Durant aquests darrers anys l’interior de Mallorca, o per entendre’ns millor el Pla de Mallorca, està patint de ple les conseqüències de la transformació territorial derivada de dècades d’activitat turística desenfrenada a les nostres illes. Com no podia ser d’altra manera, això just era qüestió de temps. Tot i que els canvis sempre són progressius, a partir dels anys 90 ja era inqüestionable el descens alarmant dels actius agraris i l’abandonament de l’activitat agrària, fruit del monocultiu turístic i de serveis. Trenta anys després, la pressió urbana sobre el sòl rústic no tan sols no ha deixat de créixer, sinó que s’ha intensificat: primeres i segones residències, lloguer vacacional, turisme rural i agroturisme, turisme alternatiu, inversió estrangera, expansió immobiliària, venda massiva de cases i finques, agregació de parcel·les per poder construir, etc. A tall de conclusió, ja fa massa temps que les parcel·les en sòl rústic no són valorades per la potencial renda agrària, sinó exclusivament per les expectatives com a renda immobiliària.
No fa gaire, en un article aquí mateix, Joan Roig ho expressava molt bé “Estam davant un gran canvi de paradigma on la impertorbabilitat del camp del centre de Mallorca (…) donarà pas a urbanitzacions rurals amb cases i xalets cada 40 o 50 mil metres quadrats. Construïdes sense miraments, sense valorar l’impacte visual ni ecològic d’aquestes accions, sense pensar en qui viu aquí tot l’any”.
Mentrestant el paisatge rural del Pla, antigament abocat a l’activitat agrària, adopta nous usos i funcions, majoritàriament residencials, però també turístics, d’oci i recreatius. A més dels greus problemes de manca d’habitatge per a residents, preus disparats, saturació i oferta il·legal, sens dubte, la irrupció dels nous usos urbanoresidencials i turístics comporta canvis ecològics i territorials significatius. Sense anar més lluny, en l’àmbit ambiental i paisatgístic, s’estan generant multitud de transformacions: conversió de cases de camp en xalets; proliferació de piscines per tot arreu; solàriums i infraestructures annexes; grans finques, tancades i aïllades, com si fossin fortaleses; extensos enjardinaments de plantes foranes, absolutament incoherents amb l’entorn; plataformes formigonades que envolten edificacions; grans aparcaments; camins d’accés que d’un dia a l’altre esdevenen exclusius; cotxes de lloguer que surten de qualsevol caminoi, etc.
En els darrers anys, aquest procés ininterromput d’afectació territorial s’ha vist accentuat per l’entrada de capital estranger, les grans inversions i la profusió de xalets de luxe. Xalets amb luxosos acabats i amplis espais que, això sí, com a consideració especial a qui ha decidit cedir el territori, sovint incorporen alguns detalls etnològics (una roda de carro penjada a la paret, una arada encimentada al costat de la rampa d’accés, el carretó de batre com a decoració, etc.).
Tot aquest procés sembla no tenir aturall i les dinàmiques que se’n deriven cada cop banalitzen més la identitat del territori. Estam creant paisatges absolutament estandarditzats, uniformes, sense cap tipus de discurs o història; entorns mediocres, despersonalitzats, fruit de la imitació o la clonació. De fet, paradoxalment, en aquesta nova expansió -si em permeteu la caricatura- prevalen dues concepcions ben diferents entre si, com incongruents ho són també amb el territori. Per una banda, hi ha qui veu el medi rural de Mallorca com un espai encara assequible per establir grans propietats (superxalets, mansions, ‘villas’, etc.), bunqueritzades dins el sòl rústic, on es crea un ambient ostentós i artificial, i que sovint pretén ser ‘eco-friendly’ pel verd que s’ha sembrat, els panells solars o la calefacció geotèrmica instal·lada. Per altra banda, tenim la concepció urbanita que veu el sòl rústic com un parc natural, ‘l’idil·li rural’ que cal preservar intacte; allà on trobar tot allò inexistent a la ciutat i, sobretot, on poder relaxar-se i passejar els cans. En tot cas, són cosmovisions i sentiments ben allunyats d’aquella població que ha treballat i modelat l’entorn rural durant segles, no com a un paratge al qual recórrer en el temps lliure, sinó com el territori que ha permès el desenvolupament rural, ha atorgat els recursos naturals necessaris i ha configurat els pobles que s’hi han establert. En realitat, una concepció del territori molt més diversa i ecològica.
A hores d’ara, és evident que la política del ‘laissez-faire’ o la política de la postergació, combinada amb el menfotisme local davant la cessió de territori, no ha solucionat gaire cosa durant tots aquests anys. Menys encara podem esperar de qui suprimeix els òrgans de control ambiental (Comissió Balear de Medi Ambient), dona cobertura a tot quan s’ha fet malament fins ara i permet ampliar encara més les construccions en rústic (Decret llei de simplificació administrativa, altrament dit decret d’amnistia urbanística).
Convé demanar-se… on som? Cap a on volem anar? No ens hauríem de resignar a viure en un entorn despersonalitzat, immers en un paisatge sense identitat. No podem oblidar que els pobles del Pla han transformat els espais i paisatges naturals originaris en territoris i paisatges culturals, singularitzats no sols per la seva geografia, sinó també per la translació dels seus sentiments i valors a la mateixa terra. Segurament, el Pla és ara mateix una de les comarques de Mallorca on millor es conserva la identitat territorial, la llengua i la cultura del país. I precisament per aquest motiu necessitam exigir polítiques autonòmiques valentes i ferms compromisos municipals per aturar i corregir tot aquest procés. Senzillament, volem que els nostres pobles, amb els seus espais agraris i ambientals, segueixin tenint llegibilitat territorial, cultural i antropològica.