Parlam amb Jaume Gomila Capó un manacorí que podríem dir que té una cama vilafranquera. Fa més de 20 anys posà un peu en el municipi del Pla i nasqué una xarxa que és més que una família, és una nissaga amb un arbre geneològic que va brancant any rera any. Té dues passions que, segons ens conta, es complementen. Metge d’UVI Mòbil i home de teatre, és director de l’esdeveniment d’arts escèniques més important i consolidat de la comunitat i, per descomptat, de la comarca del Pla de Mallorca. És la FIET, Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears de Vilafranca que se celebra des de 2002. La mostra d’aquest any serà del 17 al 20 d’octubre. Gomila és el president de Sa Xerxa de Teatre Infantil i Juvenil, una entitat sense ànim de lucre nascuda el 2003 precisament arrel de la primera edició de la FIET i amb l’objectiu de vertebrar i promoure l’oferta d’arts escèniques per a infància i joventut.
– Com va néixer la FIET i com és que va acabar a Vilafranca?
– No hi va acabar a Vilafranca, hi va començar. En Joan Gomila Gayà i jo teníem en aquell moment Gom Teatre que érem un petit grup amb en Tomeu Matamales i en Pep Alba i havíem fet un quartet de poesia i música que vàrem començar amb Poeta amb Bicicleta, un homenatge a Guillem d’Efak, després vàrem fer un espectacle a Damià Huguet i Miquel Àngel Riera i a l’Ajuntament de Vilafranca li vàren cedir el saló parroquial de l’església i varen decidir remodelar-lo i fer un teatret de 200 places. En aquell moment en Jaume Sansó era el regidor de Cultura i es varen atabalar un poc, entre cometes, pensat ara què feim? Quina programació feim? Cada cap de setmana havien de pensar coses… I ens varen demanar si no els ajudaríem a dinamitzar l’espai i vàrem començar a gestionar una mica la programació del teatre de Vilafranca. En aquest punt se’ns va ocórrer que no hi havia cap fira de teatre infantil i juvenil a les Illes Balears i ens plantejàrem posar-la en marxa. Això era l’any 2002 i d’aquesta casualitat va néixer la FIET. Posteriorment, vàrem muntar una associació que és la Xerxa de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears per tal de mantenir la fira i promoure el bon teatre per a infants, joves i per a famílies.
– Què recordau d’aquells primers anys?
– Va ser molt emocionant començar. El primer any vàrem dur deu companyies de les quals una era de fora, de Catalunya. No vàrem tenir ni mil espectadors i hi havia entre cinquanta i cent espectadors per funció. A partir d’aquí vàrem visitar la mostra de teatre infantil i juvenil que fan a Igualada a Catalunya i ens vàrem començar a ficar dins aquest món i ens va sorprendre. Allà hi havia la fundació Xarxa d’Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya formada per vuitanta o noranta municipis que feien un catàleg d’espectacles i programaven a diferents municipis i va ser quan vàrem pensar que havíem de fer una entitat en aquesta línia per tal de donar continuïtat a la Fira i a partir d’aquí vàrem començar i fins avui.
– I com va evolucionar?
– Vas aprenent. Per exemple, la mostra d’Igualada o la Feten que és la gran fira d’espectacles infantils i juvenils que es fa a Gijón, a Astúries. Hem anat a altres fires i festivals de l’Estat Espanyol que n’hi ha que tenen mescla d’espectacles per a adults i també d’infantil, hem pogut anar a l’estranger i, clar, vas aprenent coses. Noltros vàrem tenir també la pretensió que tenim a prop també la Fira de Teatre de Manacor que venien programadors també amb aquesta idea i ja li vàrem posar aquest nom de mercadeig per veure quines són les tendències teatrals i si es poden dur aquell espectacle… i a partir d’aquí vàrem anar fent passes. I vàrem convidar programadors perquè vegin la programació que es fa a les Illes Balears. Després això no basta perquè el públic d’aquí té dret a veure el que es fa fora i les companyies d’aquí també inspirar-se amb la manera de fer bon teatre que fa la gent de fora. Amb aquesta venguda de gent de fora ha millorat la professió d’aquí perquè han volgut estar en aquesta mateixa divisió i estar en una exigència alta de qualitat. Noltros hem posat el nostre granet d’arena. Hem oferit un portal per mostrar el que es fa i això ha estimulat la creació i les ganes de dir que no basta posar-se un nas vermell i fer dos bots per entretenir els al·lots sinó que hi ha d’haver una bona dramatúrgia, demanar-te d’on partim, posar una bona il·luminació… es pot fer teatre amb una sabata i una espardenya, però si hi poses tots els ingredients que toca, que estigui pensat i meditat, professionalment ben resolt, és millor però fer bon teatre no és fàcil, però és molt agraït i és el que hem descobert en tots aquests anys. Vàrem començar amb deu espectacles i hem arribat qualque any a programar-ne a prop de cinquanta.
