a les festes…
— (M) S’han mantingut, però ara som a un perill, la massificació. Als pobles ja hi ha una banda de xeremiers, no una colla. I un temps en tot el Pla hi havia tres colles i ara a cada poble n’hi ha quaranta de colles.
— (T) Crec que és més mal d’explicar. És mantén la colla, i hi ha esforços per mantenir-ho, però n’hi ha tants que no hi ha espai per tocar tots i per aquest motiu es formen les bandes. Això ha passat a Galícia, a Catalunya i tal vegada aquí era l’únic indret on s’havia mantingut la colla de xeremiers com a formació musical.
— (M) Hi ha pobles que fan la fira i conviden a menjar un frit a totes les colles… el problema és que abans senties les xeremies d’enfora o passaven un pic per la teva parada, però ara hi ha tants xeremiers que tens al costat teu 10 colles i allò ja és contaminació acústica. Un per un i ben afinats ja és mal de dur… ja em diràs tu quaranta mal afinats.
— (T) Xeremiers n’hi ha molts i n’hi ha de molt més bons del que hi havia, però també n’hi ha molts de dolents.
— (M) Hi ha un vell xeremier que diu que les bandes són els refugis dels covards. Si tu sumes toca, si restes deixeu anar.
— També amb vosaltres, els de la Calatrava i altres és quan la colla de xeremiers ha arribat a llocs, a espais on no s’imaginava la participació dels xeremiers.
— (M) Hem vist la Rua partir de zero i ja vam tocar-hi. A Sant Sebastià que fèiem? Anàvem a la Bodegueta…
— (T) Vam tenir molta sort, ja que agafarem la rompuda, quan a Palma hi havia la festa i la gent es tirava al carrer. Feien coses i no passava res si deies cap barbaritat, no et tancaven a la presó, com ara, podies fer. I per exemple amb els de sa Calatrava vam sortir vestits de ballarines tocant les xeremies a la Rua. Vam rompre amb allò clàssic. Aquell any vam guanyar el primer premi i el segon any ja hi anàrem contractats per l’Ajuntament. Férem la rompuda en aquell moment que s’acceptava tot. A partir de llavors anàvem a Inca, a Manacor. Després va venir el Cosso, això era una bogeria, en Pepet i en Pep Toni foren pioners d’aquestes rompudes amb la tradició dels xeremiers.
— (M) Fèiem d’Irlandesos sense saber-ho. Entràvem a sa Bodegueta i hi havia la crème de la crème, Guillem d’Efak… i noltros no ho sabíem…
— (T) Per la revetla de Sant Sebastià hem entrat a cases de Ciutat que no sabíem de qui eren. Si a la bodega aquesta es muntava un caos i d’allà partíem en processó i pujàvem a pisos…
— (M) Van fer Bearn (la pel·lícula) i vam anar-hi a tocar. Tenc una foto assegut al costat de Josep Maria Llompart, anàvem a festes de n’Aligi Sassu, d’en Coll Bardolet. I ja no cont de la reialesa, ja que això és una altra història…
— (T) Volien que tocàssim en la recepció dels Reis d’Espanya a l’Emperador del Japó a l’Almudaina sense cobrar. Els hi vam dir, noltros cobram això, si no va bé en cercau uns altres. No en trobaren d’altres i ens vengueren a cercar.
— (M) Els hi vam dir noltros al Rei d’Espanya li cobram igual que a un Ajuntament. I ens deien, peròò és el Rei!
— Fer de xeremiers vos ha fet estar presents a molts indrets que no hauríeu imaginat.
— (M) Hem fet moltes coses. Hem anat a Rússia, a l’Argentina, Nova York, coses que jo deia, què punyetes feim per aquí. Brussel·les. Ens hem trobat en els temps millors de la història dels xeremiers, ara ja…
— (T) Hem viscut el canvi total del que era abans el món dels xeremiers a ara. Per exemple quan vam començar no hi havia instruments, havies d’anar rapinyant per aquí i per allà. Jo vaig començar amb un flabiol d’un home de Son Sardina que només el me deixava i després li havíem de tornar. Posteriorment entre en Joan Morey, n’Aixalar, n’Orriols, en Guillem Horrach i aquesta gent que s’hi va posar. Bé, ara està salvat tot això!
— (M) Es Llargo li deia a en Morey: Pere Antoni el dia que tu i jo ens moriguem s’ha acabat de sentir flabiols a Mallorca. Idò, abans en sentien vint i ara n’hi ha 200.000!
— Els cassets ens van salvar aquest patrimoni?
— (M) Si tenies un casset eres el rei del mambo! I quan tenies la cançó agafada el casset s’embullava, ha, ha, ha. Saps que n’haguéssim pogut fer de coses. Hi havia aquells xeremiers de Campanet, en Blanco, aprenies coses d’ell. Feia canyetes i sarrons i vam aprendre a fer sarrons darrere ell.
— (T) També et venia o et feia un sarró si t’aprovava com a xeremier, no ho feia a tothom. Era el que hi havia.
— (M) Aquests xeremiers ho eren perquè ells s’ho deien. En Blanco tocava l’Himne de Riego i era l’himne perquè ho deia ell, tu no ho destriaves. I l’amo en Gori, tenia aquella gràcia tocant, però tres o quatre cançons o el traguessis d’aquí. I no ho dic per mal, perquè jo hi venc darrere i en lloc de quatre són vuit, ben igual!
— Quina la fareu dia 4 de maig a la presentació del CD a Montuïri?
— (T) Hi haurà tots els músics amb els quals hem gravat el CD. Bé, ens han dit que vendran, ja ho veurem! Els Revetlers, tocaran i hi haurà ball, els glosadors i farem la presentació. A veure si queda una festeta guapa.
— (M) Pensa que noltros aquest dia no podem tocar, hem de repartir els CD i firmar autògrafs.
— (T) La veritat és que els musicarros que han volgut gravar amb noltros és per estar molts contents i segur que sortirà molt bé.
– (M) Per sonar cançons potentes / en ser gran no importen eines / el jovent em fa les feines / i els dos vells vivim de rendes. Això és el que feim. No ens en mancaria d’altra que ara ens sortissin bolos i haguem de començar a voltar per aquí i per allà.
Notícies relacionades: