Antònia Lliteras Gornals, “Mariaina” (Porreres, 1924-2021) va néixer fa tants d’anys que va viure la guerra de primera mà. Tant va ser així que en aquesta entrevista recordava haver anat a darrere l’oratori de la Creu, on va veure matar “homes bons”. La gent, diu, tenia por.
– Vàreu estudiar?
– No estudiava, tenia juguera, em llevaren per ajudar a la botiga. Teníem una botiga grossa. Feia els comptes amb un làpix (sic). Veníem de tot, sabó, arròs, olles, greixoneres, espardenyes, teníem un taulell amb merceria. Es deia “la botiga de ca na Mariaina”. Hi havia molta misèria, molta gent venia plorant, “ara no tenc res per donar als infants”. “Ja em pagareu, anau tranquil·la!”. El bé que hem fet! Hi havia cases que tenien el caramull del gra i les dones, sense que l’home se’n temés prenien un poquet de gra i ho duien a canviar d’amagat de l’home… venien dones a la botiga i baratàvem coses, ens duien caragols, xítxeros, faves tendres, el temps d’espàrrecs, espàrrecs, “deixa’ls, deixa’ls!”… a la botiga venien porquerets descalços amb la corda de pegar als porcells, feien de porquerets perquè els mantenguessin. Aquells al·lotets, tot lo dia descalços! Els feien dòrmer (els feien dormir) dins la païssa, damunt pedrissos… els padrins anaven a dòrmer una hora el sol post. Ben prest anàvem a missa primera, escolta’m, eh! Jo ja havia estès la verdura, m’has sentida bé? Ja feien santos a missa…
– Recordau les plaguetes de racionament de la postguerra?
– Ja me’n record, ell! Venien a la botiga amb plaguetes de racionament. Ma mare ens deia “no xerreu de ningú”. A l’Ajuntament feien entregar blat, ordi, civada. No teníem farina, el vespre mon pare em deia “ho sents? Ves-te’n en aquell portal!” Hi anava corrensos, sempre m’hi enviaven els vespres, quan havien apagat els llums dels carrers. Anava en aquell portal, aquell home m’esperava amb la porta entornadeta (una mica oberta) i em tirava un saquet de blat. Jo pegava grapada al saquet i partia com un llamp cap a ca nostra amb aquells carrers que feien feredat fora llum, no veien una ànima. Com que si eres una nina o un nin no et podien fer res, ni et podien tancar ni res…
– Què recordau de la guerra civil?
– Calla! A mon pare li feien fer de guardià en el campanar. Els republicans havien desembarcat en el Port de Manacor i ell vetlava voluntari per tenir-ho bé amb els falangistes. La gent tancava en fort, tenien por, la gent no conversava o xerrava baix-baix. En el carrer Queipo de Llano donaven oli de ricí a gent que no s’havia posat en res. Mataren homes bons. Els vespres tocaven, s’enduien joves bons al·lots. “Hi ha en Biel?” Sa mare obria. He anat a la Creu, allà darrere mataven, era molt atrevida jo. Un vespre passaren uns falangistes, varen dir “en aquell carrer venen a cercar en Marió, hi anam?” Vaig veure que sortien els dos germans “Marions” amb una corda fermada. Ma mare em va dir “ara d’on vens?” Només que la vegi! “De passejar, vaig dir jo”… Deien “han fet molta via a fer-los marxar (als republicans)… s’enduien jovenets de l’altra banda a matar, persones bones, jovenets, vaig veure dur-los-se’n…
– Què recordau del temps de l’estraperlo?
– Hi havia una cabotada (molta quantitat) d’estraperlo. Els carabiners varen venir a la botiga nostra. Era de prest. La gent cuava (acusava), no podien sofrir que als altres els anàs bé. Tancaren el carrer. Dos carabiners a cada banda del portal i un carabiner va entrar. Havien de regonéixer (sic) la botiga. Mon pare va dur una capsa de tabac d’estraperlo. Vaig reparar la capsa de tabac. Agaf la capsa i la pos dins els calçons de la germana qui era cosidora. La germana puja per amunt i el carabiner “ara on se’n va, aquella”? La puta del dimoni! El carabiner li pitja darrere i jo darrere el carabiner. La germana posa el tabac davall el matalàs. “Què duies?”. “Res”. “I aquí en el terrat que hi teniu?” “El terrat, tot tapat de garroves i una forca de ferro, i una corriola”. Dic al carabiner “Veis aquesta forca? Si no trobau res, us la ficaré dins el cul!” “Eeeeh, petita!” em va dir. Mon pare i ma mare estaven compixats de por. Li va dir a mon pare “que no teniu una altra casa amb sulfat amònic?”. Acompany aquells, jo, enmig d’ells tres. Tot el poble va sortir damunt el portal. “Això és la casa, cercau, cercau, aquí heu d’entrar”, entren i surten plens de teranyines fins a baix de tot, i jo, bones rialles. De petita ja era vivarrona, el bon Jesús em va posar el cap molt bé…
– Vós fóreu la primera dona de Porreres que va menar cotxe. Us criticaven perquè éreu una dona que menava cotxe?
– Vaig ser la primera dona de Porreres que vaig menar cotxe, un seadet. No em criticaven davant perquè em coneixien. Jo els empinava el carro (m’hi enfrontava). No m’empataven, que es ventilin! Anaves a Palma amb el cotxo i topaves tres o quatre cotxos en tota la carretera, només veies muls i carros. Anàrem a Palma, dic a n’es meu homo “jo menaré el cotxe”. Deia “alerta!” Tot és camí em va predicar, el meu home. Quan arrib a Palma atur el cotxo. “Ara què fas”? “Ara ho veuràs”, bot del cotxe, dic “tant m’has predicada que ara menaràs tu”. Va quedar ben esculat…
– D’avions en devien passar ben pocs quan vós éreu nina…
– N’hi havia molts que s’amagaven quan passava un avió, ens pensàvem que cauria.
– Què recordau de les vostres noces?
– Vaig agraviar (agreujar) molts de clients. Vaig dir “només serem família i amics”. No vaig voler ser comandada, vaig dir “no ens casarem fins que jo tengui una botiga”. Vaig festejar vuit anys, és bo de dir! Un dia em vaig emprenyar molt amb el meu home. Llavors, els homes no s’afaitaven a ca seva. El meu home em va dir “vaig a la barberia”. Està qui està, està qui està! Vaig demanar a un home si podia entrar en el cafè perquè jo no duia clau de ca nostra. Diu: “No hi és”, i jo, plora qui plora, plora qui plora. Me’n vaig tornar amb fosca. Era amb un amic que empinaven (bevien), et penses!. Dic “no la’m faràs pus, gran reputa! I vàrem fer fer dues claus… les dones eren un pedaç brut i els senyors comandaven a tot cristo…
– Recordau qualque renyada dels vostres pares?
– Més envant anàvem molt a Monti-Sion. Hi havia soldats. Vaig afinar una escopeta penjada, la despenj. Jugàvem a conions. Jo surt amb l’escopeta, dic “ara jo comandaré, i apuntava als altres i que amunt i que avall”. Ho contaren, “Na Tonina ha tret l’escopeta i estava parada!” Oooh, va ser gros la renyada que em daren!… Vaig tenir uns pares que m’estimaren amb deliri…