– I quina repercussió ha tengut per Vilafranca?
– Per exemple, quan varen fer el poliesportiu ja varen tenir clar que havia de ser un espai on es pogués fer teatre o música o qualsevol espectacle, amb la qual cosa ja ho varen fer amb una sonorització especial, amb uns aïllaments aposta perquè normalment l’acústica dels poliesportius és horrorosa i aquest està preparat per això i hi muntam dos escenaris ben dotats amb tota la tècnica. Allò que sembla que havia de ser un problema, és a dir, un poble petit que no arribava a 3.000 habitants quan començàrem la fira, sense establiments d’allotjament turístic, amb poca gent i un sol teatre… pareixia aparentment el pitjor lloc del món per fer-hi una fira de teatre i, en canvi, ha estat el seu valor perquè el poble s’ha bolcat, quan vàrem tenir problemes econòmics perquè mos fallaren unes subvencions de les institucions la gent es va oferir per fer el menjar, per allotjar la gent a ca seva, amb la qual cosa el que pareixia el gran hàndicap que és tenir pocs recursos ens hem enginyat i aprofitat i tothom s’ha bolcat i s’ha creat aquesta simbiosi i aquesta sinergia entre el poble i nosaltres que érem una gent que venia de fora i ara és una cosa absolutament vilafranquera, però absolutament mallorquina, del Pla, global i atractiva per tothom que ve de fora.
– Tota una experiència…
– Ho és. El gran dramaturg de Lleida, Ramon Molins, va dient a la gent si no han estat mai a Vilafranca a la FIET han de venir, que es perden una experiència impagable que és allò natural. La gent venia aquí, els allotjaven a una casa, passaven pel carrer i els donaven a tastar el frit de les matances o el meló… això no t’ho pots inventar, és natural. Hem creat una història, una experiència irrepetible ara que es venen les experiències i a més ho hem fet entorn del món de les arts que és un valor a promoure i a gaudir i la gent que ho tasta, torna.
– Quin paper ha jugat la gent de Vilafranca? Destacarieu alguna persona o col·lectiu?
– Tothom. Des de l’Ajuntament, la brigada, les dones de fer net… tothom hi posa més formatge que pa. Sobretot un personatge imprescindible per aquesta FIET és en Jordi Rosselló que és el tècnic de cultura de l’Ajuntament de Vilafranca que quan noltros començàrem era el bibliotecari i després munta l’oficina d’informació juvenil i s’ha convertit en l’ànima de totes les activitats culturals, lúdiques i festives que es fan al poble. I per això mateix va tenir clar que s’implicava amb sa Xerxa i, de fet, és el secretari de l’associació i és un puntal perquè coneix molt bé el poble i hi posa el cos i l’ànima perquè això funcioni. A més la gent l’aprecia i per ell tothom s’apunta a ajudar i sense en Jordi no tendríem FIET. També n’Àngela Jaume que per la logística de sa xerxa com a associació com de sa FIET ha estat i és fonamental, com diuen, un pal de paller. També hi ha molta gent anònima que envolta la fira. La gent que fica gent dins ca seva. Tenim més de quaranta cases que tenen més d’una, dues i tres persones allotjades. Això va sortir espontàniament per la necessitat i ara és un dels valors de la fira. Hi ha gent que ve de la península que et demana que la posis a la mateixa casa perquè ja coneix la persona amfitriona.
– Hi deu haver gent que va venir de nin que ara potser ja vengui amb els seus fills…
– Segur que n’hi deu haver. El que ens hem trobat és que els espectacles més demanats són els infantils perquè aquells pares estan més motivats. Però el que si veim és que cada vegada més tiren els espectacles per més grandets perquè també ens trobàrem aquests darrers anys amb els al·lots que venien de nins i que ara ja s’organitzen a banda dels pares. Tenen el seu grupet d’iguals, es fan el seu plàning, la seva selecció i amb els seus amics i amigues van a veure el seu espectacle i fins i tot fan una puntuació i un rànquing dels que els han agradat més… és allò que dius “missió complida”. És bo de fer criticar el jovent amb allò que no tenen gens d’interès més enllà de les xarxes socials i tot això idò noltros les xarxes les empram perquè els arribi informació de la fira que és absolutament analògic i que el teatre és una experiència impagable.
– Com ho feis per arribar a aquest sector juvenil que sovint sembla que donam per perdut.
– Tot té una explicació. Normalment, els adolescents i sembla que l’adolescència de cada vegada arriba més prest i a partir d’onze o dotze anys ja no volen fer el que fan els petits o el que fan amb els pares i tenen aquest punt de rebel·lió de fer altres coses. Però tot allò que hagem sembrat fins a aquell moment i, en el nostre cas, que hagin passat gust amb el teatre queda, aquell pòsit, aquest romanent el tenen i més endavant ja el recobraran, no passa res. Però també ens trobam amb aquests al·lots que volen seguir anant al teatre i conscients que noltros tornam grans i això ha de tenir continuïtat més enllà d’en Jordi Rosselló i d’en Jaume Gomila i d’aquest entorn de voluntaris que han tornat grans, i per això hem fet FIET en xarxes.
