La polèmica sorgida entorn de la figura del nou dimoni llucmajorer obri moltes portes, molts debats que duen anys i panys latents i als quals ningú posa, ni fa comptes, posar-hi remei. Què va ser primer l’ou o la gallina? Quins van ser els primers Cossiers? O no s’anaren copiant de poble en poble? Hem de permetre que Campos, Son Sardina, Palma o Sóller tenguin uns cossiers ex novo? Sineu o Porreres podrien “recuperar” els seus?
Podem tenir un Sant Antoni “igual” a cada poble de Mallorca? Tenen una festa “igual” a cada poble de Menorca? Hem de permetre que qualsevol que tengui una idea o proposta, se li permeti treure-la enmig per les festes? I de no ser així hauria estat possible el Much a Sineu, el jaleo a Llubí, les clovelles a Petra, el Sant Roquet a Porreres, sa Revolta a Vilafranca?
Com veim són moltes les preguntes i cap és la resposta clara i contundent. A més, serveix de res el Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional del Consell de Mallorca? Serveix de res tenir festes d’interès cultural, FIC? Qui declara i amb quins criteris es considera una festa FIC? Ens serveix de res tenir la Sibil·la com a Patrimoni de la Humanitat si a la nostra església cada 24 de desembre destrossen el cant? Massa preguntes en un debat etern entorn del qual no hi ha una veritat absoluta.
A tot això hi ha uns límits que la societat i els polítics com a representants d’aquesta, haurien de posar-hi seny. Ara bé, anar contra la gent no és un glop agradable. Si qui ha impulsat el nou dimoni ens fa la feina d’organitzar totes les festes de Sant Antoni com li podem dir que la seva proposta, per idèntica que sigui a la d’un altre poble, no podrà sortir al carrer? Com podem dir a un grup de persones que han fet un videoclip, i a més són afins a nosaltres, que no poden utilitzar segons quines figures de la cultura popular? Qui va dir al propietari de Cal Dimoni que no podia fer servir els Cossiers si comptava amb el vistiplau del batle, del rector i dels balladors?
Com veieu és un debat que no té final, les còpies, siguin barates o no, han existit i existiran. Qui hi ha de posar remei no ho vol fer i qui ha fet la proposta es pensa amb la veritat absoluta i que contribueix a la millora de la cultura del poble.
Podríem citar estudis i estudiosos que han teoritzat sobre aquestes i altres situacions. Al final, la cultura popular és sàvia i és aquella que accepta el poble. És identitat, és valor cultural, és singularitat. Per tant, si una cosa es perd o es deixa de fer és per alguna cosa. Aquella societat en la qual li ha tocat conviure ja no té interès per aquell fet. Així, ara, en banya foc o qualsevol altra proposta, posem per cas els gegants de Porreres, tendrà la vida que li vulgui donar el poble, la societat i no la que creu que pugui tenir el seu impulsor.
Finament, a partir d’aquest debat obert podríem estirar fils i entrar en molts més debats. Alcohol i festes; xarxes socials, mitjans de comunicació i festes populars; recuperació versus invenció de la festa; el paper dels ajuntaments en les festes populars; religió i/o sacralització laica, etcètera.