Alguna vegada has experimentat en les teves reunions familiars, socials i laborals que t’han sentit i escoltat de veritat? Exacte, sentir i escoltar. Aquesta sensació és efímera si l’has viscuda, ja que sents que les teves aportacions personals tenen un valor i saps que gratifiquen a la comunitat.
M’agrada agregar el verb sentir perquè, a diferència del verb escoltar, és important identificar l’emoció de l’emissor/-a i sentir-nos connectats emocionalment.
Quina paraula més bonica, connexió emocional, i que complicada viure-ho de forma recíproca. Suposo que l’EGO posa les seves barreres per evitar despullar-nos emocionalment o mostrar la nostra vulnerabilitat a l’altra persona implica “perill”. Les connexions no les podem viure de la mateixa manera en diferents persones. Cada u passa per diferents moments i amb segons qui ens ressonen les nostres butzes i segons qui no, i tot està bé, per mi no existeix el que està malament. El nostre propi instint ens avisa en quin moment, en quin lloc i amb qui ens podem obrir. Trobar el moment precís i la disponibilitat de la persona receptora.
Trobar aquest espai d’escolta és vital. Requereix temps. Tal vegada m’he malacostumat a “vomitar una necessitat” i no haver-me donat el temps suficient de posar nom el que sento i evitar així a responsabilitzar a la persona receptora de posar solucions als meus problemes. No seria còmode per la persona que tenim al devora perquè d’alguna manera, de forma inconscient, cream unes expectatives molt elevades i difícils de complir cap a ella. Això dona la possibilitat de viure aquest espai d’escolta com un autèntic fracàs i amb sentiment de frustració perquè “no m’he sentit escoltada o no m’entenen”.
Cada u de nosaltres ens agrada que la persona que ens està escoltant, ens presti atenció i poder sentir que preocupa el nostre benestar. Crec que aquest punt coincidiríem tots i totes! La part més interessant és que el/la receptor/a ens convidi a reflexionar “com actuar en funció dels recursos personals que posseïm” per donar joc a la reflexió i a la creativitat de les nostres decisions i ser responsables dels nostres actes. Que la persona que ens està escoltant, ens convidi a apostar. Total, cada decisió que prenem, hi ha un 50% de riscos i un 50% de beneficis. Cal apostar per saber què ens depararà en un futur i seguir avançant com ho fa la vida mateixa. No estem sols ni soles. És més, actuar així també convida al receptor/-a ser responsables d’afrontar els seus temors. Això seria l’ideal!
Vull convidar a reflexionar quin és el nostre rol d’escolta. És possible caure en la temptació d’assumir un rol materialista/paternalista per augmentar el nostre EGO. Viure un moment d’altesa per evadir les nostres pròpies inseguretats. Però, creieu que seria un tracte just i digna per la persona que exposa les seves majors inseguretats i que diposita amb amor i confiança cap a tu?