– En què consisteix?
– Agrupam joves entre 15 i 25 anys de la comarca i de tot Mallorca i els quintos de Vilafranca també s’hi han ajuntat i els vàrem oferir l’experiència d’anar a espectacles teatrals de Mallorca i han fet diferents activitats. Aquest grup de joves formarà part del voluntariat de la fira i els farem un itinerari d’espectacles que són més adequats per ells. La idea és donar-li continuïtat i que de cada vegada sigui més autònom i que ajudi a l’organització de la fira.
– Què va suposar el Premi Nacional d’Arts Escèniques que rebéreu l’any 2022?
– Evidentment és un gran reconeixement. Però a més, en aquell moment dúiem vint anys i estàvem en un moment crític perquè fèiem una campanya de finançament cooperatiu, un crowdfunding perquè no estava assegurada l’edició d’aquell any i coincidint amb aquesta campanya ens arriba el Premio Nacional del Teatro para la Infancia i la Juventut al qual no ens havíem presentat, fet que encara li atorga més valor. Primer varen ser 30.000 € que en aquell moment ens salvaren el coll. Però a més va ser molt important pel reconeixement perquè ens passava el que passa per tot que primer et reconeixen a fora que a ca teva. Jo no conec ningú a Mallorca que tengui un premi nacional de les arts escèniques i per tant ens reafirmà amb la història que feim i també ens creà una responsabilitat més grossa perquè ho hem de fer encara millor perquè ens miraran més. I vulguis que no també les institucions a partir d’aquí ens ajuden més que mai.
– Quina serà la proposta d’enguany i què hi trobaran?
– Hi haurà cent vuit representacions en quatre dies amb 43 espectacles diferents. Hi haurà funcions escolars. Farem també la jornada de bibliotecaris que a vegades són programadors dels pobles petits perquè vegin espectacles adaptables per fer-se a les biblioteques. Fem una aposta per a la internacionalització. Algun any havíem duit una o dues companyies estrangeres i venia un o dos programadors estrangers si venien. Enguany tenim set programadors internacionals de Dinamarca, Brasil, Gales, etc. I a més duim quatre companyes internacionals. Això és una oportunitat d’enriquir més perquè són espectacles i maneres de fer que no tenim per aquí. Treballam molt amb el teatre molt corporal, més de dansa, d’expressió física, de circ i lògicament espectacles zero a tres anys, infantils, passa carrers, els incombustibles Cucorba. Hi ha espectacles variats i molt bons i només puc convidar a fer una tria i remenar i segur que trobaran aquells espectacles que aniran més amb la sensibilitat de cadascú. La nostra gran aposta és el teatre intergeneracional. És a dir, tothom passa gust d’aquell espectacle perquè cadascú el gaudeix a la seva manera.
– Sou un metge que fa teatre o un home de teatre que és metge?
– Quan era molt jovenet em vaig posar a fer teatre. Vàrem fer el Rei Herodes amb els amics amb Sebastià Nicolau Senisu que ens va dirigir. En aquell moment no hi havia teatre a Manacor perquè l’havien esbucat per fer uns aparcaments i hi havia els germans més grans dels meus amics que duien la curolla de reclamar un teatre amb la campanya “Volem un teatre del poble i pel poble”. A més es varen crear els Capsigranys, varen començar a dur gent per començar a aprendre a fer teatre i feren cursos d’expressió corporal, de dansa i de veu i noltros com els més petits ja ens hi apuntarem amb devers catorze anys i, per tant, vàrem viure el naixement d’aquest grup pioner a la comarca de Manacor i Llevant i arran d’això em vaig ficar en el món del teatre. Aleshores ja estava fent la formació de l’institut de ciències perquè volia ser metge i vaig seguir la meva carrera sempre compaginant amb el teatre. No m’he aturat mai de fer teatre i no m’he aturat mai de fer de metge. Estic al 061 amb l’UVI mòbil. Tenc dues passions, dues cares que crec que una alimenta l’altre perquè aquesta comunicació que et dona el fet d’haver practicat el teatre i comunicar-te t’ajuda a comunicar-te en situacions dramàtiques que són les que manejam nosaltres. També estar a prop de les emocions de la gent quan no està bé o ha d’anar al metge t’alimenta l’esperit perquè els pots ajudar i a uns els ajudes mèdicament i amb el teatre, l’art, ajuda molt espiritualment i jo crec que és tan necessari com l’educació com la sanitat com tot això que ens fa viure.