Un dels trets que defineix cada un dels pobles i ciutats és el seu paisatge urbà, un paisatge que el conformen les cases i les edificacions que, més singulars o més modestes, estructuren l’espai comú i en defineixen la seva fisonomia dins del territori. El patrimoni edificat d’un nucli rural o urbà és cultura material compartida i senya d’identitat i de memòria per tothom que hi viu. Aquest fet ens exigeix ser curosos amb el patrimoni edificat, un patrimoni que no s’ha d’entendre només des del vessant monumental o artístic sinó també des del valor de cultura material.
Per això, és important anar més enllà de la protecció patrimonial de determinats elements per a treballar conjuntament, com una responsabilitat comuna, la valoració dels nuclis. Un dels elements que els identifica i els integra en el territori són les façanes i els colors que els atorguen els materials usats des de sempre com són les pedres i les terres. Pedres i terres que s’adeqüen a les arquitectures tradicionals i les arrelen al paisatge que les acull.
Conèixer l’arquitectura d’un indret i els colors i materials que la caracteritzen esdevé una eina de reconeixement i valoració del patrimoni i un instrument que permet reforçar la seva estima. Disposar d’una carta de colors que identifiqui les solucions d’acabat característiques per a cada una de les arquitectures és fonamental per fer unes intervencions de rehabilitació curoses i integrades. En aquest sentit, des dels anys vuitanta s’han donat nombroses iniciatives a l’entorn mediterrani que han estat referents de molts. Els treballs fets per Jean Philippe Lenclos a França o per Giovanni Brino a Itàlia han estat exemples per a molts altres llocs i han esdevingut models per altres intervencions arreu. A Catalunya l’atenció a l’arquitectura i el seu cromatisme va ser fonamental per a la recuperació de les façanes de Barcelona, l’exitosa campanya “Barcelona posa’t guapa” va permetre recuperar el cromatisme de la ciutat. Per altra banda, a partir de la iniciativa de la Generalitat es va engegar una actuació de recuperació de centres històrics que es recull al llibre Valorar la història: nova vida per a les velles ciutats on es mostra la gran rellevància de la recuperació les façanes i dels seus colors com a elements d’identificació compartida. Des de llavors molts pobles i ciutats han anat realitzant la seva carta de colors i actualment són eines indispensables per a la intervenció urbana, més enllà de la protecció patrimonial.
La fisonomia i el caràcter dels pobles del Pla de Mallorca estan molt marcats pels materials tradicionals. Colors sorrencs i terrosos caracteritzen la Vila amb matisos i recursos diferents segons les arquitectures. D’argamasses terroses de les cases menestrals més antigues a carreus escairats de casals, passant per arrebossats i referits sempre vinculats a les contrades properes, van constituint el valor paisatgístic del poble.
Afortunadament, d’uns anys ençà, s’estan rehabilitant moltes cases del centre històric vivificant el poble i, des de paràmetres més sostenibles, aprofitant els recursos que suposen les edificacions existents. Però, en alguns casos, aquestes rehabilitacions que es fan des de la cura i la voluntat de reconeixement de l’arquitectura existent, alteren la fisonomia del poble. Revestir les façanes tradicionals amb referits blancs i polits, o transformar façanes menestrals de paredats terrosos i texturats testimonis d’una arquitectura rural vilatana, amb acabats lliscats, per molt bé que es facin i en la millor de les voluntats, suposa alterar un patrimoni cultural compartit, l’escenari de la nostra memòria.
Establir la paleta de colors dels pobles a partir de l’anàlisi de les arquitectures que conformen el poble, dels colors originals de les façanes i dels materials naturals de l’entorn permetria concretar una proposta cromàtica com a marc de referència i cultura col·lectiva per a futures intervencions atentes al marc arquitectònic, urbà i territorial.
(Article publicat originalment a la revista Llum d’Oli)