“Escriuré un article a Tot Pla sobre les cossieres”. Envii aquest missatge al grup de WhatsApp de la meva família i al del meu grup d’amigues de Montuïri. Ma mare procedeix a enviar-me un àudio d’aproximadament un minut demanant-me, en resum “Per favor, ves molt alerta”. Una amiga em diu “Fora por Aina, amb totes”, i el meu germà afegeix “Et crearàs enemistats”. Fins i tot, un dels pares fundadors d’aquest diari em ve a dir que “no voldria posar-te en un compromís”.
Una persona que no sap de què va el tema podria pensar que estic a punt de desvelar un secret de la mateixa màfia napolitana. Però no, estimats lectors i lectores, aquest article només és sobre els cossiers de Montuïri -una institució absolutament masculinitzada en ple any 2024. En aquest article no voldria ferir sensibilitats (ni tan sols d’aquelles persones que tenen la pell molt fina), tot just intentaré plantejar el meu parer respecte a la participació de les dones a les festes de Sant Bartomeu com a cossieres i sobre com (no) es planteja aquest debat.
De tota manera, abans de començar, vos posaré en context: a Montuïri tenim les millors festes del món. Les festes de Sant Bartomeu són un part important del material genètic que forma les arrels de qualsevol montuïrer o montuïrera. No vos sabríem explicar en paraules quin sentiment ens inunda un 15 d’agost esperant a Plaça a què la xeremia soni la primera nota, surti el dimoni i els cossiers ballin damunt el cadafal. També ens costa d’explicar, per altres raons, perquè ens agrada posar-nos davant un dimoni que et fibla si t’aplega, però nosaltres ens entenem i ho vivim amb el cor funcionant al màxim de les seves capacitats. En tot això segurament hi estem d’acord tots i totes, però hi ha una qüestió que ens fa divergir: que les dones no participam, no ballam. Ni tan sols el paper de la dama és femení. Ai, aquest tema. Cou.
En els darrers anys estam veient experiències arreu de l’illa i a pobles propers, com poden ser Algaida i Manacor, en què les dones comencen a tenir papers protagonistes a les seves festes populars. Aquestes experiències ens permeten, a aquelles persones que aspiram a viure unes festes igualitàries, marcar el focus cap allà on hem de caminar a Montuïri. Aquests pobles duen anys de debat, de parlar-ne, de discutir quin paper hem de tenir les dones a les festes. Però a Montuïri es fa el silenci, és un tema enquistat. I quan se’n parla, es generen vertaders debats o discussions, on els arguments de la tradició, la resistència, i la gràcia per ballar (aquest darrer em fa especial gràcia) acaben passant sempre per damunt del nostre dret a participar.
Algunes persones donen per fet que amb la pròxima generació de cossiers s’obrirà la veda i podran entrar-hi les dones, i així ho esper jo també. Però tenim dos problemes ben grossos: el primer problema és que ja anam tardíssim. Hem condicionat la participació femenina al canvi de tongada de cossiers i no al revés. Venim de moltes dècades d’un statu quo patriarcal predominant, i és normal que fer canvis en el nostre marc mental sigui difícil. Però des del 2007 tenim vigent a tot l’Estat una llei d’igualtat, que les dones participin de qualsevol espai és cada vegada més mainstream, i el canvi a Montuïri, esperem, està al caure.
L’altre problema: parlar-ne no està bé. Personalment, com a dona montuïrera, fer tant tard em fa ràbia i vergonya. Però al que no puc donar passada és que en ple 2024 encara no siguem capaços d’abordar aquest debat des del respecte, en els espais adequats, i sense por a represàlies. Com a poble, necessitam parlar-ne, començar a fer pedagogia contextualitzant la festa als temps que corren i iniciar espais de reflexió de tot aquest procés. I aquests espais, des del meu punt de vista, han de generar-se no només des de l’Ajuntament, sinó també des de la mateixa institució dels Cossiers que, al cap i a la fi, d’aquí a uns anys estarà composta tant per homes com per dones de Montuïri que estimaran la festa i serà qui viurà el canvi des de dins.
Aquest tema, com vos deia, no agrada, és incòmode i genera debats que acaben ràpidament silenciats. Però n’hem de xerrar, perquè a diferència d’ells, nosaltres no “érem, som i serem”. Nosaltres només “serem”, i és per això que la nostra participació resulta ja una qüestió de justícia i requereix estar a l’altura de les circumstàncies. Així doncs, el procés s’ha de preparar amb tot l’amor i amb tota la valentia possible perquè el dia -no gaire llunyà- que hi hagi dones cossieres que pugin al cadafal, el poble ens sentim orgullosos de la nostra festa i de nosaltres mateixos; i elles, les primeres cossieres, se sentin emparades per tot el nostre suport i puguin gaudir i viure la festa de la mateixa manera que ho han fet tots els homes que hi han pujat abans.
És un tema que cou, però no podem tenir-lo més en el silenci perquè tenim l’oportunitat de fer-ho tard però bé, i perquè com deia la meva padrina i probablement també les vostres, és quan cou que cura i és quan pica que madura. Visca Sant Bartomeu!